A l’hora d’escriure contes, o novel·la (tret de quan es tracta de gènere fantàstic o terror), la majoria d’escriptors/es catalanes acostumen a basar la seva ficció en entorns pròxims, coneguts, fins i tot basant la ficció en fets biogràfics, del seu dia a dia. De tant en tant, però, apareixen escriptors/es amb una capacitat imaginativa fora de sèrie que et captiven tot ordint ficció fora del gènere, però sortint dels marges d’allò més habitual i pròxim. Penso en Sànchez-Piñol o en Ruy d’Aleixo, per posar només dos exemples contemporanis.
Per això sorprèn tant trobar-nos amb un recull de contes d’un/a escriptor/a catalana amb un marc comú tan allunyat de la quotidianitat a la que estem avesats. Perquè els quatre contes que conformen aquest magnífic volum tenen per escenari l’Àfrica subsahariana, cada un d’ells ambientat en un país diferent: Namíbia, la República Democràtica del Congo, el Senegal i Ruanda. Quatre contes que ens narren, en forma d’aventura, la crua i tràgica realitat i la quotidianitat d’aquells països durant les dècades dels anys 80 i 90. Des de la Guerra entre Angola i el règim sud-africà al genocidi de Ruanda, dels fluxos migratoris als nens de la guerra. Si pensem en d’altres autors catalans que s’hagin atrevit amb ficció basada a Àfrica podríem parlar, com a molt, de Sànchez-Piñol (Pallassos i monstres, Pandora al Congo) o de Jordi Tomàs (El mar dels traïdors, El pescador que volia anar al país dels blancs, Un cor Aixanti), ambdós grans coneixedors de la realitat africana (antropòlegs que han viscut llargs períodes a Àfrica).
Dins d’aquests escenaris i marcs contextuals, Stalker (pseudònim de l’autor o autora) construeix unes històries que per plantejament, estructura i recursos narratius recorden d’allò més als clàssics d’aventures dels segles XVIII, XIX i principis del XX. No en va la mateixa autora o autor cita influències de Melville, Verne, Wells o Stevenson. Què vol dir això? Per exemple, la fluïdesa de la seva narració fa que les històries es llegeixin d’una revolada.
El llenguatge està mancat d’elements artificiosos o floritures estilístiques; no els necessita per enganxar-nos amb una història absorbent i dura com un cop de roc al cap. No li cal tampoc bastir els relats d’algun tipus de dilema o rerefons moral, ni d’elucubracions de cap mena. Té molt clar el que vol explicar, i ho fa a les mil meravelles.
Encara diria més: amb la narració descarnada, exposant de forma tan despullada la realitat de l’Àfrica negra, amb totes les seves tragèdies quotidianes, però tan invisibles en el nostre dia a dia, aconsegueix tot el contrari. Ens deixa amb una sensació de buit a l’ànima —i l’espectre que desprèn ens persegueix fins molt després d’haver acabat el llibre— i amb un sentiment d’empatia envers els personatges que costa d’espolsar-se. Perquè les històries no és que expliquin res de particularment especial, però hi ha alguna cosa en el to, en la narrativitat i en el ritme que fa que no les puguis oblidar.
Són històries de vida i de mort, de supervivència i de defalliment, d’escollir entre el camí fàcil o el més tortuós i incert, de l’atzar que et fa estar en el lloc equivocat en el moment equivocat, de la força de la natura i del poder de la superstició, de la càrrega del passat, de crims i de sacrifici altruista, de Motorsoul, que és, en paraules del propi Stalker «l’energia intangible i primigènia que mou en última instància l’ésser humà. Motorsoul ens iguala en condició, no pot ésser dominada per la nostra voluntat i es manifesta en les pitjors circumstàncies. Motorsoul no ens abandona mai, és natura».
Dos soldats del Koevoet que s’endinsen al desert del Kalahari mentre persegueixen uns fugitius de l’oposició; un pare de família congolès amb un passat fosc i dimonis interns que s’ha d’enfrontar al gangsterisme i a la corrupció; l’atracament d’un autobús per part d’un grup dissident de la frontera entre Senegal, Gàmbia i Guinea-Bissau que deixa a un heterogeni grup de viatgers tirat en una terra de ningú farcida d’assaltadors i mines antipersona; un lladre que fuig de la justícia d’Uganda per anar a petar en ple genocidi de Ruanda. No en diré res més, perquè cadascuna d’aquestes petites grans històries està plena de sorpreses i de moments literaris d’alt voltatge.
Menció apart és el tema de l’autor/a d’aquests relats. Qui és Stalker? D’on ha sorgit i, per què no vol mostrar la seva identitat real? Serà la/el nostre Elena Ferrante? Més enllà del misteri, però, cal destacar el més que formidable coneixement de la realitat de diferents països africans que demostra Stalker. Potser un/a periodista o corresponsal? Un/a cooperant amb llarga experiència al continent? Algú que hi ha viscut llargament o bé que l’ha estudiat en profunditat? No ho sé. Potser tampoc és rellevant saber qui és exactament. De l’única cosa que en podem estar segurs és que Stalker sap perfectament de què parla quan ens presenta aquesta ficció basada en contexts i realitats llunyanes però mancada de paternalismes ni judicis de valor.
Si us interessa l’Àfrica, no ho dubteu. Si coneixeu algú a qui li interessi, no dubteu a recomanar-li. Àfrica ha estat molt fèrtil en producció literària darrerament. Pensem en La confessió de la lleona (Mia Couto), Tram 83 (Fiston Mwanza Mujila) o Els pescadors (Chigozi Obioma). Motorsoul vindria a afegir una baula més en aquesta successió de literatura de gran qualitat sobre Àfrica. Però més enllà de la temàtica, la d’Stalker és una veu narrativa molt potent i eficaç, que sorprèn, enganxa i torba a la vegada, i de la que esperareu, com jo, tornar a llegir quelcom ben aviat.
Jordi Sellarès
Deixa un comentari