Olympe de Gouges, una dona visionària amb idees pròpies

No Comment

Triz Rodríguez de Robles

Resum

Olympe_de_GougesOlympe de Gouges, nascuda a l’Occitània en 1748, escriptora d’obres de teatre, ella s’interessa per tots aquells assumptes compromesos; l’esclavitud dels negres, els drets de les dones, el divorci, la maternitat, l’obligació de practicar la religió per les dones, les prostitutes, tot tema conflictiu a on ella detectava una injustícia o maltracta. Considerava que la revolució no contemplava les demandes de les dones, i en 1791, l’endemà que el Rei jurés la constitució, ella publica “La Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana”. Fou el primer document a evocar la igualtat jurídica i legal de les dones respecte els homes i és el document històric que més identifica i popularitza a la seva autora. Però va ser molt més que això, va ser una humanista i una visionària política.


El seu origen i la vida a Montauban

Neix el 8 de maig de 1748 a la vila de Montauban, sud de França, filla d’un Carnicer Pierre Gouze y Anne Olympe Mouisset li posen el nom de Marie Gouze, però el pare biològic és Jean Jacques Lefranc, marques de Pompignan persona molt influent de la ciutat. Es posava en dubte que Olympe de Gouges sapigués escriure. La seva obra és extensa i plural, però la seva llegua materna era l’occità, comença a parlar i escriure en francès molt més tard, quan marxa cap a París. Les seves obres estan plenes d’occitanismes. La mare li va inculcar el valor de la seguretat en ella mateixa, però sempre li va manca la figura paterna, de fet el seu pare legal va morir que era molt petita, el seu pare natural no el va tractar, i el segon marit de la seva mare amb el que es va casa quan enia 4 anys, la va ignorar.

En 1765 es casa obligada, amb Lous-Yves Aubry, encarregat de la mansió d’Alexis de Gourgues, de classe inferior i amb una gran diferència d’edat, amb règim de separació de béns. De seguida Olympe queda embarassada i el primer que fa, és el seu testament en favor del seu fill, ja que la mortalitat de l’època era molt elevada.

Al cap de poc temps es queda viuda i alliberada, Olympe no creia que el matrimoni aportés la felicitat, més aviat el contrari, seria una defensora del divorci i de la unió lliure, de fet no es torna a casar mai més. Per ella el matrimoni era “la tomba de l’amor i de la confiança”. D’aquí sorgeix el nom d’Olympe de Gouges, per ressaltar la filiació materna i, es posa el “de” per elevar el seu estatus social.

Arribada a París

En aquests moments, als voltants de 1770, França era el primer país europeu en riquesa i població, amb Lluís XV com a rei, besnét de Lluís XIV, va passar de ser “El ben estimat” per als francesos a convertir-se en objecte de moltes crítiques pels seus malbarataments i les seves amants. París és una ciutat bruta i poc il·luminada. Però és a París i no a Versalles a on la nostra protagonista vol anar, Montauban se li quedava petit. 

Ella marxa acompanyada d’en Jacques Biétrix, fill d’un important empresari de transports militars que havia vingut a Montauban a fer un encàrrec d’intendència. A l’edat de 22 anys, jove i guapa, es converteix molt popular. Considerada una cortesana per molts, freqüentava els salons alternatius i laics, la seva personalitat era apassionada, sensible, explosiva, generosa, exuberant, provocadora, ambiciosa, enginyosa i amb una gran autodeterminació.

Viure a París no era gens fàcil per dones solteres sense ingressos, ja que no podien tenir negocis al seu nom ni càrrecs oficials i menys dedicar-se a la política. Biétrix li va demanar matrimoni i ella se’n va negar però van arribar a un acord econòmic legal. Biétrix va al·legar que havia rebut 40.000 francs/lliures d’Olympe de Gouges, de manera que els interessos d’aquesta quantitat es convertien en una renda vitalícia de 2.400 lliures anuals. Això, li va permetre porta una vida de benestar acompanyada d’una vida amorosa bastant intensa. 

