Racó del cinèfil: ‘La boda de Rosa’

No Comment

Directora: Iciar Bollaín

Producció: España-França

Guió: Icíar Bollaín i Alicia Luna

Intèrprets: Candela Peña, Sergi López, Nathalia Poza, 
Ramón Barea, Paula Usero.

 

Estem davant d’una autora, Iciar Bollaín, que sempre ha mantingut una línia de maduresa, coherència narrativa i mirada activa de compromís feminista admirable. Sense tenir en compte els seus curtmetratges ni el documental En tierra extraña (2014), i la seva participació del film col·lectiu ¡Hay motivo! (2004), aquest nou film d’Iciar Bollain es pot considerar la seva novena pel·lícula. També és la tercera col·laboració entre Bollaín i Candela Peña, després d’Hola, ¿estàs sola?, i la premiadíssima Te doy mis ojos (2003).

La-boda-de-RosaA la “Boda de Rosa”, la directora ens proposa una història força surrealista, en clau de comèdia en el seu plantejament i en la crisi creativa i existencial de la seva protagonista Rosa (Candela Peña). Té una arrancada inicial molt suggeridora, amb una representació/escenificació onírica o somni a través d’una llarga cursa, com a simbologia i metàfora de la lluita de la protagonista. A punt de complir 45 anys, una mare solitària, absorbida en el seu treball com a modista, s’adona que ha viscut sempre per als altres, i decideix deixar-ho tot i desconnectar.

El film ens parla de la crisi dels quaranta des d’una mirada crítica, enmig d’una societat estereotipada, egoista, freda i sense ànima. El cinema reivindicatiu de Bollaín aposta amb molta força per la recerca de la felicitat pròpia, i és tot un al·legat a favor de la independència personal de l’ésser humà.

El posicionament precisament és aquest: defensar l’idealisme individual i el desig de materialitzar uns somnis que el ritme vertiginós de la societat mateixa sembla obstinat a fer desaparèixer.

D’aquesta forma, el film va creixent en intensitat narrativa i expressiva, amb una direcció ferma i molt precisa. Basat en un guió molt ben estructurat en què hi ha moments amb escenes de molt risc i valentia en el relat visual i narratiu que ens fa recordar seqüències del cinema de Berlanga, donat que freguen de forma excel·lent la màgia de l’absurd.

Tant la música, com la llum, així com les escenes i ambients en exteriors, estan molt ben trobats. En resum, es tracta d’una pel·lícula on podem donar llibertat als nostres somnis i passar una estona emotiva i alhora divertida, ingredients indispensables per seguir estimant-nos el cinema.

Emili Diaz

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre