Mercè Gómez, Joan Tafalla i Joan Pallisé a la presentació del llibre ‘La samarreta vermella. 40 d’història del PCC’, al centre cívic President Macià. Foto: PV
Nom recorrent de la política local durant la transició i fins als 90, en Joan Pallisé encara ha de corregir el seu segon cognom, Clofent, d’arrels a la Conca de Barberà, va néixer a Montblanc. Vingué a estudiar Enginyeria i, atret per l’activisme polític, Terrassa la Roja, com la plaça de ca n’Anglada, que ja té placa i punt en l’itinerari de la memòria. Excursionista i espeleòleg, enlluernat pel Maig francès, s’integrà aviat a la Joventut Comunista i el PSUC, al mateix temps que investigava l’ecologia i s’unia al novell moviment antinuclear català. En el trencament del partit, optà pel PCC, fou regidor en les llistes d’Iniciativa per Catalunya. Manté la militància ecologista escèptic pel que fa a opcions polítiques: «Marx mai va dir que les coses acabarien bé».
Alguna constant a la teva vida?
La necessitat de contacte amb la natura, la muntanya i les coves. També la cultura i, especialment, el teatre. A Terrassa vaig conèixer el de Bertold Brecht. D’estudiant a l’Escola Industrial, em quedava els caps de setmana i feia molt Sant Llorenç i Montserrat. Al mateix temps que militava a la JCC i el PSUC. A l’escola hi havia un nucli.
Estàs d’acord que hi ha una història recent molt important bastant oblidada?
Segur. Les lluites per reivindicacions polítiques i laborals, els presos del franquisme, la classe obrera al capdavant. Quan el procés-consell de guerra de Burgos contra 16 membres d’ETA, van tancar les escoles, les protestes al país i internacionals van aconseguir la commutació de les penes de mort. En el Procés 2001, els principals líders de CCOO van ser condemnats a llargues penes de presó. Recordo bé les campanyes de solidaritat amb el Vietnam i Cuba, fins ara, per cert.
Encara hi havia la «mili» (servei militar), i els destacaments de càstig, també l’exili…
Vam constituir l’assemblea democràtica local, en línia amb l’Assemblea de Catalunya, crec que el 73. En el món estudiantil hi havia molt moviment. A més de la nostra organització, també la LCR i Bandera Roja, entre altres. Resultat d’una batuda, vaig ser detingut i quan em va tocar fer la mili m’enviaren a un destacament de càstig a Galícia. Vaig acabar els estudis de tornada.
La joventut de Terrassa va tenir un pes important en la política.
En algun moment, més de la meitat de l’executiu de la JCC era d’aquí. Jo vaig portar les tasques de treball unitari des de l’abril del 75 fins al segons congrés, poc abans del Vè del PSUC, i vaig ser responsable d’ecologia, medi ambient i sexualitat. Llavors, el secretari general era el Domènec Martínez, també de Terrassa, que va ser detingut i empresonat a Madrid.
Joan Pallisé. Foto: PV
Tot plegat, en aquell temps la força dels comunistes i l’esquerra radical semblava imbatible.
Certament, hi havia una capacitat de direcció política, crèiem que érem majoria. Amb totes les divergències internes del partit i amb les altres organitzacions. Però això no va suportar els canvis de l’època. En el PSUC, el debat es va donar entorn de les qüestions fonamentals de la dita transició a la democràcia, com van ser, principalment, la Constitució, la monarquia, l’autodeterminació, l’amnistia dels crims del franquisme i els pactes de la Moncloa, o sigui els acords en l’àmbit del treball.
Les cròniques d’aquella divisió són molt dures amb el sector més crític amb els pactes de la transició.
Parlem del 1981 ja. Jo em considerava de la fracció leninista. D’altra banda, tenia una relació estreta amb l’Agustí Daura, que va ser el capellà de ca n’Anglada, que havia estudiat Sociologia a la Sorbona de Paris. Del Vè Congrés vaig tornar trasbalsat, ell em proposà com a secretari local, en moments d’una tensió extraordinària: tothom feia treball fraccional, moltes pressions, amenaces, insults; la dinàmica portà a la formació de 3 fraccions. Jo vaig optar per la que s’endugué els pitjors adjectius: afgans, prosoviètics, zorrocotrocos… Érem molta gent a ca n’Anglada, Sant Pere Nord, Can Parellada, Poble Nou.
