Diarra Bousso Fall Sene. ‘Panafricanisme i feminisme, força jove per una Àfrica nova, també des de la diàspora’

No Comment
Diarra Bousso entrevistada per Malarrassa. Foto:PV

Pep Valenzuela

Nascuda a Dakar, el 1998, la Diarra Boosso Fall Sene se’n va a Terrassa amb 4 anys, amb la mare i la germana de sis mesos, a trobar-se amb el pare que treballava aquí, ara a Nissan. Ha viscut a Ca n’Anglada i, ara, a La Grípia. Assegura haver tingut una infància tranquil·la i familiar. A la Universitat de Barcelona va conèixer l’activisme negre i es va retrobar amb la comunitat senegalesa. És membre de la Comunitat de Dones Senegaleses de Terrassa, es declara anticolonialista i panafricanista.

Dius que vas descobrir el moviment negre a la universitat.

A la UB i la UAB vaig fer un curs interuniversitari d’Estudis Francesos, i en aquests espais vaig començar a conèixer els moviments antiracistes i panafricanistes. El moviment negre panafricanista a Barcelona és quasi tot integrat per dones, amb experiències en cinema, teatre i escriptura. Però la persona que més en va colpir en aquest ambient va ser en Jeffrey Abé Pans, un escriptor.

El panafricanisme és un moviment feminista?

No tothom. Amb en Jeffrey vam coincidir en una conferència del panafricanista Keny Seba, allà jo vaig preguntar-li si el panafricanisme és feminista, perquè d’acord amb les idees de Thomas Sankara, el president revolucionari de Burkina Faso, ha de ser feminista sí o sí, és una condició sine qua non. Però la resposta d’aquest Keny Seba va ser ‘no’. Tothom a la sala vam quedar bocabadades.

Aquest panafricanisme feminista on l’has après?

És la meva supervivència, és des de casa. Sempre diem que el feminisme occidental no reconeix el feminisme negre perquè creu que està en les urpes del patriarcat. Però el feminisme negre sempre ha existit. És des de casa on les mares han de portar tot el que té a veure amb l’economia, l’educació dels seus fills, mantenir la família unida… M’ha sigut molt fàcil, em falta molt per aprendre segur, però reconec algunes coses que les he viscut i que formen part de la meva vida.

Quines organitzacions hi ha a Catalunya?

Hi ha organitzacions, com la CNAAE (Comunitat Negra Africana i Afrodescendent) i grups artístics que funcionen com a gremis. Jo no puc acompanyar tota la feina, vaig una mica per lliure. Els grups, des de la seva activitat van fent activisme negre.

L’islamisme és un peça clau o no només una opció particular?

És una qüestió particular. El que ens uneix és que totes les lluites de persones que siguin racialitzades és la nostra lluita. Molt clar ara en el cas de Palestina, amb els atacs d’Israel. Com diu la líder negra dels EUA, Angela Davis, qui defensa la comunitat negra africana ha de reconèixer la lluita del poble palestí perquè també és nostra.

A Terrassa hi ha també presència d’aquestes organitzacions?

He buscat organitzacions antiracistes on em pogués sentir representada, com a jove africana, però no les he conegut. He trobat organitzacions de feministes occidentals on no he sentit que les seves lluites fossin les meves, m’he sentit una mica desplaçada, la lluita feminista occidental no és la mateixa que la meva. Vaig decidir anar per lliure, i treballo amb la Comunitat de Dones Senegaleses i africanes.

Com funciona aquesta comunitat?

L’organització està basada en una xarxa comunitària, com es fa a Àfrica. Ens reunim, recollim diners que es guarden i més tard, quan es considera que hi ha necessitats, s’obre la caixa per fer un sorteig. Els diners els guanya una de les dones per fer algun projecte propi, però que ha de servir sempre a la comunitat, ha de ser de suport mutu. Jo hi vaig entrar fa uns 7 anys, mitjançant la meva mare. Ara el grup està més feble, perquè algunes de les dones treballen també fora de casa, algunes treballen a l’hospital netejant, com a kellys als hotels o amb treballs ocasionals.

D’altra banda, amb una amiga vam començar a ocupar-nos d’anar a casa de dones, per exemple una companya separada, amb 4 filles, però que ha de continuar vivint amb l’exmarit, la vam ajudar a fer els tràmits de separació, d’escolarització dels fills, classes de reforç i aules. Amb la meva mare, ajudem a companyes que es volen treure el carnet de conduir. I fem classes de castellà i català, perquè és necessari per a la vida aquí, en general, i els tràmits burocràtics, clar. Tot plegat, parlem en aquestes llengües, a més del wòlof i el francès, una bona amanida.

