Mercè Gómez Llobregat
La legislació ha avançat molt pel que fa a drets de les dones, tanmateix, «la consciència social sobre la desigualtat real i discriminació que pateixen les dones no tant, com posa en evidència la violència masclista que arriba fins a l’assassinat, punta de l’iceberg i expressió més dramàtica de la força del patriarcat-capitalisme», afirma la Mercè Gómez Llobregat, actual portaveu del Casal de la Dona, promotora de programes de coeducació, professora jubilada i militant inesgotable per la transformació social.Nascuda a Terrassa, amb 14 anys la Mercè va fer maletes cap Almeria amb la família, i tornà sis anys més tard, el 1975. Temps suficient per conèixer i contactar amb organitzacions polítiques i implicar-se en la mobilització contra la dictadura, tot plegat en l’entorn d’una llibreria de referència local, concretament amb l’Organització Comunista de España (Bandera Roja), partit amb el qual continuarà quan tornà a Terrassa, per després canviar al PCC (Partit dels Comunistes de Catalunya), tenint sempre molt presents l’Althusser, en Poulantzas i la Marta Harnecker, «la necessitat de la formació política dels treballadors i la militància».
Els partits, mirant amb la perspectiva del temps i els canvis viscuts, passen, però els compromisos ferms en la lluita pels drets i la defensa dels valors que donen vida a la «lluita feminista en tant que lluita per una societat d’iguals, sense discriminacions, sense explotació de les persones pel capital i la mercantilització de la vida», emfasitza la Mercè.
Parles d’una experiència política feta a partir de la consciència de classe i la feminista com un tot.
Començo a entendre les contradiccions socials, encara adolescent, a la ciutat d’Almeria, amb gent dels barris populars i amb treballadors. Alhora que notant aspectes que em sorprenien, com que a la reunió de cèl·lula (nucli de base del partit) fóssim 3 tios i jo dona només.
Vas tornar aviat a Terrassa i de seguida et reconnectes?
Al poc d’arribar em van contactar la gent de Bandera i em vaig començar a moure per la Maurina, amb gent com el Pere Vidal, la Magda Farrés, el Tono Conill i altres. També al Centro Juvenil Amigos del Teatro, on vaig conèixer l’Elies, la Puri, un bon grup molt actiu. L’Elies animava un grup pels drets de persones amb discapacitat
Quins motius i qüestions centren les lluites i mobilitzacions?
Vaig participar en l’assemblea d’aturats. Recordo una gran manifestació al camp de futbol després de la legalització dels sindicats, hi ha fotos del Pino (ara exposades al CET), sempre a totes i, a més, cantant. La mani acabà a la plaça Roja (Ca n’Anglada) on hi havia un tancament d’aturats. Aquí, un altre moment de sorpresa: tot de tios, menys jo.
Però hi havia grups de dones també, no?
Enmig d’aquest ambient de molts homes, ja ens organitzàvem com a dones, que hi érem, clar. Vaig viure un temps a Ca n’Anglada i a la junta veïnal participava en la vocalia de dones, amb la qual vam participar en les primeres jornades feministes del país, a la Universitat de Barcelona, el 1976. Disculpa si no faig un relat temporalment ben ordenat, guardo imatges i moments, però no he explicat aquest recorregut tot d’una.
S’entenia bé la lluita de les dones?
En aquells anys 70 en què el feminisme guanyava rellevància encara no era massiu, els nostres camarades ens veien raretes, així era. L’autoorganització de les dones que defensàvem una part de les dones i organitzacions no era massa ben considerada.
Recordo que a CCOO vam crear la secretaria de la dona, que alguns dels partits amb militància al sindicat no consideraven necessària, encara que hi havia el debat sobre la necessitat d’organitzar-se de forma autònoma o no. Recordo aquí un cas molt singular, i és que des del sector de la construcció, on no hi havia dones, enviaven un home a la secretaria, es deia Ramon.
L’organització, però, avançava.
