Montse Saludes, fotògrafa de l’Arxiu Tobella, entrevistada per Malarrassa. Foto PV
Pep Valenzuela
Una de les persones més conegudes de la ciutat, alhora que discreta, la terrassenca Montse Saludes Closa i la seva càmera fotogràfica, arreu amb la moto, en tota mena d’activitat, deixant constància gràfica del moment i les protagonistes. «Que tothom se senti representat, perquè tothom fa història», explica qui des del 1987 ha fet, en bona part, de sa vida una part clau de l’Arxiu Tobella. La passió per la Història, en definitiva, l’expressa amb aquesta feina a l’arxiu i la dedicació particular a la recerca genealògica.
En portes de la publicació de l’anuari Terrassa 2019 de l’Arxiu Tobella, la conversa amb la Montse Saludes comença comentant una mica el que sembla un altre any en què les dones continuen sent grans protagonistes.
Ja sigui perquè es vol ser políticament correcte o pel que sigui, es nota al carrer que se li està donant veu a les dones; el cert és que el que fan les dones és important. Se n’adonen ara! L’esport femení a la TV, no l’havíem vist mai, i a mi no m’agrada l’esport, però es veu que les dones fan esport i ho fan bé… De vegades només sortim quan ens maltracten o ens maten, però també hi ha dones en tot els àmbits que tenen molt a dir, no només som les víctimes, se’ns ha de donar veu.
Fotògrafa des dels anys 80, tu sempre has dit la teva, una mica o bastant, no?
Bé, l’entrada a l’Arxiu va ser un gir de 180 graus a la meva vida. Fins llavors havia treballat al mercat, a la xarcuteria de la família, on hi havia estat des de petita fent un cop de mà o per allà, i sobretot els dissabtes, que sempre hi havia molta gent, érem tres o quatre i no paràvem.
Tenies relació amb l’entitat?
No, què va! Vaig entrar com a fotògrafa el 1987, llavors jo estudiava fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Barcelona, i un dia al tren un amic del meu germà em va dir que necessitaven fotògraf a l’Arxiu. Va ser fantàstic. Fins llavors havia treballat a la parada familiar del Mercat de la Independència, que no m’agradava gens.
Treballaves i estudiaves…
De més jove havia deixat els estudis, però hi vaig tornar ja quan treballava, al nocturn de l’Institut Ègara, a la Mancomunitat, al costat de l’Arraona, que era per nois, encara hi havia separació. En acabar no trobava res com per posar-m’hi, m’agradava molt la Història, però també la foto i em vaig decidir. No vaig poder acabar els estudis, perquè ja la feina a l’arxiu també m’ocupava prou temps, però bé.
Tot plegat, un gran canvi i una vida nova.
Sense cap dubte. Començar amb 23 anys a l’Arxiu, venint de la xarcuteria, un canvi molt gran. A més, jo era molt tímida, i anant pel carrer fent fotos tothom em mirava. Ara és normal, però en aquells temps… Això, suposo, em permetia superar aquesta timidesa. Des de llavors he treballat sempre aquí, només algunes col·laboracions fora.
Així, tot de seguida veure el teu nom en l’Anuari, devia ser emocionant
El primer anuari complet va ser el del 1988. Al del 87 només vaig participar en la portada i els mesos d’octubre a desembre. Jo només feia fotos i les arxivava. A casa, al laboratori revelava tot en blanc i negre. Tot programat, perquè quan sortia del revelador ja havia d’anar a fer altres fotos.
“La dona ha de tenir llocs de responsabilitat, com Déu mana, no només la floreta que fa maco, no siguem falsos”
Com pots cobrir tot el que es fa a la ciutat, que és molt?
Al principi em deien on s’havia d’anar. El dissabte aviat programàvem el cap de setmana. Amb el temps, vaig acabar fent el que comptava que s’havia de fer, no el que vull, sinó el que em sembla important, que s’ha de fer i que puc fer, perquè de vegades no arribo. Rebem avís d’activitats, les trobem en cartells, intento informar-me. No faig tot el que voldria fer, però tampoc puc estar totes les hores. Cal, per tant, fer una selecció.
L’anuari no ho pot recollir tot?
La idea és que surti tothom representat, el dia a dia de la vida de Terrassa, tant de les grans institucions com d’associacions petites. Que tothom se senti representat, vegi que fa història, perquè tothom fa història, d’una manera o altra. Aquesta és la primera de les dues funcions de l’anuari. En el moment que publiques ja queda registrat el fet, i ja es pot consultar. S’han fet molts llibres amb això, ja t’ho dic jo, i exposicions… Tothom acaba buscant per aquí, perquè moltes vegades les associacions mateixes no guarden la informació.
