Cooperativa de construcció i inserció social, la Dovella fa balanç de 5 anys de vida

No Comment
Treballs de la Dovella.

Estem fent la tasca d’integració social que volíem, malgrat les dificultats que té l’economia social”

Pep Valenzuela

«Ara som 9 persones treballant, de les quals 6 som sòcies de la cooperativa i 5 persones inserides. Estem molt contents perquè aquest és l’objectiu que ens va animar a crear la Dovella cooperativa», declara amb orgull i alegria en Xavi Busom, president de l’entitat, arquitecte i cap d’obres.

La Dovella, cooperativa de construcció i inserció social, començà el seu recorregut fa 5 anys. La primera obra el 2021, i han passat 16 persones entre la data del naixement, amb 3 sòcies fundadores i el passat 2021, enmig de la pandèmia de la covid, que ja sembla quedar lluny, si no fos per les consultes al CAP o les farmàcies, i encara aquell recorregut «sí, abans de la pandèmia!».

La primera etapa va estar ocupada amb cursos, tallers i formacions sobre cooperativisme, estudi sobre desigualtat social, exclusió i inserció, principalment, amb Barcelona Activa, Tàndem social i el Servei d’Emprenedoria de l’Ajuntament de Terrassa. Va ser el temps de muntar el projecte i donar cos a la proposta somiada.

L’Abdel és la primera persona que van incorporar a l’equip i que van ajudar a superar la situació d’exclusió en què vivia. Amb experiència com a soldador, es trobava a l’atur i dormia a la fundació Busquets. «De vegades trobem incomoditat o resistència a l’hora d’utilitzar aquests conceptes: exclusió i inserció, risc d’exclusió», reflexiona i comenta en Busom, que en el seu poc temps lliure respon com a president del Centre Excursionista de Terrassa. «És la crua realitat, o és que ho has de dir que quedi bonic, que no faci mal o molesti? Sí que hi ha gent exclosa i que la societat no la vol, és això».

Aviat, incorporaran un jove que ha viscut en situació de tutela per part de l’Administració, els joves dits menors no acompanyats. A partir 18 anys, amb l’estrena de la majoria d’edat l’Administració els deixa al carrer. La Dovella conversa amb serveis socials de l’Ajuntament per ajudar en els casos que sigui possible.

«Pot semblar poc», diu el Xavi, «però quan veus la transformació de l’Abdel, que vivia al carrer, amb problemes psicològics…, ara té un pis i espera la dona i el fill que arribaran aviat del Marroc, sentim que la feina ha servit de quelcom i això, malgrat tots els problemes, anima». Cita també el cas de l’Esteve, un noi amb discapacitat intel·lectual diagnosticada d’un 55%, pot treballar; treballa amb l’equip de la cooperativa i viu sol.

Parlant de problemes, recorda el pas d’una companya per l’empresa. En aquest cas, dona, que en general troben dificultats per treballar com a mà d’obra a la construcció, i amb risc d’exclusió. L’experiència no va funcionar, o no ho van saber fer prou bé. La veritat, recorda en Busom, és que no van aconseguir incorporar-la i, després d’alguns mesos, col·lectivament decidiren mirar altres possibilitats.

És una entitat sense ànim de lucre, de manera que l’excedent, quan hi ha, és invertit en obres de rehabilitació d’infrahabitatge

La cooperativa és una entitat sense ànim de lucre, de manera que l’excedent, quan hi ha, és invertit, entre altres, en obres de rehabilitació d’infrahabitatge. La primera que han realitzat ha estat a Santa Coloma de Gramenet, en el pis d’un noi amb esclerosi múltiple, molt gran i sense cap mena de mobilitat. És una obra d’adaptació del bany en un pis bastant petit. El cost és de poc més de 3.000 euros. «Sabem que és poc el que hem fet, però hem ajudat aquest jove, estem contents», reflexiona encara el president de la cooperativa.

La primera obra, el 2021, la van portar endavant un paleta oficial de primera, l’Abdel i en Dani, un jove de Prodis. «Després no hem parat de treballar, i sense promoció ni publicitat. Ens hem trobat fent 11 treballs al mateix temps, una bestiesa!», fa balanç d’aquesta experiència que considera, fins i tot, «massa accelerada. Tant que també ens hem agafat els dits!», diu lamentant les primeres pèrdues, però sense perdre la calma ni l’entusiasme. «Res de greu. Això forma part de la feina. Sobretot, quan et trobes amb un únic cap d’obres, jo mateix, per atendre tantes feines a la vegada. Ha estat un creixement massa ràpid», conclou, «i hem fet una pausa i replantejaments». Ja tenen pla de recuperació i, sobretot, no falta feina, més de la que poden atendre immediatament.

Una parada a la feina i planificació conjunta. Foto PV

La gent incorporada durant aquest curt espai de temps, ha estat sempre amb contractes indefinits, i amb l’objectiu que les persones es facin sòcies cooperativistes. Això, clar, té un límit, perquè no volen ser una empresa gran, almenys de moment. Pel que fa a les persones contractades per inserció social, l’objectiu és que, una vegada après l’ofici i assolides les condicions mínimes suficients d’autonomia, s’integrin al dit mercat de treball.

Això, aquesta reflexió, pel que fa a l’experiència de treball, de fer les obres. D’altra banda, hi ha la qüestió del creixement com a equip de treball i, específicament, com a grup de sòcies cooperativistes. «Volem treballadores i sòcies que es creguin de debò el projecte social, per això vam crear la cooperativa», emfasitza en Busom, «però no és fàcil, a més, ja sé que no és només pel que fa a la cooperativa. Vull dir, que aquest pensament o reflexió ho és sobre la societat en general».

La Dovella ha estat nominada per a tres premis de reconeixement de la tasca feta i que han rebut amb molta alegria. «Estem molt contents com ha treballat tothom amb la gent per inserir, els professionals s’han adaptat, vam fer xerrades amb psicòlegs. Participem, a més, en diferents xarxes d’economia solidària, com la XES. És això el que ens anima, millorar la realitat, resoldre problemes».

L’objectiu és que les persones contractades per inserció social, una vegada après l’ofici, s’integrin al mercat de treball

Tot plegat, «un món de contradiccions», subratlla en Xavi. Comenta el cas d’algunes entitats que fan el que s’havia dit durant molt temps caritat o beneficència social. Casos paradigmàtics poden ser els de grans empresaris o banquers, protagonistes de no poques i greus crisis, que financen la producció i el comerç d’armes, que inflen les bombolles immobiliàries i després desnonen famílies. «No cal anar massa lluny», es plany, «et trobes sovint amb entitats que es presenten com a economia social, però que en realitat no pensen ni es plantegen la necessitat de transformar la realitat anant a l’arrel i causes dels problemes», i argumenta, «però bé, per això estem aquí, posant el nostre gra de sorra, la nostra aportació».

Related Articles

Deixa un comentari