[Xavi J. Prunera] Els falcons de la nit

No Comment

La Viquipèdia diu que l’art és qualsevol producte o activitat humana realitzada amb una finalitat estètica i comunicativa mitjançant la qual s’expressen idees, emocions i, en general, una visió del món. Quan estudiava Història de l’Art a la UAB, però, també em van explicar que una altra de les finalitats de l’art, com a component cultural, era la de provocar la curiositat. I la curiositat no és altra cosa que el desig de saber, d’aprendre, de comprendre. Així, quan una pintura, una escultura o una obra de teatre, per exemple, aconsegueixen de retruc fer-te llegir un llibre, fer-te veure una pel·lícula o fer-te escoltar qualsevol peça musical significa, en conseqüència, que l’obra d’art ja ha assolit plenament la més pedagògica, diguem-ne, de les seves finalitats.

Permeteu-me, però, que aprofitant aquestes llargues hores de confinament us exposi un exemple més concret i personal. En aquest cas, el que relaciona la novel·la Trunk Music (1997), d’en Michael Connelly, amb el quadre Nighthawks (1942), d’Edward Hopper. Resulta que un servidor, a més de llicenciat en Història de l’Art, és un gran amant de la novel·la negra. I resulta, també, que el protagonista de Trunk Music, el Harry Bosch, és un detectiu de Los Angeles molt sui generis que –a banda d’investigar robatoris, assassinats i altres delictes– manté una relació sentimental força complexa amb una atractiva i enigmàtica exagent de l’FBI anomenada Eleanor Wish. Doncs bé, tot i que els motius d’aquest complicat affaire no vénen ara al cas, si existeix una cosa que uneix al Harry i a l’Eleanor aquesta cosa és, sens dubte, la seva mútua devoció per Nighthawks (1942), el quadre més conegut del pintor nord-americà Edward Hopper.

A partir d’aquí podríem establir dues grans connexions. Al Harry i a l’Eleanor els fascina el quadre d’en Hopper… i a mi també. I aquesta darrera premissa fou, precisament, l’espurna que em va empènyer a tornar a contemplar llarga i detingudament aquesta gran obra i, immediatament, a rellegir coses sobre en Hopper, sobre aquests hipnòtics falcons noctàmbuls i, en general, sobre el context historicoartístic que li va tocar viure al seu autor. Sortosament, encara recordava algunes dades, detalls i característiques. Dades, detalls i característiques que són força evidents des d’un primer cop d’ull i que, a parer meu, no passen desapercebuts si tens un mínim de bagatge i sensibilitat. Em refereixo, per exemple, a l’estil tossudament realista d’en Hopper, a la seva predilecció per temes quotidians (rurals o urbans) del seu país o a l’enorme sensació de solitud que acostumen a transmetre les seves obres.

Sortosament, també, vaig esbrinar més coses. I tot i que no pretenc, ni de bon tros, fer-vos cap dissertació, m’agradaria, no obstant això, assenyalar-vos un detall que em va cridar l’atenció i que, a parer meu, estableix un fort lligam entre aquest quadre i els amants d’en Connelly. Es tracta de la inexistència d’una porta d’accés al diner (el típic bar-restaurant nord-americà, vaja) on figuren els quatre personatges del quadre: la parella, el cambrer i l’home que està d’esquenes. Tal vegada sembla que estiguin en una mena de peixera, doncs els angles de la gran vidriera a través de la qual veiem aquestes quatre persones són lleugerament arrodonits. Un detall que, un cop detectat, el podem interpretar sense massa dificultats com una punyent i colpidora metàfora de l’aïllament que pateixen moltes persones a les grans ciutats. Gent que, inexorablement, se sent sola entre la multitud. Com la parella de Nighthawks… o com el Harry i l’Eleanor de Trunk Music. Ànimes solitàries que, en el millor dels casos, s’acaben trobant o coincidint. I és que, si bé tota aquesta parrafada el que intenta és argumentar per què qualsevol obra d’art posseeix el poder o la virtut de remetre’t a una altra obra d’art, permeteu-me afegir, ja posats, que –com deia un dels meus profes d’art a l’Autònoma– qualsevol obra d’art també és, invariablement, la interpretació o reinterpretació d’una obra d’art preexistent. O dit d’una altra manera. Que l’art no còpia mai la realitat o la naturalesa. Que l’art, en tot cas, només còpia l’art.

Xavi J. Prunera

 

Related Articles

Deixa un comentari