El 2008 visquérem una crisi financera mai vista. Va coincidir, a Espanya, amb una bombolla immobiliària que superava totes les perspectives imaginables. El parc d’habitatges construïts el 2008 era de 570.971 habitatges. En 2012 eren de 130.000 habitatges. En 2014 hi havia 3,4 milions d’habitatges buits.
Davant aquesta situació que va portar a concurs de creditors a la majoria de promotores immobiliàries d’Espanya, i els bancs van tancar les operacions financeres amb aquestes entitats permetent la dació en pagament enfront de la crisi financera, va fer que els bancs esdevinguessin dipositaris dels 3,4 milions d’habitatges existents.
El govern de M. Rajoy amb el seu ministre d’Economia Luís De Guindos va decidir, el 2012, crear la SAREB (banc dolent). Afirmaren que “aquesta operació mai tindrà cap cost per als ciutadans”, per a gestionar la liquidació d’aquest parc existent. Des de llavors s’han gastat opacament 50.000 milions d’euros i s’han sumat 35.000 milions en deute. Onze anys després, l’estafa immobiliària es consolidà amb la cessió de la gestió del patrimoni públic de la SAREB als fons d’inversió Blackstone i KKR.
Blackstone opera a Espanya a través de la inversió directa i amb nombroses societats que li serveixen com a braços de gestió. La seva estratègia se centra en el mitjà i llarg termini. Blackstone va ser un dels fons pioners a apostar per l’explotació d’habitatges en règim de lloguer i les societats socimis. La seva primera gran operació en terres espanyoles es va produir amb els pisos públics de l’Ajuntament de Madrid (Ana Botella) i la Comunitat de Madrid (Ignacio González), el 2013, 1.806 habitatges socials a Blackstone i 3.000 al fons Goldman Sachs-*Azora respectivament.
Blackstone, en 2014, comprà una cartera de 40.000 préstecs, en la seva majoria hipoteques, a Catalunya Caixa per una mica més de 4.100 milions d’euros. En 2018, va protagonitzar l’operació més gran del sector a tot el món en tancar amb el Banc Santander la compra de la cartera composta pel 51% del maó tòxic heretat després de la compra del Banc Popular.
Segons un estudi de febrer de 2022, Blackstone és el segon major propietari d’habitatges per llogar, amb 20.000 pisos, només superat per CaixaBank. Amb la cessió de la cartera de la SAREB, Blackstone s’emportarà comissions de centenars de milions d’euros. Això comptant amb la seva gran posició privilegiada en el mercat en comptar amb les societats que més compren i ara també amb les quals més paquets immobiliaris venen.
Blackstone significa milers de pujades abusives dels lloguers, assetjament immobiliari per a vendre pisos i desnonaments de famílies vulnerables. Tant que a Dinamarca, en 2020, el govern socialdemòcrata va promoure l’anomenada llei antiBlackstone, amb l’objectiu d’expulsar els fons voltor del sector de l’habitatge.
El cas de la venda d’habitatge públic de la SAREB és “molt més greu” que els escàndols que van comprometre Ana Botella i Ignacio González: “No sols el volum és molt major sinó que el responsable ja no és el Partit Popular sinó el mateix Partit Socialista. El fet que la SAREB depengui de les decisions del ministeri de Nadia Calviño i no del de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana o del Ministeri d’Assumptes Socials diu molt: “L’habitatge es continua tractant com una mercaderia financera”.
Amb la creació de la SAREB, que necessitava gestors per a vendre els seus actius, més totes les facilitats orquestrades pel PP, el festí per als fons d’inversió estava servit. Curiós que fora Cerberus una de les quatre entitats encarregades de gestionar fins ara el patrimoni de la SAREB. Amb José María Aznar Botella (fill de l’expresident Aznar) com a conseller i com a president a Juan Hoyos Martínez de Irujo, amic íntim d’Aznar pare, Cerberus ho va tenir fàcil per créixer a costa del patrimoni de la SAREB, font del 42% dels seus ingressos. Actualment, la SAREB disposa de 45.147 habitatges, 21.697 obres en construcció i 30.487 terrenys urbanitzables.
En 2022, sent ja difícil d’ocultar la mala gestió durant l’última dècada, el Govern comprà les accions que li faltaven per a tenir majoria en l’entitat. ¿Ha provocat això que la SAREB passi a ser de gestió pública i els seus habitatges s’emprin per a donar resposta als desnonaments i a la necessitat de tenir un parc d’habitatge social? Per a res. El Govern cedeix la gestió a fons voltor. A partir del mes de juliol la SAREB vendrà a través de Blackstone i de KKR, que cobraran unes comissions milionàries per aquest treball. Blackstone s’encarregarà del 45% dels actius del banc dolent, béns per un import d’11.379 milions d’euros a través de les seves immobiliàries Aliseda i Anticipa. KKR es farà càrrec de l’altre 55%, gestionant 13.906 milions d’euros a través d’Hipoges.
