Han estat poc més de quaranta anys de període democràtic. Una bona ocasió per fer balanç dels primers governs locals després de la dictadura franquista. A través de l’estudi realitzat per l’historiador egarenc i president del Centre d’Estudis Històrics, Manel Márquez, fem un breu repàs de la trajectòria del primer govern durant els anys 1979-1983, en un particular context social i de foscor d’on sortia la ciutat.
Els 27 regidors i regidores que van composar el Ple municipal durant la legislatura 1979-1983, la primera després del franquisme, amb l’Alcalde Manel Royes en el centre de la imatge. Imatge cedida.
Miquel Gordillo
La història recent de la nostra ciutat ha estat òbviament molt marcada per qui ha arribat al poder municipal i per tant ha contribuït al fet que es configuri Terrassa tal com la tenim i vivim actualment. Per aprofundir en el coneixement que van suposar aquelles eleccions en els respectius municipis, i el que va significar passar d’una dictadura a una democràcia, ha tingut lloc un cicle organitzat pels centres d’estudis de la comarca, la Fundació Bosch i Cardellach, i altres entitats vallesanes. Es tracta també de posar en relleu la importància de les eleccions municipals, per allò que se senten com les institucions més properes i amb més capacitat d’intervenir per part del teixit social de la ciutat.
En l’anàlisi realitzada per Manel Márquez, aquest historiador assenyala que les eleccions municipals del 3 d’abril es van celebrar després de dues eleccions generals (1977 i 1979), els pactes socials de la Moncloa (1977) i el referèndum de la Constitució (1978). El 1976 no s’havien fet eleccions municipals: «un conjunt de regidors (no hi havia cap dona) van fer un consistori de transició». Per Márquez, aquest fet va permetre una «restauració borbònica, a partir de l’acord entre els grans partits d’esquerra i dreta, que garantia una pau social i afavoria el bipartidisme», la qual cosa suposa per a l’historiador que no es portés a terme en profunditat la reforma del règim dictatorial que acabava de finalitzar.
Manel Márquez, president del CEHT, i Ona Martínez, regidora de l’Ajuntament de Terrassa, a l’Arxiu Historic Comarcal
A Terrassa, va resultar guanyador dels comicis el PSC (22.244 vots), seguit a molt curta distància pel PSUC (22.066 vots); CiU i la UCD van obtenir deu mil vots cada un. De forma que aquests quatre partits foren els únics amb representació, i es repartiren 10, 9 4 i 4 regidors, respectivament. Amb l’objectiu de garantir el funcionament de l’Ajuntament i promoure tot el procés de millores que necessitava la ciutat, PSC i PSUC van arribar a un acord molt ambiciós de progrés per governar la ciutat, a la vegada que pragmàtic. Manel Royes, que seria alcalde de Terrassa durant 23 anys, defensava d’una banda els interessos dels treballadors, per no perdre el vot dels obrers d’esquerra, segons Márquez, però a la vegada oferia als empresaris i a CiU «una Terrassa governable que no caigués en debats estèrils».
Tant és així que el PSUC, que en el seu programa manifestava que «els comunistes no podem reduir les eleccions municipals a un simple receptari de solucions a problemes concrets», acabà signant el pacte, superat per la realitat. Un pacte tecnocràtic, en paraules de l’historiador. Poc després, van arribar les discrepàncies en el si del partit i el trencament del pacte amb el PSC, el 31 de març de 1980.
Posteriorment, al llarg d’un any, el PSC governa en solitari. Fins que el maig de 1981 arriba a un acord amb CiU, sense explicitar cap programa conjunt. Només el regidor convergent Joan Sales se’n fa càrrec de la Comissió d’Inversions, la qual cosa dóna a entendre, segons Márquez, el caire que a partir de llavors prendrà el govern local durant anys.
Foren anys d’un gran desenvolupament en termes urbanístics, amb moltes obres públiques, el soterrament dels Ferrocarrils, urbanització d’un centenar de carrers, construcció de places i zones verdes.
