Mireia Comas: ‘Viure de la fotografia és molt difícil, però és la meva passió’ (Exposició, juliol, Sala Muncunill)

No Comment

Pep Valenzuela

La fotògrafa terrassenca Mireia Comas, nascuda a Andorra la Vella el 1976, s’especilitzà en fotoperiodisme, una especialitat que, però, abandonà, perquè per dedicar-s’hi professionalment està “fatal”. Esdevingué internacionalment famosa amb la foto del petó casteller. Aquest juliol exposa a la Sala Muncunill.

Mireia Comas, Andorra la Vella, 1976, viu a Terrassa des dels 2 anys. Es formà en l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Amb alguns cursos d’especialització, es va centrar en el fotoperiodisme, realitzant un postgrau a la UAB. És aquesta, confessa, una especialitat que està «cada vegada està pitjor», i «per guanyar-me la vida» ha fet fotos de casaments i ara fa de nadons i familiars.

Sempre s’ha dedicat a la fotografia, excepte quan com a conseqüència de diversos factors, cap al 2007, va decidir ser mare. Ha tingut tres fills, als quals es va dedicar al 100% durant 5 anys. Després tornà a la fotografia, combinant les fotos de nadons amb les de castells.
És això final el que «ara més m’agrada», foto documental: «sempre busco algun tema que em motivi per treballar-lo més a fons i personal», i aquest tema, en els darrers anys has estat els castells. Precisament una foto de castells, la del petó, la va fer famosa internacionalment en fer-se viral a les xarxes socials.

Per què els castells?

Vaig entrar a Minyons als 6 anys. He fet d’enxaneta, acotxador, dosos, quints, quarts… i després, amb 20 o 21 anys vaig sortir, perquè és molt compromès i tenia ganes de fer altres coses. Després vaig tornar, ja com a fotògrafa professional, i he seguit els castells durant 4 anys molt intensament, anant a totes les actuacions.

Havies pensat algun projecte concret al respecte?

No. De fet, el 2015 ja tenia un arxiu de 10.000 fotos de castells només, amb les que no feia res. Aquí va sorgir la iniciativa de fer un llibre i una exposició. Però tot és molt difícil, la cultura és poc valorada, els fotògrafs, concretament, també; i trobar recursos per a qualsevol projecte és difícil. Però vaig començar a fer un llibre, i el 2016 ja el tenia, amb la col·laboració de Minyons. Es titula Els castells no són de princeses. I va coincidir, al setembre, la publicació del llibre i, a les festes de la Mercè, que vaig fer la foto del petó casteller, que es va fer viral i em va donar molt de nom. Vaig aprofitar el moment per treballar seriosament el projecte de l’exposició i vaig buscar subvencions, aconseguint suport econòmic de la Generalitat, i la Sala Muncunill amb l’Ajuntament de Terrassa. També vaig fer un verkami de micromecenatge, amb suport fonamental dels meus pares.



És l’exposició que instal·les durant el mes de juliol…

Sí. Una exposició de castells, però no només de Minyons, hi ha també fotos de les colles de Valls, Vilafranca, Mataró, Barcelona, Sitges, Jove de Tarragona i alguna altra petita. Volia fer un relat dels castells, què signifiquen; la relació entre cultura castellera i catalana. Per mi, els valors dels castells defineixen una mica els valors de la cultura del poble català també, l’esforç, la constància, el sacrifici… La idea era una mica mostrar l’esforç i el patiment per tornar-se a aixecar fins a aconseguir l’objectiu que cada colla es planteja.

També volia mostrar que tot aquest sacrifici és independent de la mida o alçada dels castells que fan les colles. Al final totes les colles dediquen el mateix esforç i compromís per aconseguir-ho, que en cada colla és diferent, però al final totes necessiten el mateix esforç.
Bé, concretament, l’exposició consta de 76 fotografies. La vam crear pensant en la sala Muncunill, i em va fer especial il·lusió perquè és a la meva ciutat i perquè és on va néixer l’exposició mateixa. De totes maneres, ja he exposat algunes fotos de la mateixa al Pati Llimona de Barcelona, a Vilafranca i a Balaguer, però són espais molt més petits, i només hem posat una mostra. A la Muncunill estarà completa. També està molt pensada per poder treure moltes fotos de tantes colles, sense perdre el discurs narratiu que li vaig voler donar.

Això ha canviat la teva vida o continues fent les fotos de nadons?