Ella creia en l’amor lliure. El rei Lluís XV mora en 1774 i amb ell una època de frivolitat. El succeeix Lluís XVI, un rei més honest, piadós i menys autoritari, era considerat feble. Aquest rei va marcar un canvi de formes, tenia com gran prioritat que tothom havia de ser virtuós però la crisi econòmica despuntava i la gent començava a passar gana.

Olympe
es converteix en una de les dones més boniques i virtuoses de París. Gràcies al seu esperit inquiet es va adaptar fàcilment als nous salons de tertúlies, però cansada d’aquest ambient es va traslladar d’apartament i es va  instal·lar a prop dels escriptors i periodistes per viure més intensament la seva influència, que ella considerava d’un interès més gran. Olympe va ser seguidora de les teories naturalistes de Rousseau i sempre faria al·lusió a la seva condició de naixement il·legítim, lluny de considerar-se bastarda, ella es considera filla de la naturalesa.

Una vocació tardana i evolutiva

Olympe de Gouges es decideix, malgrat l’oposició del seu pare, a ser una literata. Molts homes la volien ridiculitzar i es vanagloriaven que ells eren els autors de les seves publicacions. Ella desitjava intensament aprendre i formar part del cercle dels escriptors.

Dins de la personalitat d’Olympe també es barrejava l’orgull i la ingenuïtat, ella s’interessa per tots aquells assumptes compromesos; l’esclavitud dels negres, els drets de les dones, el divorci, la maternitat, l’obligació de practicar la religió per les dones, les prostitutes, tot tema conflictiu a on ella detectava una injustícia o un maltractament. 

A la dècada dels 80, com ja s’ha comentat, cansada de concórrer les avorrides tertúlies amb barons i marquesos, es decanta per altres ambients més intel·lectuals, erudits i picants. Olympe es relaciona amb Mercier, novel·lista i dramaturg, deixeble de Diderot, amb ell compartiria la passió pel teatre, i va ser dels pocs que defensaria el fet que les dones escriguin i a més a més va ser dels pocs que va alaba la seva obra. L’escola que va deixar Molière, mestre de la Comédie Française va ser un referent important a l’època, autor teatral crític i sarcàstic de la societat parisenca del regnat de Luis XIV, considerava que les dones s’havien de dedicar a la diversió i a fer la vida social més agradable als
homes gràcies als seus encants. Olympe, marxava de l’esquema de Molière. La nostra protagonista també tenia sensibilitat per la pintura, la ciència i les lletres. Però, per ella el més important, era escriure; era una manera de demostrar les seves habilitats, de les quals són rellevants la memòria i l’espontaneïtat. 

Olympe, en 1784 envia una obra de teatre, crítica, anomenada “Zamora i Mirza” a la Comédie Française sobre temes de misogínia i racisme combinats amb el colonialisme i l’aboliment de l’esclavitud. La posada en escena es va convertir en una batalla campal i va ser retirada després de tres representacions. Segurament el motiu de la decisió es basava en els interessos de l’alta burgesia per continuar tenint el privilegi de tenir esclaus i el negoci del seu tràfic a països d’Amèrica.

Olympe enlluerna un paral·lelisme entre la sort dels negres i el destí de les dones. D’altra banda, es va adonar que com més aplicava la galanteria més rica era, però menys drets tenia, això va provocar en ella una reflexió que la va portar a declarar que “lo personal és públic”. El 6 de novembre de 1788, en el Journal General de France, publica “Carta al poble d’una ciutadana o projecte d’un fons patriòtic”, per recollir fons per a la creació de cases d’acollida per gent gran, nens abandonats i mares solteres. 

Després de sentir-se rebutjada com autora teatral i amb nous aires revolucionaris, Olympe fa un text polític sobre l’esclavitud. Pensadors-polítics de l’època, Brissot, l’abat Gregoire i Condorcet funden el club dels Amics dels Negres, però malgrat que va ser l’única dona de l’època que es postula per aquesta causa en un inici no la deixen entrar. Ja cansada de sentir-se menyspreada, es retira a Anglaterra i s’acomiada amb un text, “Adéu francesos”, però arriba la Revolució Francesa i no marxa.

