[Domènec Martínez] Cançó d’estiu a La Cogullada

No Comment

Arriben i saluden amb un gran somriure. Són poc més de les nou del matí i venen marcant ritme amb malles ajustades i samarretes de totes mides i colors. Sense manies. Són dones, han viscut molta vida i han superat moltes cicatrius. Les més joves també llueixen tatuatges i llargues cabelleres. Actitud positiva com a divisa comuna.

Hola ja hi som aquí.

No són moltes, però omplen amb la seva presència i alegria l’Equipament socioesportiu de la Cogullada que s’ha mantingut obert aquest estiu calorós. Algunes han quedat al bar de la cantonada o aquí al costat, fent un primer cafè compartit. Altres venen amb els nets o les filles, fins i tot d’altres barris. Han matinat de valent per deixar els maldecaps a casa i la feina enllestida.

Venga vamos. Quiero ver como movéis esas caderas.

El nostre entrenador, pacient i amb les indicacions oportunes per a cada exercici i cada persona, engega la seva selecció musical, i tot comença a rodar.

Es importante hacer bien los estiramientos para evitar agujetas. Mañana os quiero en forma.

Baby, no me llame’
Que yo estoy ocupá’ olvidando tus male’
Ya decidí que esta noche se sale
Con todas mis motomami con todas mis yale’

Tres sessions de dotze o tres de quinze, segons les dificultats i estat d’ànim. Avui em deu haver trobat tou, les calors de la nit i els insomnis del mes d’agost, entre xàfec i xàfec.

Así no te lo he enseñado –m’indica canyero el Cristo. Correccions oportunes.

Després seguiran les sessions de bíceps, tríceps, esquena i altres exercicis. La majoria d’elles em superen en força física i amb agilitat, amb escreix. Jo soc ara el més gran. Coses de la vida.

Y ando despechà

Que Dios me libre de volver a tu lao

Començo a suar la samarreta i aprofito per anar a fer un glop d’aigua de la cantimplora, i de pas contemplo els esportistes que entrenen fort i volen fer marques. Aixequen molt pes i porten equipament professional. Són homes, pocs, seriosos, concentrats en si mateixos.

Avui he après una paraula nova, les mancuernes, uns pesos hexagonals que serveixen per a moltes coses, també per enfortir els femorals i fer altres rutines musculars.

Acero pa’ los barcos, venga, venga, esos bíceps, diu l’entrenador que ens mima.

A l’home dels cabells blancs li comencen a tensar els bessons. Encara falta el pitjor, els abdominals.

Mira qué fácil te lo voy a decir
A, B, C, one, two, three
Mira qué fácil te lo voy a decir
Que esta motomami ya no está pa’ ti

Les dones sàvies, mares i àvies coratge, han acabat els seus exercicis. Recullen els seus estris i es desitgen una bona jornada. Han gaudit del seu temps propi, concentrades en allò que feien. Transmeten saviesa i harmonia. Encara que la professó vagi per dins, com diuen algunes. “El temps que hi soc aquí m’oblido dels mals rotllos de casa i del món”. Cultiven la salut, física i mental —un estalvi per a la societat i la seguretat social—, cuiden criatures, grans i petites, parelles i o el que sigui, i saben transmetre optimisme per afrontar una tardor i un hivern que s’albira complicat.

Ho saben tot sobre la gratuïtat i les rebaixes del transport a partir de l’1 de setembre. “Jo ja tinc els meus títols multiviatge”. Feina feta.

L’home dels cabells blancs, més lent en la seva recuperació —també física i mental—, recorda aquells dies de germanor i voluntariat veïnal, quan van pintar aquesta nau, aquell estiu de 1981, una manera de reivindicar aquest espai pel barri per part de l’Associació de Veïns de La Cogullada. El pretext va ser celebrar el Centenari de Picasso, exhibint un gran mural reproduint el Gernika. L’alcalde va venir a la seva inauguració i Floreal Soriguera va fer una presentació de l’obra, un clam contra totes les guerres.

M’ha agradat recordar-ho ara, tancant aquest mes d’agost, molt especial. Han passat 41 anys. I he descobert que al barri continuen passant coses. Les cites amb la Rosalía de cada inici de jornada i altres repertoris també ben suggerents. Caldrà cuidar aquests espais de confraternitat ciutadana, a on he après moltes coses. Transmissió de coneixements i afabilitat davant les incerteses, la nova música, i altres remeis contra els mals auguris i els cors trencats. Com aquesta banda musical d’una tal Becky G, Anitta – La Loto, que acomiada la sessió.

Tamo’ armando un alboroto
Aquí somo’ puro corazones roto’
Lo que diga la gente me importa poco
Esta noche parece que pecamo’
Mañana nos confesamo’

Definitivament. “Contra el optimismo no hay vacunas”, afirma el nostre estimat i enyorat Mario Benedetti

Domènec Martínez, tancant agost… Barri de La Cogullada, Terrassa

Related Articles

Deixa un comentari