La història de la SAREB és la història d’una gran porta giratòria que ha vist passar milers de milions d’euros de diners públics a mans privades. Un rescat encobert de la banca i un favor als grans fons d’inversió. Una porta de promoció a polítics i empresaris que van veure en l’habitatge la tempesta perfecta per a donar oportunitats de negoci i ascens.
Darrere les filials de Blackstone a Espanya està Eduard Mendiluce, qui va ser fitxat en 2009 com a conseller de l’extinta Catalunya Caixa, una caixa amb participació pública, en temps del socialista José Montilla en el Govern de la Generalitat. Mendiluce va ser un dels encarregats de gestionar la ruïna de la caixa i la venda de la divisió immobiliària de Catalunya Caixa, que ell dirigia. Actualment, és el CEO d’Aliseda i Anticipa, les dues gestores de Blackstone responsables del 45% del parc immobiliari de la SAREB.
La SAREB disposa d’un ‘estoc’ potencial d’habitatge acabat de 21.000 unitats, a més d’altres 14.000 habitades i de sòls disponibles per a la promoció de fins a 15.000 nous habitatges. No obstant això, dins d’aquests 21.000 habitatges susceptibles de ser venuts a les diferents administracions, uns 12.000 necessiten obres de millora, per la qual cosa només 9.000 habitatges estan en disposició de sumar-se al mercat de manera immediata i llestos per a entrar a viure. També s’obre la porta a regularitzar la situació de 14.000 okupes.
Espanya necessita 1,5 milions d’habitatges públics per a lloguer social, segons la Fundació Alternatives. El total d’habitatges a Espanya és d’uns 25,5 milions. Si en 2014 hi havia 3,4 milions d’habitatges buits a Espanya, després de constituir-se la SAREB, per què es va ignorar que Espanya necessita 1,5 milions d’habitatges públics? Pot ser que l’interès de lliurar més de 3 milions d’habitatges disponibles en el 2014 era un negoci immens que havia de satisfer els grans fons voltor amb la col·laboració del poder polític, mentre aquests mateixos fons cada dia expulsen a milers de famílies que no poden pagar el lloguer abusiu que els demanen perquè se’n vagin i així Blackstone i KKR incrementaven els seus grans beneficis.
Ara, una vegada han espoliat els fons voltor més de 3 milions d’habitatges del parc nacional sanejat amb fons públics europeus i avalats per l’Estat espanyol, els deixen les “engrunes” de 50.000 habitatges als necessitats d’habitatge, de les quals només 9.000 estan en condicions de ser habitades de manera immediata. Aquesta situació vergonyosa només té explicació per la complicitat d’una part de la classe política amb el capital financer, que s’han enriquit amb la misèria generada en el 2008 amb la crisi financera que va donar peu a l’explosió de la bombolla immobiliària.
Espanya té menys d’un habitatge social (0,9) per cada 100 habitants, la qual cosa situa el país en un dels últims llocs de la Unió Europea, que de mitjana quadruplica a la taxa espanyola, amb un total de quatre residències protegides per cada centenar de ciutadans.
El tema de l’habitatge ha estat el mal endèmic de la societat espanyola durant els 42 anys de democràcia, només s’ha dedicat a fer manteniment als grups d’habitatges socials construïts durant el franquisme. Com ha estat tota obra promoguda per l’Obra Sindical del Hogar (sindicat franquista) enfront del creixement de la població urbana per les grans onades de migració del sud al nord. Però des del 2008 ha estat un procés dirigit cap a l’especulació dels fons voltor amb el consentiment i a vegades amb la complicitat dels poders públics. S’hauria de realitzar una auditoria de tot aquest procés des de l’any 2012. Segur que uns quants acabarien a la presó.
En el 2008 es va perdre la possibilitat que davant el crak immobiliari les comunitats autònomes i els ajuntaments haguessin pogut adquirir habitatges acabats i en perfecte estat d’ús, dels mateixos promotors/constructors amb una garantia constructiva garantida per la mateixa competència en el procés de la bombolla.
Aquest era el moment de cobrir aquesta necessitat d’habitatge social. Però no, els poders públics van continuar alimentant el gran negoci, mentre cada dia tancaven empreses i desnonaven a aquests treballadors que passaven a engrossir l’assistència social de l’Estat. Més d’un milió de desnonaments es van produir. I 6 milions d’aturats van ser les víctimes d’aquest abandó dels governs del PP sobretot, però també del PSOE i Pedro Sánchez perquè ha esperat al final de l’actual legislatura per a parlar de l’habitatge social. Quants suïcidis es podrien haver evitat si la lògica de la consciència hagués actuat?
Antonio Machado
Deixa un comentari