Paulo Freire, pedagog brasiler
Fa uns dies vaig ensopegar amb un article d’una publicació digital que intentava oferir una resposta a la pregunta: què és el populisme? L’article parlava de l’origen del terme assenyalant, així, com a inici, l’època romana i els partits populars, formats per aristòcrates amb pretensions d’esborrar el domini que exercien els nobile (famílies nobles) i els optimates (homes excel·lents, aristòcrates) a la vida política; evolucionant fins al que entenem avui com a partits populistes, iniciats a finals del segle XIX amb el vot censatari i el sufragi universal masculí. Un canvi que va fer aparèixer dos nous partits: els socialdemòcrates, dirigits a la classe obrera, i els populistes, que mitjançant aliances entre classes, es dirigien al vot de les classes mitjanes i, també, al de les populars, intentant instaurar la idea del poble contra l’oligarquia.
Així, en la seva gènesi, el concepte ‘populisme’ no duia lligades implicacions negatives. Però els partits socialdemòcrates davant la pèrdua d’electorat, decideixen denunciar que, el que els partits populistes diuen a la gent, és el que vol sentir, tot i saber que no es podrà realitzar. D’aquesta manera, neix el caràcter pejoratiu.
Parlar de populisme, és parlar d’educació. El populisme està basat en plantejaments bàsics que simplifiquen la realitat i connecten amb emocions molt essencials. Quelcom que, encisa i que inevitablement està connectat als prejudicis, els estereotips i a la demagògia; i si del que es tracta és de combatre’l i per fer-ho cal educació, no puc deixar de pensar en un bon revulsiu: Freire.
Qualificat d’espècimen estrany en el món de la pedagogia del segle XX, Paulo Freire, va abanderar una educació alliberadora. La seva entrada en l’educació no es fa per la porta del món educatiu, sinó pels camins de l’acció social; els actors que sintonitzen amb les seves primeres intuïcions i propostes no són els actors clàssics del sistema educatiu, sinó agents institucionals i socials interessats a fomentar les reformes socials. La proposta educativa de Freire, no apunta a com millorar el mode d’adquirir més coneixements, sinó a com fer que els educands es tornin més conscients i més desitjosos de canviar el món.
Paulo Freire es va ocupar dels homes i dones “no lletrats”, d’aquells anomenats “els desarrapats del món”, d’aquells que no podien construir-se un món de signes escrits i obrir-se altres mons, entre ells, el món del coneixement (sistematitzat) i el món de la consciència (crítica). Per a Freire, el coneixement no es transmet, sinó que “s’està construint”: l’acte educatiu no consisteix en una transmissió de coneixements, és gaudir de la construcció d’un món comú.
Una de les idees fonamentals de Freire en relació, per exemple, al Treball Social Comunitari, assenyala que el recurs essencial, l’instrument de la comunitat i de la intervenció, és la interacció entre els seus membres, la interacció entre grups.
La majoria de les seves idees són, abans que res, una manera de mirar el món, l’home, la societat i les relacions entre els homes i les dones i d’ells amb el món; un impuls vital que incita a la transformació de l’home, ésser inacabat, i al canvi de la societat.
L’educació fonamentada en la consciència, els processos educatius i polítics horitzontals, són idees de Freire que, veritablement, donen sentit i expliquen el Treball Social Comunitari i que, al meu parer, són un bon nexe d’unió entre idea i mètode.
Freire parla del populisme que s’erigeix com a veu de les masses donat que encara no són capaces de parlar per si mateixes, però tot i que és factor de mobilització i de descobriment de la realitat, el lideratge populista és manipulador, perquè manté la ingenuïtat de la consciència emergent.
El mètode de Freire és fonamentalment un mètode de cultura popular, que, a la vegada, es tradueix en una política popular: no hi ha cultura del poble sense política del poble. Per aquest motiu, la seva tasca apunta principalment a conscienciar i a polititzar. Freire no confon els plans polític i pedagògic; ni s’absorbeixen ni es contraposen. El que fa és distingir la seva unitat sota l’argument de què l’home es fa història i cerca retrobar-se; és el moviment en el qual busca ser lliure. Aquesta és l’educació que busca ser pràctica de la llibertat.
Una vessant alliberadora i compromesa amb la transformació que comporta l’emergència sociopolítica del poble, com a eina per a participar en la vida pública.
Una bona manera de combatre el populisme?
Toni Marcilla, Treballador Social
Fernàndez, J.A., (2009) El legado pedagógico del siglo XX para la escuela del siglo XXI Barcelona Ed. Graó,
Freire, P. (1990); La naturaleza política de la educación: “El rol del Trabajador Social en el proceso de cambio” i “Acción cultural y concienciación”
Lillo, N. I Roselló, E. (2001) Manual para el trabajo social comunitario; Ed. Narcea Ediciones
Deixa un comentari