Direcció: Abel Ferrara
Guió: Abel Ferrara
Director de fotografia: Stefano Falivene
Nacionalitat: Itàlia. Any: 2014
Per poder apropar-nos a aquest biopic entre biogràfic i gènere documental, que ens parla dels últims temps de vida de Pier Paolo Pasolini (mort tràgicament a l’edat de 53 anys) cal fer unes observacions que ens permetran entendre millor la pel·lícula.
Introducció
Quan en 1957 es publica “Les cendres de Gramsci”, Pasolini ja porta set anys vivint a Roma. Des de llavors s’havia exhaurit definitivament el somni d’una Itàlia camperola, deixant espai a una altra realitat urbana. Aquesta nova experiència omple al poeta d’una extraordinària (“desesperada”, com ell mateix titularà més tard en la quarta secció de: “Poesia in forma di rosa”) vitalitat que li permetrà dur a terme, en aquests primers anys romans, un període d’intensa producció literària. Els seus horitzons s’eixamplen, ja que el seu eix poètic en què es mourà es desenvolupa al voltant d’un món molt més extens: el microcosmos de la seva terra a la ciutat de Casarsa, on la regió de Friuli, zona nord oriental d’Itàlia, serà substituida pel macrocosmos de la metròpolis de la ciutat de Roma – amb particular atenció a les “borgate”, o sigui els barris perifèrics i proletaris – de les grans ciutats italianes.
Aquesta nova experiència va anar fonamentant tota una crítica a la hipocresia d’un pensament -mal anomenat marxista- que s’estava convertint en un instrument oxidat i endurit, sense capacitat operativa. És en aquest moment on a la capital italiana, Pier Paolo Pasolini elaborarà les seves crítiques cap a la doctrina –-mal anomenada ideologia—d’un aparell buròcrata del que va ser el més gran –recordem, el més poderós — partit comunista d’Occident.
Abans d’entrar en el comentari del film, cal tenir en compte que estem davant d’un artista integral, preferentment poeta, com ell es definia, però que també pintava, conreava l’assaig literari, la novel·la amb les seves dues obres mes destacables “Amat meu” i la monumental “Petroli”(publicada el 1992), a més del teatre, l’opera i la direcció, producció i guionista de cinema (aquesta potser la que va ser la seva activitat creativa més coneguda).
Però potser la seva faceta més desconeguda és la de pensador, crític i home políticament compromès amb el seu temps, per estar sempre enmig dels debats més polèmics de la seva època, per les reaccions que desencadenaven els seus articles on criticava amb duresa l’estatisme reaccionari ideològic i tàctic d’alguns líders ortodoxos del PCI, i que van tenir immediates rèpliques en la premsa d’esquerres (premsa que tenia molta acceptació a les hores).
Comentari del film
Ferrara, en una seqüència, ens presenta l’última entrevista que el protagonista va donar abans de morir, en la que el periodista Furio Colombo preguntà a Pier Paolo Pasolini, si no se sentia sol després de desconfiar de la cultura de masses i de les estructures institucionals de la vida política. Pasolini confirma la seva soledat, però deixa clar que la independència creativa és quelcom més que un refugi, diu, que és un mode de fer política. Pasolini intueix que alguna cosa s’acaba, que l’ésser humà està davant d’una mutació substancial en la història del pensament que ens porta a la fi de cert humanisme. La sentència pasoliniana final és clara: “Estem tots en perill” .
En la pel·lícula d’Abel Ferrara, aquesta sentència es converteix en l’indici d’una tragèdia anunciada. Pasolini pressentia el perill i, al llarg de la seva depurada i sintètica pel·lícula, Ferrara ens mostra els últims gestos quotidians del protagonista a mesura que avança cap a la mort.
El projecte d’Abel Ferrara sobre Pasolini no ha cessat d’aixecar molts temors. Un cineasta nascut en el Bronx, que ha construït la seva obra sobre les ferides de l’ésser humà perdut davant la transcendència, se’ns apropa al més complex dels intel·lectuals italians i probablement també dels europeus de mitjans del segle XX. Ferrara parteix de la depuració de l’acció per proposar una immersió en el pensament. En alguns moments arrisca i visualitza allò al que Pasolini mai va donar forma (el projecte Porno-Teo-Kolosal), però més enllà del seu polèmic atreviment, hi ha en el film un retrat exhaustiu de les múltiples cares que conviuen amb el fantasma de Pasolini. Hi trobem l’intel·lectual escèptic, el poeta sensible, l’homosexual amant dels jocs clandestins, el cineasta que cerca paràboles creatives, el pensador incòmode i l’home que va entendre que, en la nova societat política, no només els poetes estaven en perill, sinó també el propi sistema democràtic. En resum, crec que estem davant d’un film que dóna a l’espectador la categoria d’adult que pensa.
Emili Díaz
Col·laborador i comentarista de cine
Deixa un comentari