Alumnes amb discapacitat intel·lectual en un centre d’educació especial Foto: LADD
Víctor Saura (El Diari de l’Educació)
Els alumnes amb pla individualitzat han de poder graduar l’ESO, al marge de la intensitat dels suports que han rebut i de si els seus objectius d’aprenentatge s’apropen més o menys als estàndard. Ho demana el Síndic de Greuges en una resolució adreçada al Departament d’Educació, que al seu torn confirma que aquesta és la idea i la voluntat. Però la realitat és una altra: bona part no ho fan perquè els centres entenen que no arriben “al nivell mínim” o per condicionants en els itineraris posteriors.
El títol d’ESO és el primer gran reconeixement que tot estudiant rep habitualment als setze anys, després de deu anys d’escolarització obligatòria i uns quants més de no obligatòria. Uns pocs alumnes no titulen perquè no aproven. I n’hi ha d’altres que tampoc ho fan malgrat que sí que aproven. Aquests és el cas, encara, de bona part d’alumnes amb discapacitat intel·lectual (NESE A), els quals fan tot l’itinerari formatiu obligatori amb adaptacions, i amb uns objectius d’aprenentatge personalitzats, i que al finalitzar l’etapa són jutjats a partir dels criteris estàndard, i per tant no arriben al nivell. O que es veuen condicionats per una normativa que, paradoxalment, els condemna a suspendre per seguir formant-se.
“On s’és vist que després de tot l’esforç que han fet acabin l’etapa formativa més important de la seva vida sense cap reconeixement? Com li expliques a un alumne que ha fet tot el que li han dit que faci, i que ho ha fet bé, que al final allò no té cap valor i que te’n vas sense res, mentre tots els teus companys reben un títol? Com pot ser que l’obtenció d’un títol et perjudiqui i que la raó per no concedir-te’l sigui no perjudicar-te?”. Aquestes preguntes se les fa Montse Tarridas, vicepresidenta de l’Associació en Defensa dels Drets de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual i del Desenvolupament (LADD), entitat que ha portat al Síndic de Greuges la seva queixa després d’anys de demanar –infructuosament– una solució a les administracions implicades, en especial el Departament d’Educació, però no només.
El problema té molt a veure amb el que passa després. Els instituts aconsellen suspendre als alumnes amb NESE A perquè els cicles formatius de grau mitjà, als que podrien accedir amb el graduat, no acostumen a fer adaptacions. Amb la qual cosa només els queda la via dels PFI adaptats o els programes de transició a la vida adulta dels centres d’educació especial, als quals només s’hi accedeix sense el graduat. Aquesta problemàtica es va mig solucionar fa uns anys, amb la creació dels IFE (Itineraris de Formació Específica), una formació d’FP bàsica de quatre anys a la qual es pot accedir amb i sense el títol d’ESO, i precisament Tarridas va formar part del grup de mares que més va empènyer (a través dels mitjans i de desenes de reunions amb els grups parlamentaris) perquè la Llei d’FP (2015) regulés aquesta formació. Però després l’administració ha atorgat més punts per accedir-hi als que no tenen el títol, “amb la qual cosa estem igual: davant l’alta demanda que hi ha, si vols anar a un IFE has de suspendre l’ESO”.
El català i la fortuna
Hi ha una derivada “especialment discriminatòria”, diu Tarridas, que té a veure amb el reconeixement del català, i per tant amb Política Lingüística (Departament de Cultura). Tots els alumnes que aproven l’ESO obtenen automàticament el certificat B2 de català. En el cas dels alumnes amb discapacitat sense títol d’ESO, tampoc tenen el B2 de català, al marge de la nota obtinguda en aquesta matèria. El que passa després és que en qualsevol procés d’oposició d’una administració pública a Catalunya es demana el B2 com a mínim, també les que es fan pel col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual. I Política Lingüística no fa convocatòries adaptades a persones amb discapacitat intel·lectual, ni tampoc contempla, per exemple, que un alumne amb un títol d’IFE també aconsegueixi el B2. Però és que, en relació a les convocatòries de l’Estat, la discriminació encara és més flagrant. Els alumnes amb discapacitat intel·lectual espanyols que fan processos d’oposició en una administració pública no han d’acreditar cap competència en llengua castellana, perquè pel fet de ser ciutadans espanyols ja se suposa que la tenen.
