Film: Heimat – La otra tierra
Nacionalitat: Alemanya
Direcció: Edgar Reitz
Durada: 230 minuts
Podríem dir que aquest film ens parla del somni tropical d’una comunitat de la regió del Mosela (Alemanya), a la meitat del segle XIX, els anys que van des de el 1842 fins al 1844. Una història sublim a partir i al voltant dels membres d’una família alemanya de classe treballadora i camperola amb arrels prussianes que viuen tot un seguit de peripècies.
Aquest llargmetratge, de 4 hores de durada, és un bellíssim relat de viatge iniciàtic, que comença inicialment l’any d’aquesta pel·lícula i que s’afegeix a les 54 hores de relat fílmic que prèviament el director, a través de la televisió, ha anat produint i emetent en format d’episodis per capítols. Aquest període comprèn des de l’any 1919 fins el 2006, i tal vegada permeten construir un fresc temporal amb caràcter d’epopeia que recull part de la història de moltes persones de l’Alemanya del segle XIX, que varen tenir que emigrar per raons diverses (misèria, obscurantisme, religió, imposicions, i normes feudals, sota l’imperi prussià).
Com a epitafi d’aquesta història, que se centra en la figura de Jakob Simon com a protagonista principal, recollim una de les seves múltiples reflexions en voice-over quan diu: “No deuríem convertir el nou món en un reflex de la nostra misèria, sinó dels nostres somnis”. Amb aquesta frase, el protagonista estableix el caràcter romàntic de la seva personalitat.
El film també ens relata la síndrome tropical de la població, que emigra en massa al Nou Món. El director Edgar Reitz, plasma i recrea somiadors efectes audiovisuals, com el paisatgisme alemany, enregistrats amb sons de la selva amazònica, espurnes de colors en la fotografia en blanc i negre, amb una música atmosfèrica envolvent i escenes capturades per certa màgia de caràcter celestial.
La mestria de Reitz no és intermitent. El pols de la seva ambició, la bellesa pictòrica i la sublim posada en escena no decauen en cap moment.
El to del film sembla trobar el seu lloc entre l’elegància del film “Das Weisse Band” (2009), de Michael Haneke, i la desimboltura avantguardista de “Tabú”(2012) de Miguel Gomes.
La fantasia s’obre pas en aquest drama rural i cristal·litza en forma d’una obra única, bella i humanista, expansiva i profunda. Un fermall d’or a la monomania creativa de Reitz que funciona com un rellotge suís, i com una perfecta porta d’entrada per a nous espectadors a l’extraordinària nissaga televisiva que començà fa ara trenta anys.
Emili Díaz
Deixa un comentari