En aquells moments, la Revolució Francesa explota i va significar un canvi social, polític, econòmic, cultural, i sobre tot un final d’una manera de viure. No va ser per casualitat, tots els condicionants de fam, demografia, collites,  descontent urbà, progrés científic-tècnic, les idees de la il·lustració i els precedents ideològics anglesos i nord-americans van formar part de brou de cultiu. Olympe va ser sensible a aquestes circumstàncies i van quedar latents en la publicació de “Quaderns de queixes”.

Olympe de Gouges volia viure de prop els esdeveniments i es desplaça a Versalles per l’obertura dels Estats Generals i segueix el desenvolupament dels moviments polítics. Ella tenia unes idees sobre l’equitat social molt arrelades, demanava la implantació urgent d’una reforma agrària a on les terres no conreades s’havien de cedir a una societat o a particulars. D’altra banda, també reivindicava gravar impostos sobre els articles de luxe que no són de primera necessitat, a on entrarien les peces vinculades a l’art com les pintures i les escultures. En l’àmbit judicial, va plantejar la idea de crear un Tribunal Suprem Popular a on els acusats poguessin ser jutjats per persones del seu propi estament. També considerava que el matrimoni s’havia de considerar com un contracte renovable anualment.

El context polític no era gens favorable als drets de les dones, més aviat era pertorbador. Ella recordava als homes que venien al món per la seva mare, és a dir els homes són fills d’una dona. Olympe reivindica uns serveis sanitaris per realitzar els parts per les dones que no tenien recursos econòmics. D’altra banda, intenta motivar a les dones a lluitar contra l’opressió, però entén que no va trobar suport malgrat el missatge que va escriure en l’epíleg de la “Declaració dels drets de la dona i la ciutadana”; “Dona, desperta; el sometent de la raó es fa sentir en tot l’univers; reconeix els teus drets”. Tots els intents per influir en les representacions de l’Assemblea Nacional no van funcionar, en l’escrit “Epístola al rei”, ella exposa que confia que el rei doni diners per acabar amb la fam del poble, però evidentment la seva petició no té cap èxit.

Ella creia en les reformes socials equitatives però mantenint les diferències socials, tenia com sempre les seves pròpies idees, no militava ni prenia part en cap partit, això feia que era criticada tant per als demòcrates que per als realistes, però tothom parlava d’ella.

Moltes persones compartien el fons de les seves reivindicacions però no la forma, la forma la perdia. Ella es definia com patriota realista dins del marc de la constitució, era demòcrata i revolucionària, però aquesta democràcia havia de tenir un líder i tot havia d’estar estructurat dins d’un ordre, el que més odiava era la violència, però la sang ja hi era als carrers.

Olympe_de_Gouges_1793

La seva obra

Olympe es prolifera en obres escrites, en un inici volia ser autora d’obres de teatre però seguint els seus instints i els moviments revolucionaris de l’època, incorpora l’interès polític dins de les seves primeres prioritats. Era incansable no parava d’escriure pamflets, articles, obres de teatre, projectes de llei, avisos, cartes i sempre amb una mateixa direcció; denuncia injustícies, aportant la seva opinió i donant consells. Molts s’enraien d’ella però ella tenia molta habilitat per contra atacar de forma molt aguda i perspicaç a totes aquelles persones que la volien ridiculitzar.

Ella intueix temps turbulents i escriu, “Sessió real” un al·legat a on convida al rei a abdicar. La seva relació amb el Duc d’Orleans, la posa en el punt de mira, i ella se situa en una dualitat de pensament polític. Dins del pànic generalitzat “Gran por”, la Revolució Francesa arriba al seu fi i el 26 d’agost de 1789 amb la “Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà”, seria el camí cap a la seva defunció.