Encara hi ha un altre aspecte discriminatori, que potser és el que fa més mal. Perquè en l’obtenció del títol molt sovint hi intervé la bona o mala sort de cada família, per com d’empàtic és el director/a o inspector/a que es creua en el camí del seu fill/a. Dit d’una altra manera: sí que hi ha alumnes amb discapacitat intel·lectual que obtenen el títol de l’ESO. “Els suspenen d’una matèria perquè puguin accedir a l’itinerari que volen, i quan ja són dins fan un simulacre de recuperació i així ja poden tramitar el títol”, explica Montse Tarridas. No han fet més mèrits ni tenen més competències que la resta. Només han estat més afortunats. “Aquest tema és massa seriós i condiciona el futur dels nostres fills. No podem estar pendents de la sort o de la bona voluntat del director o l’inspector, quina igualtat d’oportunitats és aquesta?”, es demana la vicepresidenta de la LADD.
La resolució del Síndic
El gener de 2020, la LADD va presentar per registre tres cartes als Departaments d’Educació, Cultura i Treball (com a Departament que havia convocat unes oposicions que no tenien en compte totes aquestes qüestions) per exposar la problemàtica i demanar als seus responsables (Bargalló, El Homrani, Ponsa) una reunió per explorar vies de solució. No van obtenir cap resposta. Gairebé dos anys després, el desembre de 2021, va tornar a entrar per registre la mateixa carta als mateixos departaments i diferents titulars (Cambray, Torrent, Garriga). Tampoc cap resposta. I finalment la LADD es va adreçar al Síndic de Greuges, que els ha acabat donant la raó.
En una llarga resolució feta pública fa unes setmanes, el Síndic analitza tots els drets que concorren en aquesta qüestió, així com la normativa (des de les Convencions de NNUU dels Drets dels Infants i dels Drets de les Persones amb Discapacitat, fins a la LOMLOE, la LEC i el decret d’escola inclusiva) i acaba demanant al Departament d’Educació que garanteixi “la graduació en ESO de l’alumnat amb necessitats educatives especials en base als criteris d’avaluació establerts en el seu pla de suport individualitzat, d’acord amb el progrés educatiu seguit per l’alumnat”. “No és suficient –diu el Síndic– denegar la graduació de l’ESO per manca d’assoliment de les competències bàsiques establertes amb caràcter general per a l’etapa (…), atès que qualsevol alumne hauria de poder superar l’educació bàsica si realitza un procés educatiu positiu d’acord amb les seves necessitats”.
En un any no ha canviat res
El tema, de fet, semblava resolt amb l’aprovació de la LOMLOE. El març de 2021 aquest diari va publicar una notícia amb aquest titular: Els alumnes amb discapacitat intel·lectual podran graduar l’ESO (de fet, ja podien). La LOMLOE, aprovada dos mesos enrere, deixava ben clar que les adaptacions curriculars no han de ser un obstacle perquè un alumne promocioni o tituli. En aquell moment aquest diari va parlar amb l’aleshores directora general de Currículum i Personalització, Maite Aymerich, la qual va confirmar que aquest era també l’esperit de la norma a Catalunya. “El nostre sistema educatiu es regeix per una normativa prou flexible i oberta que pretén afavorir l’èxit educatiu de tot alumnat, ajustant-se a les diferents necessitats dels alumnes”, deia Aymerich, segons la qual estava previst “revisar la normativa de manera que el fet d’obtenir el graduat en educació secundària no limiti l’accés als PFI”.
De moment, però, la normativa sobre l’accés als PFI i als IFE segueix igual, s’ha de suspendre per força en el primer cas i per poder competir en el segon. I la pràctica i la mirada d’alguns equips d’avaluació i d’alguns inspectors continua sent la mateixa: no té les competències bàsiques, no pot graduar. Així ho raonava recentment en un cas particular una inspectora a una família que també reclama el títol de l’ESO per al seu fill a través del Síndic:
“El PI de l’alumne XXX i les actes d’avaluació fan palès que al finalitzar el curs 2017-18 estava en procés d’assolir les competències pròpies del cicle mitjà d’educació primària recollides al Decret 119/2015. (…) D’acord amb la normativa vigent l’assoliment de les competències de l’etapa d’ESO és requisit indispensable per l’expedició del Títol de Graduat en Educació Secundària Obligatòria. (…) L’article 16.2. de l’Ordre ENS/108/2018, de 4 de juliol, per la qual es determinen el procediment, els documents i els requisits formals del procés d’avaluació a l’educació secundària obligatòria estableix que ‘es considera que un alumne ha superat l’etapa quan ha assolit les competències dels àmbits associats a les matèries i les dels àmbits transversals”
En altres paraules, aquest alumne no té el nivell. “Aprovar és una cosa i titular és una altra”, li va dir la inspectora a aquesta família quan la va rebre per parlar sobre el cas.
En la seva resolució, el Síndic ho veu d’una manera molt diferent: “El sistema educatiu no pot considerar-se plenament inclusiu si estableix uns nivells d’aprenentatges per superar l’educació bàsica que no poden ser adquirits potencialment, amb les adaptacions que corresponguin, per qualsevol alumne, siguin quines siguin les seves condicions. En altres paraules, qualsevol alumne hauria de poder graduar-se en ESO, amb les adaptacions i els suports necessaris, i la no graduació ha d’estar motivada en base als criteris establerts en cada cas, d’acord amb les seves necessitats educatives i amb l’assoliment dels objectius establerts per al cas”.
Alumnes de CEE que sí titulen
Preguntat per aquest diari, fonts del Departament d’Educació asseguren que l’esperit segueix sent el mateix expressat per l’exdirectora general. Segons aquestes fonts, les instruccions d’inici de curs 2022/23 establiran que per a la concessió del títol de l’ESO s’han de tenir com a referència els criteris establerts en el pla individual de l’alumne, i que “en cap cas les mesures de suport que se’n derivin poden suposar un obstacle per obtenir-lo”. Aquestes fonts accepten, però, que els equips avaluadors que de manera col·legiada decideixen atorgar o no el graduat poden tenir en compte altres factors, més enllà de si ha superat els seus objectius d’avaluació, “com pot ser la maduresa personal o la seva possibilitat de progrés en itineraris formatius posteriors”. Per aquí plora la criatura.
Aquestes fonts també aporten una dada interessant, que reforça la impressió sobre l’arbitrarietat del sistema. L’any 2020, un total de 40 alumnes de centres d’educació especial (CEE) van obtenir el graduat d’ESO. I l’any 2021 en van ser 30. Els CEE són un dels suports intensius previstos al decret 150/2017, d’escola inclusiva, més encara que els SIEI, que són els suports, també intensius, que hi ha als centres ordinaris per l’alumnat amb NESE A. Es fa difícil d’entendre, doncs, com alumnes amb el suport CEE obtenen el títol i alumnes amb el suport SIEI no, havent-ho aprovat tot.
El concepte està clar, està recollit en una llei orgànica, en una resolució del Síndic i ara sembla que ho estarà en unes instruccions del Departament. Però les inèrcies no s’aturen de la nit al dia. I, a banda, queden pendent de reparació els drets que no s’han respectat fins ara. “Tenim tota una generació d’alumnes que ha superat l’ESO amb adaptacions i que no té el títol –recorda Tarridas–, alumnes que encara no estan inserits en el mercat laboral i que es veuen perjudicats i discriminats per la lentitud de les administracions a l’hora de respectar els seus drets. Què passa amb tota aquesta generació a la qual se li ha denegat l’ESO però se li continua exigint el català en unes oposicions? Què passa amb els que no tenen el títol de l’ESO perquè la manera d’ajudar-los en el curt termini era perjudicant-los en el mig i llarg; farem alguna cosa amb ells?”.
Deixa un comentari