I la segona funció?
És curar i ampliar l’arxiu, que en principi n’és de fotogràfic. Molta gent ha deixat les seves fotos, realitzades des de fa més de 100 anys. Però amb els anys també es recullen tot de pamflets, octavetes, tríptics, convocatòries, moltes que envien les entitats, i és molt important perquè ajuda a documentar fotografies i situacions. Hi ha també la biblioteca, força important sobretot el tema terrassenc o sobre persones terrassenques, també obert al públic.
Et consideres, ara, més fotògrafa o arxivera?
Jo sóc fotògrafa. Clar que amb els anys, agafes bagatge d’altres coses, però mai em consideraré historiadora ni arxivera ni res.
Has viscut moments especials fent aquesta feina
He pogut veure molt, i molts canvis a la ciutat, i des de perspectives que no ha vist ningú o molt poca gent, com per exemple la tuneladora per l’ampliació de la línia del tren.
En aquest temps ha canviat molt la mateixa eina de treball teva, com ho valores?
La fotografia ha canviat moltíssim, tècnicament, per bé i per mal. Positiu, no haver de canviar de carret, especialment pel que fa a la sensibilitat. Fer fotos a la nit, i amb flaix en general, era complicat. Ara pots canviar d’espais i il·luminacions sense massa dificultat. La part negativa és que els canvis l’han tret una mica de valor a la fotografia, moltes vegades els professionals estem menys considerats. Afavoreix la competència deslleial, moltes vegades es perd l’equilibri en el qui ha de fer què, i tu respectes molt les normes mentre altes llavors fan la foto de qualsevol manera, això em molesta bastant.
Has comentat el teu interès per la Història.
El meu passatemps, des de fa anys, és la genealogia, que em porta a més a la història que no pas l’arxiu. Quan busques avantpassats et trasllades al seu temps. Em dedico des del 2000, i és un vici això. A mi em ve del trasllat de casa dels pares. Vaig trobar uns papers, testaments, fotos que no havia vist mai… i vaig començar a imaginar i preguntar als familiars.
Has descobert la nissaga familiar?
Ara sóc l’única que té contactes amb tota la família, directa i no directa, he fet tota una estructura. He buscat partides de naixement i casament a les parròquies i arxius. Tinc molts avantpassats de Terrassa i comarca. Però també he anat fent turisme de prop, visitant pobles per esbrinar més històries. Ara recerco a prop de Reus, i és com anar col·locant peces en un puzle, utilitzo un programa informàtic. De tant en tant, la família em demana si he descobert algun cosa nova.
Així, sempre trobant i descobrint?
Bé, cansa una mica tants anuaris. En els diaris, potser queda més dissimulada la cosa, però tot plegat és molt cíclic, la història és cíclica. Cada mes saps el que toca, acaba sent tot igual, arriba un punt que dius: una altra vegada això? I clar, en un context de no tenir temps, d’horaris intensos, això crema molt. En el fotoperiodisme, per exemple, la mitjana de permanència en els treballs és de cinc anys.
A l’inici comentaves la importància creixent de les dones en la vida pública en general…
Encara estem lluny de la igualtat que seria de justícia, que es consideri realment que tothom podem fer tot, i no que se’ns hagi de jutjar molt més per fer el mateix. Això ho veus cada dia: si una política s’equivoca o fa una ximpleria, de seguida la matxuquen de dalt a baix, però els polítics homes fan bajanades, que n’hi ha la tira, no se’ls maltracta d’aquesta manera. Són petites coses que dius: tracteu igual a l’home i la dona. Més en general, per exemple, les dones científiques o que han jugat papers importants en altres àmbits són molt desconegudes.
El moviment feminista el veus més fort ara?
Segurament sí, però hi ha sigut sempre, recordo els primers anys del Casal de la Dona, la creació de la Casa Galèria, per exemple. Aquest any, a l’Anuari destacaran les manifestacions, perquè no n’havíem vist de tan grans del moviment feminista. Crec que la gent comença a tenir consciència d’això.
Tanmateix, sembla que hi hagi una violència masclista creixent?
S’ha de fer quelcom, no només omplir-se la boca. Si una dona denuncia el seu home, ha de tenir una raó molt forta, si després retira la denúncia, vigileu! Això no vol dir que s’hagi penedit, sinó que, potser, no pot o prefereix no buscar-se més merders, calen mecanismes per estar al cas; per mi, això és el que falla. Però hi ha coses que han canviat i no hi ha marxa enrere. La dona ha de tenir llocs de responsabilitat, com Déu mana, no només la floreta que fa maco, no siguem falsos.
Deixa un comentari