En 1790 publica “Aristòcrates i demòcrates” a on ella es burla de les faccions enfrontades dins de l’Assemblea Nacional. Després va publicar “La marxa del senyor Necker i de Madame de Gouges“, plantejant una analogia entre la conducta del ministre de finances i la seva pròpia, tot en clau d’humor. Després publica “Els vots forçosos”, a on exposa l’opressió viscuda per les joves de la noblesa i de la burgesia. Veient el maltractament i la poca consideració dels poders fàctics de la Comédie Française que tenien cap a ella, es decideix a muntar un teatre nacional a on les dones són protagonistes en tot; autores, actrius i espectadores.

Sobtadament, mort Mirabeau, persona estimada i propera de la nostra protagonista, per la seva identitat política i les seves intervencions a l’Assemblea Nacional, ja que era dels pocs que considerava i valorava les seves peticions. Ella li dedica una oració fúnebre; “La tomba de Mirabeau” i una obre de teatre “Mirabeau en els camps Eliseu”, a on planteja de nou les seves idees de feminisme radical.

Al voltant de 1789, de dones que van destacar podem distingir a les escriptores marquesa de Lambert, Louise d’Épinay i Julie de Lespinasse, i com filòsofa i física a Émilie du Hâtelet. Però les dones que van tenir un rol destacat a la revolució són aquelles que se les va relacionar amb la problemàtica de l’escassetat d’aliments, en la presa de la Bastilla i a l’anada cap a Versalles a reivindicar menjar per les famílies. Però, seguidament la seva participació en els debats de l’Assemblea Nacional va ser discreta però contundent. 

Olympe considerava que la revolució no contemplava les demandes de les dones i en 1791, l’endemà de què el Rei jurés la constitució ella publica, “La Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana”, dedicat a Maria Antonieta. Fou el primer document a evocar la igualtat jurídica i legal de les dones respecte als homes i és el document històric que més identifica i popularitza a la seva autora. Olympe de Gouges es va basar en el document “La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà” que dos anys abans havia estat aprovat a l’Assemblea Nacional. El preàmbul és d’una força molt reivindicativa de la dona i en l’últim paràgraf diu: “En conseqüència, el sexe superior, tant en bellesa com en valor -com ho demostren els patiments maternals- reconeix i declara, en presencia i sota els auspicis del Ser Suprem, els següents drets de la dona i de la ciutadana”.

Olympe_gouges_guillotina

La guillotina

El 22 de març de 1792 Olympe presenta a l’Assemblea Nacional les seves últimes reflexions en un escrit, “L’esperit francès o un problema per resoldre en el laberint de diversos complots”, dedicat al rei Lluís XVI, a on descriu un escenari de futur, esmitificant els valors de la revolució i descrivint un estat de violència i terror. El 20 d’abril 1792, França declara la guerra a Àustria, el 10 d’agost hi ha l’assalt al palau de les Teuleries, hi ha un buit de poder i per assemblea els ciutadans de París formen La Comuna.

El 4 de juny de 1793, el rei decapitat, Olympe en el seu “Testament polític”, un acte en favor dels girondins, i altres pamflets escrits contra Robespierre i Marat, els acusa d’instaurar una dictadura d’una violència cega. Aquest fet fa que sigui detinguda i posada a la presó. Maltractada i sense advocat, és condemnada a mort, els seus béns són requisats i la mare i el seu fill reneguen d’ella. Durant el judici, ella va mostrar molta enteresa però acusada que les seves obres eren un atemptat contra la sobirania del poble, va ser jutjada com molts altres casos celebrats en aquella època del Terror, plens de prejudicis. Olympe va ser la segona dona guillotinada després de Maria Antonieta. Abans de morir va cridar; “Fills de la pàtria, vosaltres venjareu la meva mort”. Amb això Olympe anava bastant equivocada, ja que han hagut de passar dos-cents anys després d’aquell 14 de juliol de 1789 per reivindicar la seva figura.

La meva opinió i reflexions

L’excepcionalitat del perfil d’Olympe de Gouges m’ha gratament impactat i ha estat un gran descobriment. De fet no havia sentit mai parlar d’aquesta dona, però no sóc l’única, ja que m’he quedat sorpresa que a la Nueva Enciclopèdia Larousse de 1992, el seu nom no aparegui.

