Presentació del llibre ‘Una esperança permanent (1999-2021) 22 anys d’editorials’, de ‘Catalunya Resistent’, coordinació i escriptura d’Enric Cama

No Comment
Portada del llibre d’Enric Cama

El passat 18 de setembre, l’Enric Cama presentava el llibre Una esperança permanent (1999-2021) 22 anys d’editorials, a la seu de CCOO de Via Laietana. Coordinador l’edició i escriptor dels editorials, en Cama explicava en la seva presentació: són «22 anys en els quals l’associació ha mantingut inalterables les seves característiques, aquelles que des de la seva fundació, allà pels anys setanta, han sigut les seves senyes d’identitat, destacant per sobre de totes l’Antifeixisme.

Però com es pot veure per la temàtica dels editorials, l’Associació no s’ha volgut ancorar en el passat, ni convertir-se en un espai per explicar “batalletes” de la lluita contra la dictadura ni explicar les experiències de la nostra estada a les presons de Franco. Des de sempre hem concebut l’Associació com un instrument polític per actuar d’acord amb l’actualitat.»

Tot afegint: «L’equidistància és una gran trampa en la que no podem caure doncs mentre teoritzem aquesta imparcialitat, els hereus del franquisme tornen a col·locar en un carrer a Madrid el nom de Millán-Astray!, no cal dir res més.

La nostra Associació porta molts anys lluitant en primera línia per desfer les falsedats que s’han aixecat sobre la guerra d’Espanya. El tema de la història ha estat sempre un terreny de combat polític, un instrument de la lluita pel poder. Ja sabem que qui controla el relat històric controla les bases sobre les quals s’aixeca el relat polític. I aquest intent de manipulació històrica es permanent, i cal combatre’l sobretot subministrant a la joventut uns elements de coneixement que evitin la manipulació de la història del nostre país. I pocs països han vist, com el nostre, la seva història tan manipulada.»

Enric Cama, durant la presentació del llibre ‘Una esperança permanent (1999-2021) 22 anys d’editorials’, el mateix dia que va ser homenatjat per l’ACEPF. Foto: ACEPF

Text íntegre de la presentació d’Enric Cama:

Bon dia a tothom i gràcies per acompanyar-nos en aquesta presentació d’un llibre que és quelcom més que un conjunt d’editorials de la revista de la nostra associació, Catalunya Resistent.

El llibre reflecteix, a través de quasi 100 editorials reproduïdes, una part important de la història de l’entitat, la seva activitat, el seu tarannà i el seu ideari social i polític. A través de la seva lectura es pot esbrinar la trajectòria de l’Associació, una trajectòria que ha passat -com era normal- per diverses etapes.

L’Associació ja havia editat un primer butlletí intern, en els seus inicis, a l’estiu de 1976, titulat Llibertat, que va constituir fins 1998 la seva publicació de referència. Aquella primera etapa, llarga i intensa, va estar centrada encara en la lluita contra la dictadura, per la consecució de l’Amnistia i per les llibertats democràtiques.

Un cop aconseguits aquests objectius, l’Associació va lluitar pel reconeixement i la reparació econòmica destinada a rescabalar els anys de presó i ajudar a fer menys dura la situació que patien molts dels expresos polítics, especialment els d’edat més avançada i els que havien patit més anys de captiveri.

Aquesta època va ser seguida d’una època d’homenatges, actes de reconeixement polític, com el del Tinell, el del Liceu, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, Medalla d’Or de la ciutat, etc. etc.

Amb el pas del temps l’Associació, un cop aconseguides les indemnitzacions i el reconeixement polític i social, va centrar els seus esforços en la institucionalització de la memòria històrica, amb la creació del Memorial Democràtic i la promulgació d’una Llei de Memòria Democràtica.