Teniu suport d’altres entitats o institucions?

A Càritas fan cursos per a dones africanes. Això ha ajudat a trobar feina a algunes d’elles, sovint soles, sense cap ajuda d’un home.

Recentment, s’ha posat en marxa Senexelencia, un projecte d’educació per infants i joves senegaleses, una col·laboració de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya i la Fundació Privada Guné, amb finançament i suport de l’ACCD. Es dona suport i ajuda educativa, un reforç més especialitzat. Perquè la formació que reben als centres educatius no és adequada a les seves necessitats. Tenim entrevistes amb les escoles perquè es puguin veure eines extraescolars que nosaltres també intentem oferir.

Amb aquesta perspectiva anticolonial i panafricanista, us plantegeu tornar al Senegal o seguir aquí?
Jo, com a panafricanista, penso i voldria retornar al Senegal i lluitar i treballar allà, també amb les coses apreses aquí. Veig la meva vida aquí com un trànsit. M’encantaria retornar, treballar per una Àfrica unida. Però també conec moltes dones que volen una vida millor i que emigren o volen anar a Londres, als EUA o a Noruega, on hi ha una seguretat social millor, i ho respecto, també des de fora es pot ajudar.

En dir panafricanisme es pensa en un únic país?

Una Àfrica unida no vol dir seguir tothom les mateixes normes, parlar el mateix idioma… no! Es tracta què cadascú, des de la seva experiència, pugui trobar formes d’unitat, una federació o altres formes.

Les fronteres no les veiem com un problema. Veiem més problema en els actuals dirigents que, a part de mantenir i reforçar la divisió de les fronteres, divideixen també la mateixa societat en els països, veiem problema en les societats patriarcals. Volem una Àfrica on estem junts i cadascú amb les seves particularitats, amb les seves diferències.

La unitat africana inclouria les persones afrodescendents en altres països, també les víctimes de deportació forçada i esclavitzades?

Sí, clar, i tant. És clau. No seria només un estat, cal agafar tota la diàspora fora el continent, que puguin retornar i fer una societat diferent.

Malgrat els problemes i perills de les migracions, així com els problemes per viure aquí, la gent continua migrant, per què?

Primer, dir que en l’àmbit educació d’infants i dones veiem que la societat europea en general no està fent cap canvi ni millora les condicions d’acollida. Fins i tot en casos de tercera generació nascuda, aquí no tenen els drets respectats ni són reconegudes com a ciutadanes.

Segon, sobre els motius de les migracions, tant al Senegal com a altres països africans pràcticament tot està lligat a la pesca i l’agricultura, en aquest cas molt dependent de les temporades i de condicions molt dures per poder treballar i guanyar mínimament bé. Pel que fa a la pesca, les polítiques que fan els governants africans i de la UE, deixen sense peixos i sense treball els africans, forçant així les migracions. Les ajudes que diuen que donen no arriben mai a les comunitats.

La gent, principalment els homes, prefereix migrar, fins i tot amb el risc de morir, a quedar-se allà sense feina, avergonyit en la comunitat, en una societat patriarcal on els homes porten molt malament això.

Els homes marxen i les dones es queden?

A les dones no se’ls exigeix aquestes coses. Elles sempre han estat lligades a la mare o al germà, no tenen la independència per decidir, els homes sí que han de respondre de les condicions econòmiques de les seves famílies. Ara, al Senegal estem en l’època de preparar les collites, hi ha treball i tot va bé, però quan arriba gener, amb el canvi de temporada la gent es queda sense treball.

Les potències neocolonials asfixien les economies d’Àfrica i després volen impedir l’entrada dels migrants forçats?

Sí. L’altre problema són les condicions de recepció aquí, com es veu cada dia. Primer els problemes del trànsit i després aquí, devolucions en calent i els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), que són detencions il·legals. Molts que tenen família aquí i no poden sortir per trobar-les. És una criminalització només per venir de fora, sense premisses, no hi ha armes ni res, només per ser negres. Qui no és expulsat i d’alguna manera pot buscar-se la vida, també és criminalitzat, perseguit.

Malgrat tots els problemes, el desig d’una vida millor és tan fort que fa pensar que no hi ha risc prou gran, ni tampoc sembla servir massa el coneixement dels drames que veiem i patim quotidianament.

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75