Va ser una autodidacta que va utilitzar les seves qualitats de bellesa i d’enginy per compartir les tertúlies intel·lectuals i així introduir-se en la societat progressista de l’època. Seguint el pensament sobre la definició de la il·lustració de Kant, Olympe de Gouges és una bona representant de com una persona surt de la minoria d’edat. Per ella hauria estat molt més còmode viure dels seus encants i alternant amb l’intel·lectualisme del moment, però el seu convenciment, el grau de voluntat de conèixer i aprendre, combinats amb el seu valor i perseverança per defensar les seves idees la converteixen en una persona il·lustrada.

Malgrat les seves reivindicacions i la lluita per la dona, identifico a Olympe de Gouges com una activista humanista revolucionària més que feminista, defensora del bé comú. Entenc que ella no va trobar gaires companyes de viatge en les seves aventures, la seva singularitat feia que no casava gaire ni amb les científiques-artistes ni amb les plebees. El seu posicionament era molt personal i atípic, molestava als partits polítics i sentia indignació per la passivitat de les dones i per la ignorància dels homes. En l’epíleg “La Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana”, escriu; “Les dones han fet més mal que bé. El xantatge i la dissimulació han estat el seu patrimoni”, i, d’altra banda quan es dirigeix els homes els hi pregunta. “Home, ets capaç de ser just? És una dona qui t’ho pregunta: no li trauràs, almenys, aquest dret”. Aquestes frases mostren clarament l’esperit crític de les seves denúncies.

De totes maneres el que més valoro d’Olympe, és la visió política que va tenir sobre les conseqüències de la Revolució Francesa. Després de la fugida del rei i les posicions de l’Assemblea Nacional, ella, gran defensora de la constitució i els valors de la revolució, va percebre i profetitzar l’escenari sagnant de la ciutadania acompanyada de desordre a causa de la disparitat de criteris entre els diputats i l’afany de poder d’alguns d’ells.

Em sembla curiós, com s’escriu i qui escriu i qui no escriu la història. Com pot ser que aquesta dona hagi estat amagada tant de temps? I que sigui a partir de la celebració del segon centenari de la Revolució Francesa, que surt a la palestra i guanya tants i tantes adeptes. Fins i tot durant la campanya francesa presidencial del 2007, la candidata Ségolène Royal s’havia compromès, si sortia escollida, a transportar les cendres d’Olympe al Panteó de París, a on es poden trobar les tombes de Voltaire o Rousseau entre altres. Avui, moltes escoles, hospitals i institucions, porten el seu nom.

Bibliografia

Basat en els llibres:

BLANCO CORUJO, Oliva: Olimpia de Gouges. Biblioteca de Mujeres. Ediciones del Orto. Madrid, 2000.

MANZANERA LÓPEZ, Laura: Olympe de Gouges, la cronista maldita del Revolución Francesa. El viejo topo. 2010.

Consultes

CHOUARI MORANDEIRA,Yamina. Olympe de Gouges: el naixement del feminisme  polític. Treball Fi de grau. Facultat de Filosofia I lletres Grau Història-. Universitat Autònoma de Barcelona. Cus 2017-2018 consulta el dia 26 d’abril de 2020 en <https://ddd.uab.cat/record/200215>

DENOËL, Charlotte ,“Olympe de Gouges”, Histoire par l’image. Consulta el 21 abril 2020 en < http://histoire-image.org/fr/etudes/olympe-gouges>

KANT, Immanuel, Història i política. Col·lecció Textos Filosòfics. Edició 62, Barcelona, 2002.

NATIONAL GEOGRAPHIC., El siglo de las luces. Historia. The National Geographic Society. 2013.

PLANETA., Nueva Enciclopedia Larousse. Editorial Planeta. Barcelona. 1980. Suplemento 1992.

SAPIENS., La Revolució Francesa: el triomf de la llibertat. Història de la humanitat i la llibertat. Volum 12. Sàpiens publicacions-Grup cultura03. 2015.

WOLFE, Mélanie, “Olypme de Gouges” La république des Lettres. Paris.2012

Consulta el 17 abril 2020 en < https://republique-des-lettres.com/gouges-9782824900421.php>

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre