Emili Díaz
Veient tot el procés de deteriorament i retrocés continu que estem patint en aquests temps, no hi ha dubte en què estem perdent en valors que caldria preservar en una democràcia social consolidada i madura, com són les garanties en els drets fonamentals de la llibertat d’expressió, els drets bàsics en protecció social, en matèria d’educació, justícia, sanitat, habitatge, cultura, i altres serveis necessaris per a una vida digna.
Aquesta situació fa que recordi un article publicat en una revista especialitzada de cinema, que parlava d’una entrevista entre Alfred Hitchcock i François Truffaut, en la qual el primer feia referència a la importància de construir una imatge que pogués inscriure’s en la memòria col·lectiva. Davant el film “El planeta dels simis”, de Franklin J. Shaffner, potser, és difícil recordar que el personatge interpretat per Charlton Heston és el de comandant d’una nau espacial que, després d’una hibernació, aterra en un planeta estrany. Però potser per a molta gent resulta impossible no recordar que, al final, apareix l’estàtua de la llibertat mig sepultada en una platja, mentre un home que fuig al costat d’una dona descobreix que el planeta perdut no és altre que la Terra. En aquesta escena-seqüència, se’ns descobreix així que al planeta Terra s’ha produït una regressió que ha transformat els homes en esclaus i els simis en tirans dintre d’un món sense llibertat.
Penso que la força d’aquesta impactant imatge final d’aquest film és immensa, i la seva funció icònica indiscutible. No obstant això, de vegades s’oblida o no s’associa, que la pel·lícula és de l’any 1968, i per tant filla d’un temps en què les generacions joves lluitaven per la utopia de la llibertat. Shaffner convertí la novel·la de Pierre Boulle, en una distòpia. En 1968 era important recordar que les lluites per la llibertat i la dignitat eren un llegat que calia protegir.
Penso que avui, cinquanta anys després, les diverses lectures que es poden fer, poden ser diferents. El relat de la utopia d’un món millor s’ha esvaït. Sembla que la societat s’ha instal·lat en un cert estat pessimista, no creu en un final feliç i que vivim en un món en procés de regressió. En la tessitura d’escollir entre la seguretat i la llibertat, la humanitat ha escollit sacrificar la llibertat. Els drets democràtics essencials són posats en estat de crisi, com també s’ha posat en situació de crisi el valor de la justícia. La veritat informativa està constantment en suspensió, mentre que la mentida rep el nom de postveritat.
Estem vivint uns temps en què celebrem amb nostàlgia les velles revoltes, mentre que les revolucions inevitables i necessàries pendents en el present estan permanentment demonitzades. En aquest moment actual sense utopies, en el que les mateixes institucions polítiques han pervertit la seva funció, potser és molt fàcil exclamar com ho va fer Charlton Heston davant la llibertat enterrada: “Us maleeixo”.
No obstant això, potser sempre serà millor fer-se preguntes que proferir exclamacions. Per això mateix, en comptes de maleir la llibertat sepultada, potser és més útil preguntar-nos en veu alta: “perquè hem arribat fins aquí, que ens ha passat durant aquests últims quaranta anys i quins errors, evitables o no, s’han comès?”.
Deixa un comentari