La fàbrica dels somnis: Pasolini, un ésser lliure

No Comment

Per a tots els aficionats que s’han apropat a la història del cinema, és conegut el fet contrastat que “les regles cinematogràfiques les va imposar ‘suposadament’, D.W.Griffith”, fa gairebé uns cent quinze anys. Tanmateix però, el cinema com a art és prou lliure per a decidir particularment quines són les regles pròpies per explicar amb imatges allò que es vol relatar, i així evitar l’estandardització de l’art cinematogràfic, al qual sí ja ha arribat, des de fa molt temps, el cinema americà produït a Hollywood.

Doncs bé, sortir-se’n d’aquesta cotilla fou el principal mèrit d’en Pier Paolo Pasolini. Aquest autor era –i és-, després de mort, un ésser lliure.

Aquesta introducció la faig a propòsit de recordar en forma de reflexió, una modesta aproximació a la gegantina figura d’aquest cineasta, un dels més grans pensadors del passat segle XX, que va exercir com a intel·lectual, professor, escriptor, assagista, poeta, dramaturg, activista social i sobre tot conegut per a molts com a cineasta.

Amb aquest esbós del perfil d’en Pier Paolo Pasolini, no he pretès un exercici de dicotomia, o una anàlisi en fred, segons els criteris habitualment utilitzats pels experts en les distintes matèries en què ell era entès. Els estudiosos acostumen a separar, mitjançant l’aplicació d’elaborats criteris metodològics, allò que estimen vàlid en la producció d’un autor, tant si és a escala d’investigació social o de crític de les institucions. En aquest sentit, i des de la meva honesta percepció de l’obra d’aquest personatge tan contradictori, que aixeca crítiques a favor i en contra, jo veig a Pasolini com un ésser sempre disposat a la crítica i a l’autocrítica, amb la vivacitat nerviosa i lliure que el caracteritzava, i que interpel·lava a tots aquells que parlaven d’ell, repetint a tots en aquests: “Mis pasiones no son un deporte; mi ràbia ingènua no és competitiva” (frase extreta de La Guinea, en “Poesia in forma di rosa”).

A l’hora d’opinar sobre Pasolini, he optat per un punt de vista global, en el sentit de no establir distinció en parlar d’una mateixa persona; vull dir, entre l’escriptor, el poeta, el dramaturg o el cineasta, i tampoc en l’àmbit de les diverses formes expressives. La pluralitat dels diversos gèneres literaris i dels materials tècnics utilitzats per Pasolini, responent a la complexitat d’un temperament que l’obligava a revisar constantment les seves pròpies opcions, i a posar ell mateix en dubte les cotes assolides, a rebutjar tota interpretació esquemàtica i simplificadora del seu treball i del significat de la seva múltiple presència, en la vida social, artística i política del moment.

L’aproximació de què parteixo es fonamenta en la convicció de què en la personalitat d’en Pasolini existeixen zones fosques o enigmàtiques. La solució potser cal cercar-la en les pàgines que ell ha escrit i en les imatges de les seves pel·lícules, per molt ambigües que semblin.

Amb aquesta aproximació introductòria a la figura de Pier Paolo Pasolini, voldria en pròximes entregues anar aprofundint modestament en la vida artística i intel·lectual d’aquest gran pensador de l’Europa contemporània del passat segle XX.

Emili Díaz

Related Articles

Deixa un comentari

cacaus Alternativa3