L’Anna Bitrià mostra el cartell del seu monòleg ‘Rosa Luxemburgo’. Foto: PV
Pep Valenzuela
«Recordo sempre la porta d’Utopia quan anàvem a sopar», un vespre amb Víctor Alba, història viva d’un segle, «ens han derrotat, però que es fotin, a mi em queden aquests moments!». Parla l’Anna Bitrià, tota emoció i sentiments. Parafrasejant Els amants, de Vicent Andrés Estellés, ella, la vida, no l’entén…
«com un costum amable/ com un costum pacífic de compliment i teles (…)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,/ i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. (…)
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
d’anar a rebolcons entre esos i arraps./ Què voleu que hi faça! (…)
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, / que no estem en d’edat, i tot i això i allò.»
És un torrent apassionat: «estic encantada d’haver-me conegut, però no seran l’individualisme ni el narcisisme els meus pecats», avança abans de començar a rememorar, per Malarrassa, l’inici de la seva vida d’activista, al centre Moisès (al barri de Sant Llorenç), «que ja ningú sap què és, el que van fer aquests nanos, allà vaig començar amb el teatre, hi havia tots els grups polítics a la recerca de militants, feien xerrades, et convidaven; a mi em deien revolucionària de cafè perquè m’interessava més el teatre».
Parles dels primers anys 70…
Teatre i militància política, i amor. Em vaig ajuntar amb en Joan, ens vam organitzar a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Vam haver de viure clandestins durant uns sis mesos, per haver participat en una acció contra les últimes penes de mort signades pel Dictador, per la qual van ser detinguts la resta de camarades. Després, tot de seguit vam reprendre amb el teatre i vam representar la Muerte accidental de un anarquista, de l’italià Dario Fo, amb gent de centres socials. Va ser un èxit total a tots els barris de Terrassa, primer a les Arenes.
Allò era la nostra vida. En Joan sempre em deia que el més interessant és viure en els marges. Estic totalment d’acord, m’agrada el teatre com a mitjà d’expressió, i jo, sempre, als marges.
Aquesta experiència teatral era totalment d’aficionats, d’amants d’aquest art?
Sí, però també vaig anar a l’Institut del Teatre, que es va obrir per aquells temps, hi vaig estudiar tres cursos. Llavors vaig fer un Doctor Fausto, de Thomas Mann, en forma de monòleg, presentat al Centre Cultural i a barris. Em vaig enamorar del personatge, que acabava boix. En aquell temps treballàvem amb en Pau Monterde i Feliu Formosa.
Quina velocitat, tot plegat!
Vivíem intensament, sens dubte. Recordo el més important del pas per l’Institut, va ser conèixer la Carme Dencàs i Auret. Vam tenir una fletxada total, i des de llavors no ens hem separat. Escriu molt bé. Hem fet moltes coses juntes, a més de treballar juntes a l’Hospital de Terrassa (al laboratori). Per cert, aquí i per tres o quatre anys, vam fer, amb companyes de feina, uns pastorets que denunciaven l’estat de la sanitat i l’hospital.
Una vida de teatre i militància, la teva!
Sí, ja t’ho deia, és la meva manera de viure, d’entendre el món. Com la Carme. Amb ella i gent de l’Institut vam fer l’Yvonne, princesa de Borgonya, text de Witold Gombrowicz, estrenada al Casino del Comerç [carrer Sant Pere, tancat fa anys] genial! Hem tocat tot.
Sempre molt vinculades als moviments culturals i socials i les lluites. En resposta a la intervenció dels EUA i aliats en el Golf, vam presentar l’obra Armas de construcción massiva. També en aquell temps vaig començar a treballar amb companys migrants, recitant texts i poesia de diferents autors i en diferents llengües: francès, marroquí, basc, català, amazic. Ens vam presentar al carrer, a cafès i bars, també una vegada a la presó de dones de Barcelona, una experiència molt impactant.
Havies referit el cas d’un company que va salvar el lloc de treball per una poesia!
Alguns joves no tenien «papers», una merda tot això, però…, ja en parlarem! Un d’ells va memoritzar un poema de l’escriptor Tahar Ben Jelloun, per a un recital, deia quelcom com: «Ya no siento la vida, me he quedado huérfano, mi cuarto es un baúl donde guardo més pertenencias.» Després d’uns anys sense veure’ns me’l vaig trobar pel carrer i ens va explicar que treballava amb un petit empresari a la construcció, al principi sense assegurar ni res, i el dia que li va dir que l’acomiadaria, ell, sense saber què fer, va començar a recitar el poema. El senyor va quedar tan impressionat que no l’acomiadà i el va assegurar. El company no va oblidar mai el poema.
