TODO SALDRÁ BIEN (EVERYTHING WILL BE FINE)
Nacionalitat: Alemanya, Canadà, Noruega (2015)
Direcció: Wim Wenders
Guió: BjØrn Olaf Johannessen
Intèrprets: James Franco, Rachel McAdams, Charlotte Gainsbourg.
En Shara (2003), la que probablement sigui la seva millor pel·lícula, i una fita insuperable que potser mai torni a aconseguir, la realitzadora japonesa Naomi Kawase abordava el procés pel qual els membres d’una família, pare, mare i fill, portaven el dol, respectivament, per la pèrdua del fill i el germà desapareguts. Tot el cine de Kawase sembla tractar sobre diferents formes de dol, però el veritable tema de Shara era més aviat un altre: la superació d’aquest dol, sobretot per part del germà. Superació que es duia a terme mitjançant dos esdeveniments catàrtics: un íntim, un diàleg en off que desvetllava el descobriment del cos del germà diversos anys després de la seva desaparició; i l’altre, una explosió de fisicitat, el ball del festival Basara.
Doncs bé, “Todo saldrá bien”, ens parla igualment d’una forma de dol. O, més aviat, de tres formes de suportar aquest dol. En el centre ens trobem amb la mort d’un nen i el seu efecte sobre la seva mare i el seu germà, però també sobre el responsable involuntari de l’accident. Tot parteix d’una seqüència tan magnífica com la de l’atropellament, que, en la seva perfecta dosificació del que és inesperat, és capaç de marcar el to de tota la pel·lícula.
Aquest film tan modest com inesperat de Wim Wenders té també quelcom de ‘japonès’, al menys en la relació dels seus personatges amb la mort. Però sobre tot en el seu estil, en el ritme pausat amb el que sembla voler transmetre’ns tant un sentiment d’inevitabilitat com també de serenitat.
La tragèdia marcarà als tres personatges, però a uns més que a altres. A Tomàs (James Franco), el traumatitzarà inicialment. En última instància serà capaç de superar-ho i es convertirà en un escriptor molt millor (o al menys més reconegut). Aquest era el preu que ha de pagar pel seu èxit, l’esdeveniment que el portarà a la maduresa, però també a una forma d’egoisme de la qual no aconseguirà desprendre’s. Els seus contactes esporàdics amb la mare del nen mort, Kate (Charlotte Gainsbourg), i Christopher (Robert Naylor), un adolescent amb vocació d’escriptor i cert sentiment d’orfandat, tenen com a finalitat el seu propi consol abans que el de la mare i el fill. Tomàs reconeix un deute, però al mateix temps, és tan conscient de que mai podrà saldar-lo, com que la seva carrera com escriptor seria una altra de no haver succeït l’esdeveniment que canvià les seves vides.
En la pel·lícula treuen el cap un parell de successos potencialment catàrtics (l’accident en el parc d’atraccions, l’assalt a la casa familiar de Tomàs).
El relat ens parla del transcurs del temps en unes el·lipsis temporals de dotze anys, de forma molt literària, de la vida d’aquests tres personatges units per la mala sort. Cal potser només lamentar que les inexcusables marques del temps transcorregut no sembla que hagin deixat petjada en el rostre de James Franco. Això no obstant no impedeix que puguem dir que estem davant la pel·lícula més sorprenent i estimulant de Wenders en molt de temps.
Rodada en localitzacions de la província del Quebec (Canadà) amb la tècnica del 3D, tecnologia que ja va utilitzar en el seu documental “PINA”, sobre la coreògrafa ja desapareguda Pina Bausch.- Wim Wenders, en una entrevista que li van fer deia: “resulta curiós com el 3D, que accentua la profunditat de camp i per tant incrementa el realisme, s’utilitza especialment en films de fantasia, i per tant es una paradoxa. El 3D s’està utilitzant per pel·lícules d’acció que s’allunyen de la realitat quan en veritat es tracta d’una eina que serveix precisament per incrementar el realisme. Crec que el 3D desapareixerà en un any o dos si no comencem a prendre’ns-ho més seriosament”. Els espectadors han vist ja tots els efectes especials possibles, així que es el moment de mostrar-los-hi alguna cosa diferent.
Emili Díaz
Deixa un comentari