La lluita feminista, amb diferents grups i opinions, guanyava espai. I com l’enteníem, vinculada i part de la lluita política i sindical, on jo he estat fins avui sempre activa, al sindicat CCOO i durant molt de temps al Partit dels Comunistes de Catalunya, després a EUiA i part de Comuns.
Entenent així la situació, vaig participar en la creació del grup de dones de Terrassa i de la coordinadora feminista del Vallès. El Casal de la Dona va sorgir de la trobada de vocalies de dones de barris, com Sant Llorenç i Ca n’Anglada i del grup de Nacions Unides.
Recordo que a la inauguració del local, l’any 1986, van venir la Marta Pessarrodona i la Manola Rodríguez; estàvem en plena campanya del referèndum de l’OTAN, i que la intervenció de la Manola, defensant la sortida va produir algun mosqueig. Certament, el moviment feminista és divers i plural.
Podries fer una visió panoràmica d’aquest recorregut?
Ho dic des de la meva experiència militant, vull dir que no com a politòloga o sociòloga. En termes legislatius, els avenços han estat molt grans. Les organitzacions i bona part de la societat, aparentment, assumeix les propostes feministes, però el canvi de mentalitat costa molt.
No fa tant que érem poques en els partits i sindicat, amb molta incomprensió dels camarades. Calia ser molt decidida i persistent, moltes vegades soles davant el perill. Després, per exemple, molts camarades homes entenien l’autoorganització, però les seves dones no venien ni les coneixíem.
Era la primera onada feminista? Canvien les mentalitats.
Així en diuen. I s’ha fet molt camí. Tanmateix, queda molt per fer. Vull subratllar que les dones no som un col·lectiu o sector més, som la meitat de la població. Per això, encara que sense massa canvi de mentalitat, que costa moltíssim, els partits incorporen reivindicacions i propostes, perquè són molts vots.
Una altra qüestió aquí: el feminisme és ideologia o pensament d’una part?
No! El feminisme no és ideologia, parlem de drets humans, implica tota la societat, és millora per a totes les persones. La clau és que el feminista qüestiona la imatge construïda pel patriarcat, la desconstrueix, desconstrueix els papers estereotipats de dones i homes. Això costa molt, mira sinó com es maten tantes dones, pel fet de ser dones. No és violència de gènere, és violència masclista, parlem clar, de tios que maten les dones.
Seguint amb aquest cicle de temps, quina seria la següent onada feminista?
En els anys 1980 i 90 es consoliden les organitzacions i els fruits de les lluites. Les propostes guanyen molt espai i marquen agenda política i institucional. Recordo moments importants, com va ser, l’any 2000, la Marxa Mundial de dones contra la violència i la pobresa, en la qual vam anar 11 dones del Casal. Vam anar també a Washington, una reunió a l’ONU, amb dones de 189 països, jo representació l’Estat espanyol.
Més tard hem vist les grans vagues i manifestacions feministes!
En la darrera dècada, efectivament, hem vist les grans mobilitzacions que han mostrat com ha crescut el nivell de consciència. Que és resultat de la feina feta, clar. Això no sorgeix per gemmació espontània o del no-res.
Creus que hi ha una reacció a aquest avenç?
Hi ha contraofensiva perquè hi ha hagut avenços. Volen contrarestar el que és una evidència. Veiem com el sistema manipula els conceptes del feminisme, hi ha una agenda política, fins i tot gent de dreta utilitza conceptes com interseccionalitat i transversalitat. D’altra banda, entre nosaltres hi ha també qui sembla que ara descobreix la sopa d’all.
La reacció és dura perquè més enllà d’agendes o lluites de les dites culturals o identitàries, els avenços del feminisme posen en crisi les relacions econòmiques i del patriarcat. Per això s’intenta frenar el moviment i l’agenda feminista, també creant divisió, quan no hi ha cap contradicció, ja ho he dit, amb el feminisme i la defensa de tots els drets de les persones i les dites noves identitats, al contrari.
Mira com pel que fa a la conciliació vida laboral no s’ha avançat res, i la bretxa laboral poc… La feminització de sectors de treball molt precaris, com les cures, és escandalosa, no para.
Deixa un comentari