[Jordi Sellarès] Lampun, de Ruy d’Aleixo

En aquesta casa feia molt temps que esperàvem una nova dosi de Ruy d’Aleixo (1982), un escriptor i traductor que ens va enamorar amb el seu recull de contes Els noms dels seus déus (Males Herbes, 2015), el recull Un altre sense dorsal (Edicions Igitur, 2012) i amb d’altres aparicions en reculls de Males Herbes o de la revista Les Males Herbes (sent-ne ell mateix un dels impulsors). Però a l’hora d’encarar aquesta nouvelle partim amb la incertesa o el dubte de veure com es desenvolupa en la narració llarga algú de qui només hem llegit narracions breus.

D’Aleixo, estudiós de llengües, cultures i religions indostàniques (ara mateix és professor de sànscrit i pali a Birmània, poca broma) ens proposa a Lampun un viatge a terres probablement de l’Àsia meridional en un temps històric o gairebé mític indeterminat. En aquestes terres, encavalcades entre frondoses selves i les muntanyes de l’Himàlaia hi trobem a dos cosins camperols que, per pal·liar una època de carestia, es converteixen en aprenents de botxí en les terres d’un país que acaba de sortir d’una guerra amb els regnes veïns. Seriosos i dedicats en la seva tasca, el seu present es capgira el dia que reben l’ordre d’executar a un naga anomenat Lampun. Els naga són unes criatures mig humanes amb certes propietats i capacitats extraordinàries, com la de proporcionar fortuna a aquells qui els acull i tocar una mena de xilòfons de pedra amb atributs també màgics. La misteriosa criatura i els seus atributs portaran als dos cosins a investigar el seu passat, el passat de la seva estirp i la connexió amb les guerres civils i les èpoques de carestia que assolaven el regne.

Dit això, Lampun no és un text fàcil de llegir. El llenguatge és evocador, però senzill, mancat de floritures gratuïtes i superflues. Es podria dir, gairebé, que sembla escrit en aquell to calmat, contingut, dels savis orientals. Així mateix, i aquí és on rau la dificultat del text, beu d’uns referents culturals que no són els nostres, no només pel contingut del text, el què, sinó més aviat per la forma, el com. Perquè la manera d’estructurar la història (si és que es pot afirmar que n’hi ha només una) no és la que ens esperem: lineal, lògica i racional. Més aviat al contrari, Ruy d’Aleixo deixa volar la/les història/es, sense cenyir-se en estructures d’inici-nus-desenllaç convencionals en la literatura occidental (desconec si el cànon clàssic en literatures d’Àsia meridional o oriental és gaire diferent al nostre en quant a estructura); sembla que en molts moments vulgui alterar aquest ordre i que, de forma deliberada, deixi línies argumentals a mitges, es centri en detalls de la història que es deixarien generalment en segon pla, o sobretot, i això és el que pot resultar més frustrant per a molts lectors, com a un servidor, que ens deixi sense respostes a moltes preguntes que ens estàvem fent mentre el llegim i que ens deixi amb ganes de saber més. De saber més o de trobar o entendre-hi reflexions morals com les que trobem a les faules clàssiques occidentals (pensem en Isop) però que no tenen per què trobar-se a les faules clàssiques orientals.

Podem afirmar, doncs, que Lampun deixa un cert regust agredolç. El sentiment d’històries inconcluses de que parlem més amunt juntament amb el difícil encaix amb els texts que estem acostumats a llegir (a nivell estructural) i la brevetat d’un text que es frueix a cada paràgraf i a cada línia ens deixa amb una certa buidor, amb el desig de voler més. Perquè pocs autors catalans actuals tenen una prosa tan suggerent i evocadora, gairebé màgica, com la de Ruy d’Aleixo (puc pensar en Irene Solà, tot i que no són ben bé semblants, ni molt menys). És per això que ens deixa un regust agredolç: ens encanta el que estem llegint encara que bastants detalls de la història se’ns escapin i, tot d’un plegat, el text s’acaba, se’ns fa curt. Quan parlem de texts de Ruy d’Aleixo la cosa és clara: en volem més.

Per acabar, tan sols recomano als futurs lectors de Lampun que es capbussin al llibre sense idees preconcebudes i que es limitin a gaudir de cada paràgraf de la prosa del mestre d’Aleixo. Jo, mentrestant començaré ja a esperar en candeletes el següent que ens hagi d’oferir.

Jordi Sellarès

Fitxa bibliogràfica