XI Cicle de Cinema Republicà

No Comment

L’Associació de Terrassa per la Tercera República organitza, un any més, el seu Cicle de Cinema Republicà. Els documentals es projectaran al Cinema Catalunya els dimarts 7, 14 i 21 de juny a les nou del vespre. L’entrada serà lliure i gratuïta.

Els títols escollits per aquest Cicle son: “Las Víctimas Sin Llanto” de Sara Gallardo i Vanessa Perondi, “La Madre Sola” de Miguel Paredes y “Dejadme Llorar” de Jordi Gordon.


 

Als documentals d’enguany, podrem conèixer el patiment al que el règim feixista va sotmetre a les dones, companyes i fills/es de represaliats o assassinats/des després de la derrota republicana i, també, les vexacions, marginació i humiliació a la qual estaven sotmeses les dones que no complien el model de família estipulat pel nacional-catolicisme.

CARTELL CINEMA REPUBLICA 2016 - 12 A3

SINOPSI DELS DOCUMENTALS

LAS VÍCTIMAS SIN LLANTO
Mort, dolor, repressió i silenci. Sota aquestes condicions, dones que havien perdut marits, pares, germans o tiets durant el Cop d’Estat i la Guerra Civil van haver de seguir vivint sense ni tan sols poder fer públic el seu dolor. Elles també foren víctimes d’una repressió que les va deixar vives però que ni tan sols els va permetre plorar la pèrdua dels seus essers estimats. Perquè després de la mort encara quedaven la humiliació, l’estigma, la vergonya, la caritat, la deshonra… la violència estructural i simbòlica que va exercir el Règim contra elles per fer-les invisibles. “Las víctimas sin llanto” és un documental que es centra en la intrahistòria de nou dones, que amb el seu testimoni, han guanyat la batalla al silenci.

LA MADRE SOLA
El regim franquista va utilitzar la família com un dels puntals mes importants per aplicar el seu ideari. Per fer-ho, va imposar el sotmetiment de la dona en tots els aspectes, amb un entramat de limitacions jurídiques, educatives, socials, familiars, laborals, etc., que retallaven totes les seves llibertats.

DEJADME LLORAR
El genocidi franquista va deixar una empremta oculta als fills dels desapareguts, perseguits i assassinats per la dictadura. Aquells nens, avui ancians, van haver de créixer, marcats per la tragèdia, sota el terror i la repressió sobre ells i les seves famílies, que els impedia poder manifestar els seu dolor i la seva pena. Avui, 80 anys desprès, encara esperen que se’ls reconegui com a víctimes.

In : Cultura

Related Articles

Deixa un comentari