M’ha ajudat a obrir alguna porta i sí que Terrassa em coneix molta més gent com a fotògraf i això ajuda, encara que sigui per les fotos de famílies i nadons; hi ha més gent que se’n recorda de tu, en aquest sentit sí que hi ha ajudat una mica.
Però la veritat és que tot el tema de la foto està malament, costa molt viure de la fotografia, sobretot si vols fer documental i personal. A més tinc els tres fills que demanen molt temps. Les fotos de nadons em permet conviure amb ser mare i combinar horaris i de moment no sé si podria canviar tampoc.

Amb tots els canvis en el món de la fotografia, calen encara professionals?

Cert que molta gent creu que no cal pagar les fotos i que se les pot fer ella mateixa. Jo crec que la feina dels fotògrafs avui és més saber explicar una història amb diverses fotos, crear una narrativa visual. Perquè fotos soltes que es fan virals hi ha molta gent que li pot sortir una foto bona sense saber-ne, amb el mòbil. El cert, de totes maneres, és que molts fotògrafs han hagut de tancar i dedicar-se a altra cosa, però encara hi ha molta gent que valora una foto ben feta i espero que duri.

Com va ser la teva experiència com a fotoperiodista?

Vaig començar fent moltes fotos de manifestacions, el meu treball d’estudi va ser sobre els moviments socials i l’ocupació als anys 90, i vaig dedicar anys a fotos de manifestacions. Al principi no hi havia fotògrafs a les manis, no hi havia ni la premsa, potser no els interessava que sortís, no ho sé… Vaig començar a tenir fotos de la policia carregant, tinc fotos de dos polis que van treure la pistola i apuntaven els manifestants, i això sembla que va començar a incomodar molt a la policia. Al final semblava que els molestés més les fotos que les pedres que els podien llençar els manifestants o els containers que cremaven.

Em van detenir dues vegades, tot i que jo estava estudiant i era el meu treball. Inclús em van aplicar la llei antiterrorista una de les vegades, i al cap de 24 hores em van donar un copet a l’esquena i em van dir: “lo siento, nos hemos equivocado”, i es van quedar tan panxos. Jo crec que va ser per parar-me els peus, perquè els estava molestant. Anava al carrer i ja els secretes em cridaven pel meu nom. Això va fer que emocionalment m’afectés molt. En una de les detencions, a la comissaria de Sabadell, em van apallissar, perquè no els volia donar el carret, i mira que està prohibit que te’l prenguin, jo em vaig negar i de la pallissa, vaig haver d’anar a l’hospital. Això em va crear unes seqüeles, era com el 1997, i amb un cert estat d’ansietat em vaig començar a allunyar. D’altra banda, havia començat a notar que cada vegada hi havia més gent fent fotos a les manis. Desenes intentant fer la mateixa foto, em va fer una sensació dolenta. Al final vaig decidir deixar el fotoperiodisme.

Vas intentar fer fotoreportatge també?

Després d’aquest recorregut, vaig fer un viatge al Marroc, i vaig fer un reportatge del desert, dels pobles i la seva gent. En tornar em vaig adonar de la dificultat que hi havia per poder vendre un reportatge. Tot plegat, va arribar un punt que vaig pensar: potser millor les fotos de casament, que em truquen i cobres de seguida, mentre el viatge me l’haig de pagar per fer les fotos, durant 4 mesos, i després no l’he pogut vendre. Al final tires al que dóna per menjar.

Com veus el futur de la fotografia?

Depèn del sector. El que faig ara de famílies i nounats funciona. Per molt que tinguis un bon mòbil o càmera, les fotos no queden igual. D’altra banda està el típic, que si és la mare que fa les fotos ella no surt mai. La gent encara valora molt les fotos ben fetes, amb alta qualitat i resolució, ben impreses, es nota la diferència.El fotoperiodisme, però, està fatal. Ara fa 4 dies, per exemple, El Periódico ha fet fora la majoria. Els periodistes han de portar la càmera, s’ha creat aquesta figura del periodista multimèdia que ho ha de fer tot al mateix temps. Els diaris s’estan carregant la professió, no volen pagar, està quasi mort el tema.

Ara, un professional ho és per alguna cosa; no té res a veure una foto ni el punt de vista, la visió, l’objectiu que posis, el diafragma… per donar un sentit o altre. Hi ha, després, la fotografia artística. I també, com en totes les feines, hi ha l’intrusisme, rebentant preus i tot, i això perjudica molt als fotògrafs professionals, a més les fotos després no tenen res a veure. Però també és cert que hi ha el gust de cadascú.

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre