Nomadland
(Lleó d’or en el passat festival de Venècia)
Directora: Chloé Zhao
Nacionalitat: EE.UU (2020)
Música: Ludovico Einaudi
Intèrprets: Frances McDormand, David Strathairn, Linda May, Bob Wells, Swankie
Comentari
“Cap dels nostres fou mai enterrat sense unes poques paraules”, això es el que diu Tom Joad (Henry Fonda) en l’enterrament del seu avi en “Las Uvas de la Ira” (The Grapes of Wrath, 1940), la pel·lícula de John Ford en la que els okies, recorren rutes polsoses, des de la costa est fins la costa oest dels Estats Units, durant la Gran Depressió, expulsats de les seves terres per l’atur i la fam que ha generat la crisi d’un sistema que enriqueix als poderosos i humilia als pobres.
Amb una altra forma de transhumància, “Ens veurem en la carretera”, diu el predicador evangelista Bob Wells, en el funeral de l’entranyable Swankie, al que també assisteix Fern (Frances McDormand) en el film Nomadland, pel·lícula protagonitzada per els desheretats i marginats que avui, en la segona dècada del segle XXI, han tornat a ser expulsats de les seves llars per una nova crisi del mateix sistema. Tant Fern la nostra protagonista, així com la resta d’intervinents de la pel·lícula, habiten i se situen als marges de la societat americana dels USA, regits per la voracitat del capital.
El campament Rubber Tramp Rendezvous és on Bob Wells organitza l’assemblea, per acollir als homeless a la pel·lícula Nomadland, de Chloé Zhao. Els personatges d’aquesta pel·lícula (molts dels quals són persones reals que s’interpreten a si mateixes (com són Linda May, Bob Wells, Swankie…), foren expulsats a les carreteres pel tancament real de l’empresa minera Empire (Nevada), que no només va acabar amb les seves feines, sinó que va provocar també la despoblació de la ciutat.
Tant una escena com l’altra d’aquestes dues pel·lícules transcorren en l’entorn d’una comunitat de marginats, agrupats per protegir-se entre sí.
Els personatges del film Nomadland de Chloé Zhao han entès que tot compromís amb el sistema els condueix abans o després al no res, i que semblant opció, no seria res més que una solució artificial al seu deambular pels espais oberts dels diferents territoris de l’Amèrica profunda. Un sistema cruel els ha expulsat, però no obstant tracten de trobar en la vida nòmada un nou sentit a la seva existència. Fern, la nostra protagonista, diu “que ella és houseless, not homeless” (no té casa; la seva llar és la seva caravana, sempre down the road).
La directora crec que tracta d’introduir-nos en un temps que potser avui encara no és el nostre, tot i que estigui ambientat en el present, amb una mirada neta no exempta de duresa, sobre una dolorosa realitat social i econòmica actual, però que també ens parla de la transitorietat de la vida.
El film, transcorre entre el relat de gènere clàssic de les road movies, al temps que pot recordar un cert cine del western tardà, com també així mateix altres pel·lícules com: Homes Errants (Nicholas Ray), Centaures del desert,(John Ford), o Vides Rebels, (John Huston), entre moltes altres.
Film de mirada profunda, assossegada i pausada, amb un treball de càmera filmant l’horitzó en espais oberts immensos, i d’altres plans mitjos i de detall de la protagonista que emocionen, tot plegat ens fa gaudir com espectadores/ors privilegiats en la seva rica cohabitació entre la ficció i el documental, que vol ensenyar-nos la cara oculta del “somni americà”, però que inevitablement ens fa veure els devastadors paisatges que deixa al seu pas la ‘moral de l’èxit’ de l’American way of life.
Emili Diaz
Deixa un comentari