Deies que heu fet molt teatre amb la Carme Dencàs
Teatre i vida! Essent molt petita la meva filla, vam estrenar Nocturno, text nostre, com la majoria, al Centre Cultural i, després, el presentàrem en una gira per Andalusia i Melilla. La meva germana es va fer càrrec de la filla. Vam escriure també Papers de diari, un text sobre la societat malalta de depressió i narcotitzada a base ansiolítics.
Com és aquest procés creatiu?
Escrivim conjuntament. Anem, per exemple, a un bar o cafeteria, i xerrem, prenem apunts i anem imaginant i materialitzant. Ella té una capacitat fantàstica per crear situacions i diàlegs. Després d’aquest Papers…, vam parir Adivina quien viene a sopar esta noche, una història amb una família «catalaníssima», la filla de la qual s’ajunta amb un «andalús andalús», un escenari per trencar estereotips i tòpics. La vam representar a Terrassa i a pobles de Lleida. I vam fer una mena de segona part, La doble cadena humana, en aquest cas amb un enamorat marroquí, nous temps, noves migracions! La vam estrenar a l’ateneu Candela.
Pots dir més sobre el procés creatiu i el sentit del vostre teatre
Per nosaltres, el teatre és una forma d’activisme, per transformar la societat. Potser és molt pedant això, perquè no transformarem res, però hi anem. Creiem que la cultura és una expressió de la vida, i que els ciutadans han de ser actors de la seva vida, no volem cultura de consum, sinó de processos relacionals, creatius, per generar interrogants amb la gent. Tot plegat, potser, ni es pot dir que jo hagi fet teatre. Això, però, ho deixo en mans de la crítica, no és el meu problema.
Foto: PV
Hi ha un personatge amb qui t’identifiques especialment?
La Rosa Luxemburg. Vaig fer un text sobre ella, m’ho vaig passar meravellosament bé. Un monòleg que vaig crear amb els llibres, sobretot les cartes de la presó. Per cert, vaig buscar aquest llibre a moltes llibreries i ni sabien qui era la Luxemburg. El llibre el vaig trobar, finalment, en una llibreria de Rubí. Durant la lectura, vaig embogir de la Rosa, m’ho he passat molt bé. Apassionant la relació amb el Leo Jogiches, la Clara Zetkin.
La vaig estrenar en un local utilitzat, llavors, per la cooperativa Teixidors, amb els telers antics al taller. També a la Universitat Autònoma de Barcelona o UAB, a Barcelona, a la universitat d’estiu de Revolta Global. Ha estat l´única vegada que he sortir a El País.
M’hauràs de disculpar, estic sorprès amb aquesta carrera teva, no coneixia…
Va com va, Pep, cap problema. A més, hi ha moments de tot. Després d’això, vam escriure el Cuento del capi-patriarcado, de nou amb la Carme Dencàs. Però feia temps que no sabia de teatre, estava desinflada. Va buscar-me la Mercè Gómez, del Casal de la Dona, em va dir que hi havia gent que volia fer teatre. Em vaig comprometre i en començar em vaig anar animant.
Deixa’m que torni al procés de creació: la lectura és fonamental, la literatura va amb el teatre, aquest dona vida al que està escrit, que, de vegada, es perd. Però si ho poses dret, si ho muntes, és un altaveu, s’expandeix, es desplaça i desenvolupa, guanya una força tremenda. Quan dic teatre dic també recitals de textos, poesia, n’he fet molts, d’aquests.
El vau fer pel Casal de la Dona, el Cuento?
No. El vam fer amb dones del Casal i es va representar al teatre de les Arenes, i pels barris de Terrassa, també al Teatre Alegria, que vam omplir, molta gent que repetia.
Heu tingut suport de l’Ajuntament?
La Mercè del Casal ens va concertar una trobada amb la regidora de Cultura. Vam anar i explicar el que som i volem, dones activistes de diferents llocs. Creiem que la cultura és una expressió de la vida, que la ciutadania ha de ser protagonista de la seva vida. No volem cultura de consum, sinó fruit de processos relacionals, creatius, feministes; una manera de generar interrogants amb la gent. No volem que sigui allò comprar una entrada, consumir, marxar i punt. Vam fer algunes propostes. I ja!
Per acabar, alguna peça més al teler?
Amb la Carme, i el grup del Casal de la Dona, hem fet Alecciona-me-mi, sàtira sobre les eleccions, brutal! Per cert, el grup és una meravella, es diu Fem teatre fem. L’obra s’estrenarà l’octubre, ja té data, un dia de dones.
Deixa un comentari