Manuel Brugarolas guanya el 1r. Premi Àngels Poch de teatre

Amb l’obra El retorn, que se situa a la Bòsnia i Hercegovina de la postguerra

Manuel Brugarolas (Foto: Eloi Falguera)

Eloi Falguera
Director i autor

Manuel Brugarolas i Masllorens (Barcelona, 1946) és el guanyador del 1r. Premi Àngels Poch de teatre, convocat per Òmnium Cultural Terrassa. Un primer premi que, sorprenentment, ha estat molt competitiu degut a l’inèdit allau de textos rebuts: 126 obres arribades d’arreu dels Països Catalans i, fins i tot, de l’estranger. Una deliberació, doncs, que per al jurat (format per Jaume Aulet, Rosa Ponsarnau, Agustí Humet, Rosa Aguado, Maria Miralda, Xavier Ordeix i Eloi Falguera) no ha estat senzilla.

Brugarolas, advocat de professió, ofici molt present a la família, no és un nouvingut al món de les lletres. Des del 1994 ha publicat més de mitja dotzena de llibres entre novel·les, reculls de relats, faules i literatura infantil en editorials tan prestigioses com Columna o Cruïlla. El 2017 es dona a conèixer en l’àmbit teatral amb l’obra Les altres troianes, que s’endugué el Premi de teatre breu, convocat per l’Ajuntament de Badalona. El 2018 queda finalista del prestigiós Premi Born amb l’obra La Biblioteca.

L’obra que ara ens ocupa, El retorn, té el següent punt de partida: l’Edin, un jove bosnià refugiat a Alemanya, torna al seu país 8 anys després de la fi de la guerra. El breu retorn és en motiu de la inauguració del Memorial de Potocari, a Srebrenica, en record de les víctimes de les massacres perpetrades durant la guerra. Quan Edin fa una escapada al seu poble, per retrobar-se amb els amics de l’adolescència, s’adona de quina manera s’estan complint o, més ben dit, incomplint els acords de pau. Al poble també es retrobarà amb el seu primer amor, la Marija.

Per parlar de la seva trajectòria literària i de l’obra guanyadora ens trobem amb el Manuel Brugarolas en un bar (tal com fan els personatges de l’obra teatral) prop del Palau Robert de Barcelona.

Vas començar escrivint novel·les i narracions. Què et porta cap al teatre?

L’afició al teatre l’he tinguda sempre. Procuro anar-hi tot sovint. Per exemple, fa més de 20 anys que destino part de les vacances a pujar al Festival d’Avinyó. D’altra banda, crec que tot són maneres diferents d’expressar idees: la narrativa, el teatre… En definitiva tot són històries. De vegades reps la idea i només de pensar-hi ja et surt l’obra.

Parlem de les teves obres de teatre anteriors: comencem per Les altres troianes.

Les altres troianes és la tragèdia de les joves yazidites, del Kurdistan iraquià, que eren segrestades, venudes i prostituïdes pel Daesh. A Les troianes d’Eurípides trobem a Cassandra, Helena, Hècuba… Les dones dels herois o dels reis. A Les altres troianes parlo de les altres dones: les que formen el botí que s’endú l’agressor quan entra en un poblat. Les faig parlar. L’obra ens reserva una sorpresa quan descobrim que, per sort, aquestes dones han estat alliberades i el seu testimoni forma part d’un procés de teràpia.

I sobre La Biblioteca, què me’n pots dir?

La Biblioteca té el seu origen en un altre fet real. Durant la guerra de Síria, en un soterrani de Darayya, suburbi de Damasc ocupat per les forces rebels, uns joves voluntaris, la majoria estudiants, rescaten d’entre les runes prop de 14.000 llibres de totes les temàtiques: narrativa, història, poesia… L’adreça d’aquesta biblioteca subterrània, durant el llarg setge, es manté en secret per protegir-la. A partir d’aquest fet extraordinari construeixo una història sobre els adolescents i el pas de la innocència a la culpabilitat. Ells diuen que Hamlet els ha fet més forts, que els ha salvat, abocant-los a la literatura. Però al final acaben lluitant amb els rebels: la vida se’ls menja.

Què suposa guanyar el Premi Àngels Poch, en aquest any atípic on s’han presentat 126 obres?

D’entrada, una gran felicitat. Quan reps la trucada… Quan et diuen que s’han presentat tantes obres… De vegades penses que els premis literaris són més premis que concursos. És a dir, que existeix la “invitació” al premi. En canvi, en teatre sí que et dona la sensació que competeixes. D’altra banda, sóc conscient que quan el jurat es troba en la deliberació final, amb les quatre o cinc obres finalistes, la decisió no ha de ser fàcil i que tot es resol per petits detalls.

Anem a El retorn. De què tracta aquesta obra?

Tracta del drama del retorn. Si ens preguntem per quines raons marxaríem del nostre país, ens trobarem bàsicament amb dues respostes: fer com els ocells i anar cap a terres millors o bé degut a persecucions, guerres… La por i l’esperança són els dos motors de l’emigració forçada i inacabable, perquè això no acaba mai.

I a partir d’aquí…

A partir d’aquí em vaig plantejar si era possible el retorn quan l’agressor és el teu veí. Per això vaig triar la guerra de Bòsnia. Allí, els acords de pau, els famosos Acords de Dayton de 1995, no es van complir. Els serbis de Bòsnia mai els van voler complir. Els van signar sabent que no els complirien. Si vas per les zones de Bòsnia de majoria sèrbia veus que hi ha cases ocupades, amb famílies, i al costat et trobes cases cremades. Són les dels que van marxar. Les van cremar simplement perquè no tornessin.

I així va sorgir la teva obra.

Em plantejo la següent història: la història d’un adolescent que va viure la invasió dels serbobosnis. Un adolescent de la minoria musulmana que va ser tancat en camps de concentració i que va aconseguir fugir i refugiar-se a Alemanya. 10 anys després torna en motiu de la inauguració del monument a les víctimes de Potocari, a Srebrenica. El jove es retroba llavors amb el grup d’íntims amics: uns eren croats i altres serbis. L’obra parla d’aquest encontre. I també de l’encontre amb el seu primer amor, la Marija.

L’obra ens descobreix que les cicatrius a Bòsnia encara estan ben tendres.

És un drama. Bòsnia ja no és portada als diaris, però el drama continua. Els Acords de Dayton havien de respectar el retorn de les minories musulmana i croata a les parts del país de majoria sèrbia. A la pràctica, els serbis no volen compartir ni els pobles ni els carrers ni les cases. D’altra banda, els serbis acusen que al costat de majoria musulmana els fan el mateix. En qualsevol cas, no es tracta de prendre partit perquè els únics innocents, com es diu a l’obra, són les víctimes. No es pot salvar els uns i condemnar els altres.

Podíem dir que la guerra encara no ha acabat?

La guerra no es va tancar bé. Sempre que es vol fer una divisió és traumàtica per als que la viuen. Fer de Bòsnia una federació i que aprenguin a conviure, s’ha demostrat que no funciona.

Una altra pregunta interessant és per què està tan silenciat avui dia aquest conflicte.

Perquè produeix dolor, produeix mala consciència, fins i tot vergonya. Suposo que, sense dir-ho, ens demanem poder oblidar, poder tancar el tema. Els nostres patiments del dia a dia no són comparables amb aquells. Patim igual, però el nostre no és un dolor de supervivència. Al final el teatre, per mi, és això: confrontar el que portes a dins amb el que ve de fora.

L’obra és també un avís del que podria passar aquí?

No, crec que no. Voldria pensar que no, que serem més llestos, que ho farem millor. Ara bé, a Ucraïna tot s’enreda en el moment que la llengua oficial només és l’ucraïnès. És a dir, o ets generós amb això que ens omplim la boca de ser “transversals” i “diversos” o això no funcionarà.

Parlem del personatge més enigmàtic i curiós de l’obra; l’Olga.

L’Olga és l’esperit de la noia morta. És la germana petita de la Marija, el primer amor de l’Edin. Es diu amb la boca petita, però se suposa que s’ha suïcidat. No ha suportat la situació. Va sempre descalça i és qui adverteix que les coses no van bé. Fa una mica de narradora, sobretot al final de l’obra.

Sorprèn també que tots els personatges menteixen. És una manera de sobreviure, la mentida?

Segurament. Tots ens fem la nostra pròpia versió de les coses. L’Edin, el protagonista, torna sabent que en veritat no es vol quedar. Torna per enfrontar-se a la pèrdua dels germans, a la pèrdua de la família. Però ell ha trobat la seva illa màgica a Alemanya i en els seus estudis de música. Vol oblidar. Sí, recorda el primer amor, l’adolescència, el país dels pares, però no vol tornar. I la Marija tampoc vol que l’Edin es quedi. Ella encara l’estima. No vol que es quedi perquè amb l’Edin només té el record d’aquells mesos del primer amor i pensa que, ara, la cosa no podria funcionar. Ja és tard.

Abans no m’ho has contestat: què és el que et porta a escriure teatre?

El meu principal objectiu és apel·lar a la consciència de l’espectador. Que en sortir del teatre es faci preguntes. Que el meu teatre remogui alguna cosa per dins. Sempre que escric em faig la mateixa pregunta: I jo què hauria fet al seu lloc? Plantejo un problema i intento posar-me a la pell dels personatges. Per a mi aquest és el vertader teatre. Un teatre de frases curtes, de condensació, on en les mateixes preguntes moltes vegades es doni la resposta.