L’historiador recull els principals assoliments realitzats durant els quatre anys de legislatura, malgrat les dificultats. Com són el Pla d’Ordenació General de Terrassa i la creació de la Gerència Municipal d’Urbanisme. Es va dur a terme una àmplia reforma administrativa del consistori, i una millora de la seva situació econòmica: el pressupost municipal va passar de 1.610 milions l’any 1979, fins a 2.292 el 1982, a més de reduir-se a zero els deutes contrets pels anteriors governs locals. A la vegada, es va donar més suport a les entitats culturals de la ciutat, i s’augmentà el patrimoni museístic amb la compra de les fàbriques Aymerich i Amat, on es va instal·lar el Museu de la ciència i la Tècnica de Catalunya.
Foren anys d’un gran desenvolupament en termes urbanístics, tal com reflecteix la inversió de 3.800 milions de pessetes en obres públiques, amb el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat, la urbanització de 98 carrers, i es van fer 13 places i zones verdes, es van plantar dotze mil arbres i vint-i-cinc mil arbustos. Es van construir quatre ponts i una passarel·la sobre la riera de Les Arenes. També va prendre forma el projecte d’una gran zona esportiva a Can Jofresa, la instal·lació i renovació de l’enllumenat en diverses zones de la ciutat, o l’adquisició de 120.000 metres quadrats de terrenys i edificis per a equipaments i zones verdes, entre d’altres.
«Només veient aquestes dades ens adonem de tot el que mancava a la ciutat», sentencia Márquez. Ara que recentment s’ha trencat l’hegemonia al consistori, també apunta a la necessitat de dur a terme una anàlisi de quaranta anys de govern ininterromput del PSC a la ciutat, una altra història en la qual caldria aprofundir.
«Una ciutat gris, trista i abandonada»
Les mancances socials i urbanístiques de l’època eren evidents. Semblava que tot estava per fer en els àmbits de les relacions socials, econòmiques i polítiques democràtiques i justes que, però, ja apuntaven i vivien en les organitzacions i multitud d’experiències d’autoorganització popular heretades d’abans de la Dictadura i de noves creades en la lluita quotidiana contra el franquisme i el capital que li donava suport i era part d’aquest. Per això, la percepció de Terrassa l’any 1979 era d’una «ciutat gris, trista, abandonada, però a la vegada molt viva», afirma Márquez.
Val a dir que durant la dècada dels setanta, la major part de persones arribaven d’Andalusia, i en menor mesura d’altres indrets de l’Estat. Una realitat molt pròpia de la comarca, a banda que Catalunya «ha estat i és som un país d’immigració». Tot i així, del 1975 al 1981 la ciutat va guanyant poca població, fins que el creixement s’atura el 1981, quedant en 158.000 habitants. En aquest any, aproximadament nou mil persones se’n van fora. A aquest factor cal sumar que baixa la natalitat.
Manel Márquez, historiador i president del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, el passat 4 de desembre a l’Arxiu Històric, explicant la situació i el context social i polític de la ciutat durant els anys de 1979 a 1983. Foto MG
A partir d’aquests anys 80, l’atur s’incrementa substancialment: el 1982 la taxa d’atur era del 25,7%, el 1987 arriba fins al 27,6%, molt concentrat en el col·lectiu amb nivell d’estudis més bàsics. Malgrat que encara era una ciutat industrial, es perden 22.000 llocs de treball, sobretot en el sector industrial, de la construcció i el transport. Per això, hi haurà un alt grau de conflictivitat des del punt de vista social, en paraules de Márquez, malgrat considerar que sense accions violentes.
Urbanísticament, la situació encara era terrible. Amb molts carrers sense asfaltar i sense il·luminació, sense cap organització en el sistema viari, i gairebé sense espais verds condicionats («Vallparadís era una zona selvàtica»). Evidentment, era molt acusada la manca d’equipaments, serveis sanitaris, educatius i culturals.
Per a il·lustrar la situació, l’historiador conclou que «la Terrassa de la transició i la democràcia la podem resumir en: tancament d’empreses i acomiadament d’obrers, incendis, vagues i atracaments». Tot i això, de la tasca realitzada, tant en l’àmbit institucional com en les contínues reivindicacions ciutadanes, es desprèn que «aquella foscor ens feia veure la llum d’esperança».
Deixa un comentari