«La cinquena planta», Manuel Baixauli

No Comment

La cinquena plantaEn un moment de la recent Kassel no invita a la lógica, Vila-Matas afirma que «se escribe para atrapar al lector»; això és, justament, el que aconsegueix Baixauli amb aquesta novel·la. L’autor es mou en el territori de la literatura de la intel·ligència, perquè construeix un artefacte literari perfecte, en el qual els elements formals i els temes s’uneixen sense escletxes.

L’obra parteix d’una primera lectura superficial i fàcil  —fins i tot comercial i abonada per una contracuberta tendenciosa—  perquè, si fem cas de les paraules del narrador, «tot el que escric és autobiogràfic. Pot ser d’una altra manera? La ficció és l’excusa per escriure amb la màxima llibertat». Però més enllà d’aquesta interpretació pobre, l’obra respon a aquesta imatge: «dins la caragola hi ha una mar. Dins la mar, infinites caragoles amb una mar a dins». Aquestes caragoles i mars representen els plans narratius de la novel·la que s’entrecreuen, es complementen i es completen; de la mateixa manera que passa amb B, el protagonista, i la resta de personatges (Ferragut, Orofila, Timoteu, Foto…), perquè «som la suma de tots els qui hem sigut».

El misteri de la cinquena planta del sanatori, la casa de la clariana, els personatges, les obres artístiques d’Orofila, les imatges que captura Foto…, així com l’arquitectura de la mateixa novel·la creixen progressivament i arrosseguen el lector en un espiral d’art total, perquè es nodreix de totes les disciplines, i viu, perquè «l’art ha der ser, en si mateix, vida». El resultat és «una novel·la on el menys important és l’anècdota, on l’important és precisament allò que només es pot dir literàriament».

Oriol González Tura

In : Cultura

Deixa un comentari