Ànima de Wajdi Mouawad
Traducció d’Anna Casassas Figueras
Edicions del Periscopi, Barcelona 2014
440 pàgines
Parlar d’Ànima a aquestes alçades, quan ja se n’ha parlat tant —i tan bé— a tants mitjans, es fa difícil, sobretot perquè serà complicat dir-ne res nou, aportar alguna cosa a la inacabable llista d’elogis i admiracions que ha despertat. El que sí que ens permet fer aquesta ressenya a dia d’avui, amb la perspectiva que ens dóna el temps, és destacar que les xifres de venda demostren que aquest llibre s’ha convertit en el fenomen editorial de l’any de les lletres catalanes. I cosa encara més meritosa si es té en compte que aquesta novel·la ha estat editada per una petita editorial independent com Edicions del Periscopi. Que Ànima hagi arribat, de moment, a la sisena edició, diu molt de l’encert i bon ull dels editors, de la seva feina curosa i apassionada, ben feta. I així mateix ho van reconèixer des del Gremi de llibreters, que li atorgaren el Premi Llibreter 2014 a la millor novel·la estrangera.
També és possible que una part de l’èxit es degui al renom que ha adquirit Wajdi Mouawad (1968) a casa nostra. Aquest autor francocanadenc, nascut en el si d’una comunitat maronita al Líban i forçat a emigrar a França a causa de la guerra civil, és un dels dramaturgs més reconeguts i admirats de l’actualitat, gràcies a la seva tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses, que inclou les obres Litoral, Boscos, Cels i, sobretot, Incendis, tràgica història amb tocs de Sòfocles i Shakespeare, que de la mà d’Oriol Broggi, Julio Manrique i Clara Segura, li obrí les portes de l’èxit a Catalunya. Tota l’obra de Wajdi Mouawad està marcada per la tragèdia de la guerra civil libanesa (1975-1990) i pels conflictes religiosos i ètnics que han assotat el Pròxim Orient.
En Wahhch Debch, canadenc d’origen libanès, descobreix la seva dona brutalment violada i assassinada. Aquesta visió infernal obre un abisme sota els seus peus, un abisme que li absorbirà i escruixirà l’ànima i que el llençarà a la persecució de l’assassí, a través de les reserves índies mohawk de Canadà i Estats Units. Però aquesta persecució no l’esperona la set de venjança contra Welson Wolf Rooney, l’assassí de la seva dona, una força de la naturalesa i personificació pura de la violència animal, «…no hi ha res tan embriagador com sentir-se perillós i puixant. Saber que pots matar la persona que tens al davant, saber-ho, saber que només depèn de la nostra voluntat que l’altre conservi la vida o no, saber això, aquesta consciència, és la droga més forta que la humanitat s’ha inventat mai. A en Rooney li agrada fer por… Li agrada tenir poder sobre la vida de la gent que troba», sinó més aviat per la necessitat de veure el rostre de l’assassí i corroborar que no ha estat ell mateix qui ha dut a terme l’assassinat; una mena de viatge iniciàtic, una odissea tràgica esperonada per terribles records d’infància que li farà recórrer gran part de Nord-Amèrica, on serà testimoni de la crueltat dels homes, i també de la progressiva pèrdua de la seva ànima.
Formalment, aquesta obra també ens descobreix un escriptor summament original que empeny els límits de la literatura fins a terrenys poc, o mai, explorats. En aquesta història de mort i bestialitat humana seran precisament els animals els testimonis, els nostres ulls, els narradors del descens als inferns de Wahhch Debch, de la seva cursa per trobar respostes que li permetin entendre l’espantós present i el fosc passat. Aquests (mosques, gossos, cavalls, ocells…), des de les seves particulars idiosincràsies (molt ben definides per Mouawad, fruit d’una extensa documentació), donen la volta a la típica història de mort i venjança i ens permeten veure com, vist des de la perifèria animal, l’home és, potser, el més irracional, cruel i bèstia dels animals.
Ànima és un llibre dolorós, ultraviolent, ple d’imatges espantoses, d’aquelles que ens fan arrufar el nas o passar una mala estona, que ens fan voler tancar els ulls i oblidar de seguida el que acabem de llegir. I malgrat tot, no podem parar de llegir, l’esperit animal ens posseeix i ens fa seguir la cursa de Wahhch amb l’ai al cor, amb la pell de gallina i, sovint, al llindar de les llàgrimes. És una història que mescla la cruesa i els tocs western d’un Cormac McCarthy, amb la fatalitat tràgica clàssica d’un Shakespeare o del mateix Sòfocles. Era difícil parlar d’Ànima a aquestes alçades, després que ho hagués fet ja tanta gent. I com deia, potser l’únic avantatge de què disposo és la perspectiva temporal que em permet confirmar que ens trobem davant d’un clàssic modern. Sens dubte.
Deixa un comentari