En tot cas, els atacs tan violents a aquest sector amagaren els motius reals del debat, que he dit abans. Després, el PCC, tot i ser una força important, amb 7.000 afiliats censats en el seu naixement, i gran presència i activitat sindical i en els moviments veïnal i socials, va patir un bloqueig de silenci que no fos capaç de trencar. Al PSUC es van quedar la majoria de càrrecs electes, encara que amb un nombre semblant d’afiliats. Aconsello llegir el llibre dels 40 anys de la fundació del PCC, La samarreta vermella, publicat per l’arxiu Josep Serradell, on escric un llarg article.
Les altres parts tampoc van anar massa lluny, no?
Estem resumint massa, però per entendre’ns, crec que no. A mitjans 1980 es creà una sigla unitària, Iniciativa per Catalunya, els dos partits i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra; del qual el PCC sortí el 1989. Jo vaig ser regidor a l’ajuntament, elegit a les llistes d’ICV, una responsabilitat que vaig fer sobretot amb un gran esforç personal i poc suport de l’organització. Després, l’alcalde Royes em va convidar a formar part de la candidatura del PSC, com a independent, per portar medi ambient. Vaig declinar la invitació.
«La lluita final serà entre el capitalisme canalla que vivim i els sistemes naturals abocats al col·lapse. El futur no el veig massa afalagador»
No has tornat a jugar cap paper a la política?
He estat sempre un professional en l’àmbit del medi ambient, sobretot energia, aigua i residus, he fet estudis d’impacte ambiental, una tasca interessant i important. Amb la constitució del tripartit per governar la Generalitat vaig ser convidat a assumir responsabilitats en aquest àmbit, en dos períodes, amb el conseller Milà, un temps molt creatiu; i amb els consellers Saura i Baltasar, una experiència molt decebedora. Vaig tornar a l’empresa privada, amb eficiència energètica.
En aquests anys, a banda aquesta experiència partidària, quines vivències valores més?
Vaig ser fundador del comitè antinuclear de Catalunya, als 70 amb l’inici de l’energia nuclear a Espanya, formant part d’un grup d’enginyers que s’oposava, en paral·lel amb moviments naturalistes, de ple en la lluita contra el pla de residus, a la Conca de Barberà i Alt Camp, i des de la fundació en Ecologies en Acció. He col·laborat amb Greenpeace, en temes d’energia i residus sobretot. He escrit bastant sobre tot això, és la meva especialitat.
Has citat abans la qüestió de l’autodeterminació nacional com un punt important no resolt pels comunistes i l’esquerra.
No només els comunistes. Recordo un article del Pierre Vilar, el màxim historiador de Catalunya, publicat a Nous Horitzons, on deia que Stalin, a qui Lenin havia encarregat un informe sobre la qüestió nacional, que va ser considerat canònic, des de diferents i allunyades posicions ideològiques. Sabem, però, que a l’hora d’aplicar la teoria es va fer el contrari.
Crec que el PSUC va treballar bastant bé la qüestió, edità Treball i Nous Horitzons en català, durant la clandestinitat les posicions de defensa de la llengua i Catalunya van ser importants. Després, tanmateix, ningú va saber o va voler tenir una posició coherent.
És, potser, el que s’ha vist amb el procés sobiranista dels darrers anys?
Hem vist una part de l’esquerra en contra, mentre una altra s’ho mirava sense entendre el moviment; i una part, per sort, encara que petita, els amics de la CUP, a l’alçada i donant contingut d’esquerra a la independència. La situació, en tot cas, ja veus com està.
Això et volia demanar, com veus l’escenari ara?
Recordo la resposta que un conegut trotskista llançava contra el dirigent italià Togliatti, dient-li que Marx s’havia equivocat a El Manifest, perquè la lluita final no seria entre capitalistes i comunistes, sinó entre comunistes i excomunistes. Ben possiblement, malauradament, sembla que la lluita final serà entre el capitalisme canalla que vivim i els sistemes naturals abocats al col·lapse, i crec que no m’equivoco en saber qui guanyarà. El futur no el veig massa afalagador, no serà agradable.
Caram, Joan, no és massa engrescador això!
L’esperança d’un nou model de societat està de baixa. El món dels rics no cedirà res. Xina és un cas molt curiós, cal reconèixer la ignorància que tenim. El model que ha seguit mostra que forces productives poden anar lluny. Això no obstant, les perspectives continuen no sent afalagadores, si no es frena el desenvolupament de les forces destructives no hi ha futur, no pot ser això de creixement i només creixement.
Una llum des de França i les lluites sindicals i socials?
França ens ha donat lliçons tota la vida, la fi de la monarquia, la Comuna, el Maig del 68, tant de bo…, seria espurna d’esperança, però costa de creure. Ah!, una llança més en favor de Marx, ell mai va dir que les coses acabarien bé, no hi ha cap determinisme en el seu pensament.
Deixa un comentari