Anar a veure aquest film m’ha permès tornar a submergir-me i recuperar la memòria d’un món de somnis onírics, d’un món de fantasia, màgia, imaginació i il·lusió, a través de la potència d’unes imatges que només el geni de Rimini, Federico Fellini, ja va ser capaç de construir en les seves pel·lícules, bastint una obra fílmica que es pot considerar única i inigualable.
Che Strano Chiamarsi Federico
Dirigida per Ettore Scola
Interpretada per Tommaso Lazotti, Vittorio Viviani, Sergio Rubini, Antonella Attili, Giacomo Lazotti, Sergio Pierattini i Maurizio de Santis.
Nacionalitat: Itàlia. Any: 2014
El guió d’aquest film és un homenatge a Federico Fellini, fet i dirigit pel seu gran amic i company de treball Ettore Scola, que en els seus inicis, molt joves tots dos, va coincidir amb ell en la redacció de la mítica revista satírica il·lustrada Marco Aurelio, en qualitat de dibuixants, durant el govern feixista de Mussolini, així com posteriorment en molts altres projectes, com a il·lustradors i com a cineastes.
El 2013, any de producció de Que estrany dir-se Federico, es complien vint anys de la mort de Federico Fellini i, per això, aquesta pel·lícula està concebuda com un sincer homenatge al gran mestre italià del cinema traçat amb un llenguatge poètic proper al que podria ser una sentida carta d’admiració filmada. Ja en l’escena inicial, Ettore Scola realitza tota una declaració d’intencions elevant a Fellini a l’alçada d’un altre il·lustre creador, Federico (García Lorca), mitjançant una veu en off que recita un dels versos del poeta i dramaturg espanyol: «Entre los juncos y la baja tarde, ¡qué raro que me llame Federico!».
Ettore Scola roda aquest film mostrant sempre les costures, i deixant entreveure els decorats (l’Studio 5 de Cinecittà, l’estudi fetitxe de Fellini), perquè vol demostrar que tot és una representació, una gran mentida, cosa amb què estaria d’acord el gran Pinocchio del cinema italià: un director immortal a qie les paraules de Lorca («como no me he preocupado de nacer, no me preocupo de morir»), s’ajusten com un anell al dit. Convido a tothom a anar al cinema a veure aquesta meravellosa història que ens transporta, que ens fa viatjar i somiar com exercici d’allò que mai hauríem de deixar de sentir i viure, com quan érem infants o preadolescents.
Emili Díaz
Deixa un comentari