DIADA DE SANT JORDI. Em va sorprendre, al Raval, les parades amb tota la corrua de partits polítics. Què hi pinten en un Sant Jordi? Simpàtics ells, oferien roses. Darrere una taula hi havia un “Ciutadanu”. Sol. I bo i fent l’acció d’oferir-me’n una, li etzibo sorneguer: “Em pensava que havíeu desaparegut, què hi fas aquí!” Em respongué educat que tenien representació municipal. Més enllà els “Peperus”, uns darrere la taula i d’altres fent-la petar al davant. Però, sorpresa, tenien un ram de roses “azules”. I ho dic així perquè m’entenguin ells perquè no coneixen Vermell, ni Red, ni Bleu…van a pinyó fixe en una sola llengua. Pobrets ejjjpanyols.
Els “Socisllestos”, mira aquests tenen una excusa. Venien libres! Més encara el J.Valls Vila s’afanyava a endinyar el seu recent treball sobre Manuel Royes. A la seva invitació a adquirir-lo li vaig objectar que no havia entès mai com podia compaginar ser batlle de la ciutat i alhora ser president de la Diputació. El Jaume me’l defensà perquè d’aquesta manera la Diputació estava a prop de les ciutats, les ajudava millor.
Per un altre cantó, ja disposem del bon treball del Toio Verdaguer “Terrassencs i Terrassenques” sobre el mateix Manuel Royes. Una feina callada. Se n’anuncia la projecció al mateix cinema Catalunya en un modest cartell. El darrer documental sobre Josep Maria Francino em va passar per alt. Acostumen a ser una bona entrevista i en profunditat del personatge triat. Gràcies Toio!
L’aigua de Sant Jordi, però, no va ser suficient per a omplir els aqüífers. Unes setmanes després em va commoure veure les “Fonts de Rellinars” completament eixutes. No donava crédit al que veien els meus ulls! Senzillament macabre.
LA XIX EDICIÓ DE LA FIRA MODERNISTA. Va ser l’ocasió per a uns bons amics de Sant Cugat de visitar el Museu Tèxtil i la Casa Alegre de Sagrera. Se’n sorprengueren positivament. Però també va haver-hi badades dels tècnics de Cultura que programaren la Fira. En quin cap cap de fer explicar Rondalles en un espai obert com és la Plaça Vella! Les rondalles necessiten un espai recollit. Cal ser a prop de qui narra. Calen mirades còmplices. I el que clama al cel és programar-ne una sessió a les 5 de la tarda amb el sol que lluïa. Un càstig per a l’Associació de narradors VET AQUÍ QUE, un altre càstig pels que volien escoltar-se’ls. Coneixement, tècnics!
Acte de clausura de la Fira Modernista 2022. Foto: Rafel Casanova (BCF)
SANTA CRUZ DE CANJÁYAR. Una celebració festiva al recinte de les esglésies de Sant Pere (14/05 al vespre). Segons una llegenda, aquesta creu va ser trobada en un poble de “las Alpujarras” andaluses. Feta de fusta d’olivera amb unes incrustacions de pedretes i una estella de la creu de Jesús és molt celebrada. En acabar, mossèn Toni Deulofeu la va passejar solemnement entre les cadires on sèiem.
L’acte va tenir diferents parts i va evolucionar amb agilitat. Sense retards. Primerament una cantant va interpretar amb força unes cançons nostàlgiques de la terra que van haver de deixar tants andalusos. Calia buscar-se el pa que se’ls negava allí. Quants amics me n’han parlat!
A continuació es presentà una representació sacra, La Moixeranga d’Algemesí: unes figures que feien visible la dormició de la Verge Maria i la seva pujada al cel. Els dansaires granats eren del quadre del Social de la Fontvella. La van executar amb dignitat amb les atxes a les mans.
Seguidament, els trabucaires van eixordar-nos. Una nota intensa, forta per acompanyar aquest triomf marià. L’orquestra d’Abrucena, també present, va sonar joiosa.
I quan ja sortíem, un castell de focs va il·luminar i va pintar de colors el cel primaveral.
Quina diferència amb el Via Crucis pels carrers del centre o bé la “Procesión” de Les Arenes de la darrera Setmana Santa, on només apareixia la cara trista, l’exaltació del dolor de la religió cristiana. En la línea del malaguanyat Mel Gibson amb el seu film Pasión tremendista, rabejant-se en la sang i el patiment. No és només això, amics.
Lo Pregoner controvertit
Deixa un comentari