FITXA
No es inevitable. Un alegato por futuros digitales alternativos
Autor: Ricard Ruiz de Querol
Edita: Alternativas Económicas, Barcelona, març 2022 313 pàgines
Lluís Costa
Una altra revolució tecnològica és possible i necessària, podria ser títol i resum del llibre d’en Ricard Ruiz de Querol No es inevitable. Un alegato por futuros digitales alternativos, que publica la revista cooperativa Alternativas Económicas, tot parafrasejant el ja mític lema del moviment Fòrum Social Mundial.
«Allò que se’ns va vendre com una eina igualitària i democràtica ha evolucionat en un sentit contrari, dominada ara per empreses privades amb poders centralitzats fora de control», afirma Ruiz de Querol, periodista i …; i «tot apunta que la nova onada d’expansió del digital (…) tindrà efectes, com a mínim, similars».
Tot partint d’aquesta constatació palmària que, malgrat tot, no és suficient ni tan sols de fer dubtar ni una miqueta la massa de tecnoutopistes, l’autor abunda en el seu qüestionament en afirmar que el concepte de societat digital és «inespecífic i enganyós» i que «al contrari del que succeeix amb canvis d’entitat molt menor, ni la seva natura ni el seu abast, com tampoc la seva inevitabilitat ni oportunitat, han estat sotmeses a un procés democràtic».
Aquesta mancança de debat i intervenció públics, òbviament, no és casual ni fortuïta, sinó que és resultat del poder exercit per l’oligopoli conformat per les dites GAFAM (les cinc grans tecnològiques que dominen la producció i mercat digital i de noves tecnologies), la «major concentració de riquesa i dels mitjans de comunicació» (amb el suport de la majoria de governs i organitzacions internacional), així com de control social mai vist, resultant de la dita darrera revolució tecnològica.
S’obvia el fet que les revolucions tecnològiques són, també i sobretot, socials: aquestes «no evolucionen de forma autònoma, són construcció social 100%». Es defensa, ben al contrari, que «són les institucions les que no estan preparades per respondre» i, a més a més, «són aquests (els processos legislatiu i de regulació) els que s’haurien d’adaptar per a no interferir».
Adverteix en Ruiz de Querol que aquesta situació «comporta el risc d’evolucionar cap a una digitalocràcia» (potser la nova forma d’una societat dominada pel capitalisme, amb noves estructures de producció i mercat, i eines d’exercici del seu poder).
Per a l’autor, el concepte de societat digital és «inespecífic i enganyós».
Ni la seva natura ni el seu abast, han estat sotmeses a un «procés democràtic»
La pandèmia ha estat un moment d’impuls a aquest procés de revolució tecnològica, al mateix temps que fent servir les noves tecnologies: «existeixen analogies entre la difusió d’un virus que infecta l’organisme físic i les formes en què s’estan utilitzant les tecnologies digitals per contaminar les creences, les mentalitats i els comportaments de persones i grups socials». És evident, així mateix, que amb la disculpa del covid s’han accelerat les tendències pitjors del capitalisme, i governs i poders fàctics han aprofitat l’avinentesa per experimentar i implantar més i noves formes de control social.
En aquest context, els «tecnòfils projecten els seus desitjos, els converteixen en prediccions, normalment desconeixent o obviant que són eines de doble ús», afirma, sense atendre el fet que «en el terreny tècnic, repetidament ens involucrem en diversos contractes socials, les condicions dels quals es revelen només després d’haver-los signat», tot citant en L. Winner.
L’anàlisi dels canvis en curs, Ruiz de Querol els fa amb una mirada sociològica que considera la més útil, «no donant res per fet i menys les declaracions simplistes», estant «alerta amb els usos d’adverbis, l’abús (dels quals) de manca de claredat», així com de l’adjectivació ‘social’ sense dir el significat concret»; perquè «cap comportament és natural». A tots els capítols, l’autor fa propostes de reflexió sobre el suposat caràcter «social» de les xarxes, tot qüestionant: en quin sentit, més o menys que altres mitjans de comunicació.
I, molt important, posant el focus en les «teories, ideologies i institucions que defensen aquesta societat digital», així com disseccionant el «mite de la societat de la informació» que semblaria més aviat «una cortina de fum per consolidar el capitalisme, i més en contret el dels EUA», afirma manllevant una cita d’Alain Touraine.
Suposada societat de la informació i la comunicació que es desenvolupa en estreta interacció amb el creixement i enfortiment dels mercats, com mostra l’afirmació d’Steve Jobs: «la gent no sap el que vol fins que jo els hi mostro».
D’altra banda, pel que fa a la informació i comunicació, subratlla el fet amplament denunciat que «l’abundància digital atropella la qualitat, el superficial el substantiu», les dites fake news i teories conspiratives corren molt més que el virus. Tot plegat, un dels pilars dels poders és el «control de la comunicació, i una mostra d’aquest la difusió de metàfores i marcs mentals com ara «tecnologia avançada», «empreses tecnològiques, en xarxa», «sistemes oberts», «5G i internet de les coses».
El futur, tanmateix, no està escrit, planteja l’autor: «abunden els motius per reclamar una governança tecnològica i democràtica que eviti una ‘digitalocràcia’», motius per posar-nos mans a l’obra i «imaginar», imaginar tecnologies supeditades a objectius amb causes socials, imaginar com «reformar el capitalisme», «reimaginar la democràcia i l’internet», tot posant «l’esperança com a motor del canvi». Mans a l’obra, per fer realitat la imaginació i l’esperança, les idees i les teories.
Deixa un comentari