“Le chagrin des oiseaux” (Timbuktu)

Dirigida per Abderrahmane Sissako

Mauritània, 2014.

Amb l’arribada d’extremistes religiosos l’any 2012, la ciutat malinesa de Timbuctu es regeix per un seguit de normes i d’imposicions que cauen sobre la seva població: no cantar, no tenir televisió, respectar tocs de queda i, en el cas de les dones, ser mers espectres. Mentre aquest règim controla la ciutat, Kidane, un tuareg, és informat que una de les seves vaques ha estat morta pel seu veí, fet que deriva en una tragèdia quan serà jutjat segons les lleis dels nouvinguts gihadistes.

Basada en els fets reals, succeïts a Agulehok l’any 2012, Timbuktu és el relat de les vivències d’una ciutat multiètnica (l’habiten songhais, tuaregs, fulanis, i mandikas) que de cop i volta és sotmesa pel grup islamista Ansar Dine.

Ens trobem amb dones valentes i fartes d’absurdes instruccions, nens que es neguen a deixar de jugar a futbol i comparteixen una pilota invisible, a l’imam que vol fer de mediador entre seu poble i els nouvinguts hostils, a músics que toquen i canten d’amagat i al protagonista, un home pacífic i amorós. Entre tots aquests personatges composen, entre tots un retrat cru d’una realitat encara vigent.

Abderrahmane Sissako denuncia, es queixa, barreja emocions i realitats confrontades i utilitza els entorns (el desert, els carrerons, el riu i els edificis) per fer partícip l’espectador sobre com funciona la lluita silenciosa, la supervivència, la desesperació i l’esperança a Mali.

A part, fa un retrat dels integristes molt humà, són persones amb pors, que no saben com han arribat a aquest punt, que amaguen pecats (confessables) i que imposen normes molt allunyades de la seva pròpia moral.

Resulta curiós el fet que els d’Ansa Dine prohibeixen gairebé tot (menys callar), però que, per tal de captar nous adeptes, es nodreixen de qualsevol tipus de tecnologia (que la població civil de les ciutats que dominen no hi disposa).

Rodada amb quasi tota amb actors no professionals, té una fotografia acurada, amb plànols d’ensomni, però enterbolits per escenes que no deixen indiferent a l’espectador. A destacar, les reflexions que provenen de Zidane, un home acostumat a la pau del desert, la llibertat i el respecte, que veu com el seu futur (i el de la seva família) s’esmicola de cop.

Per últim, la gran pregunta que llença la pel·lícula: Som conscients (i recordem) el que hi ha rere d’una dictadura —provingui d’on provingui— i quines són les irreparables conseqüències que acaba tenint? Ho som?

Sidhe