De totes les nostres activitats, de les quals Carles Vallejo ja ha informat abans abastament, cal destacar el nostre treball amb el Memorial Democràtic, en el qual fins ara els nostres presidents formen part de la Junta de Govern i també, a la vegada, són presidents del Consell de Participació. De totes aquestes activitats informa puntualment la revista Catalunya Resistent, i els seus editorials en fan referència.

El llibre que presentem avui recull la vida de l’Associació durant un llarg període en el qual m’ha tocat coordinar l’edició i escriure els editorials. Des de que l‘any 1999 vaig començar a fer-ho, he procurat que la revista fos quelcom més que un butlletí d’entitat, fos un instrument d’informació i reflexió política d’acord amb la nostra història, però també d’acord amb l’actualitat en cada moment.

Mai hem pretès realitzar una crítica d’un període concret, ni tampoc d’una estratègia determinada en relació a un partit o força sindical, ni hem elaborat directament cap tesi política. Tot això correspon fer-ho als grups polítics, però sí que és la nostra obligació facilitar l’impuls, la informació i l’experiència per aportar encara la nostra col·laboració a la lluita actual per aconseguir un món més just i solidari, on un desigual naixement no comporti una desigual vida, per aconseguir un món de lliures i iguals, tal i com vam escriure fa vint-i-dos anys en l’editorial extraordinari del gener de 1999 amb el qual obrim el llibre.

Deixeu-me dir que 22 anys és molt de temps i això sol ja és un motiu de satisfacció per a tots nosaltres. No cal dir que molts i moltes ens coneixem de fa molts anys, hem lluitat junts per la llibertat del país des de llocs diversos i en diferents temps, i molts i moltes ens hem fet vells lluitant junts. Trobar-nos avui aquí davant d’un testimoni de 22 anys, repeteixo, no pot ser sinó motiu de satisfacció.

El Carles ha resumit molt bé el significat d’aquests 22 anys d’editorials. 22 anys en els quals l’associació ha mantingut inalterables les seves característiques, aquelles que des de la seva fundació, allà pels anys setanta, han sigut les seves senyes d’identitat, destacant per sobre de totes l’Antifeixisme.

Però com es pot veure per la temàtica dels editorials, l’Associació no s’ha volgut ancorar en el passat, ni convertir-se en un espai per explicar “batalletes” de la lluita contra la dictadura ni explicar les experiències de la nostra estada a les presons de Franco. Des de sempre hem concebut l’Associació com un instrument polític per actuar d’acord amb l’actualitat.

Els títols dels editorials són prou evidents dels temes tractats: L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió. El clamorós silenci sobre Assange, Mals horitzons pels Drets Humans, Molts fronts oberts…, La història interminable, Un artista compromès políticament (Tàpies), Les àligues negres tornen a volar per sobre els nostres caps, etc.

L’Associació ha esmerçat esforços, junt amb d’altres entitats memorialistes, per aconseguir que la història d’Espanya deixi ben clar que el cop d’Estat feixista contra la República, la guerra i la dictadura posterior, foren crims abominables. Lluitem perquè la història deixi molt clar que el franquisme fou pioner de la II GM, que va ser aliat de Hitler i Mussolini, que va deixar morir en els camps nazis milers d’espanyols, que va deixar a les cunetes els cossos assassinats de quasi 100.000 antifranquistes i que va exercir una ferotge repressió durant 40 anys.

Davant d’això, algunes veus insisteixen en l’argument que la recuperació del que jo en dic ”veritat històrica” podria comportar el trencament de la reconciliació entre els espanyols, i que haurien d’honorar-se per igual els dos bàndols, oblidant que durant 40 anys es va honorar de manera excelsa i continuada els franquistes mentre es perseguia implacablement els antifranquistes.

L’equidistància és una gran trampa en la que no podem caure doncs mentre teoritzem aquesta imparcialitat, els hereus del franquisme tornen a col·locar en un carrer a Madrid el nom de Millán-Astray!, no cal dir res més.

La nostra Associació porta molts anys lluitant en primera línia per desfer les falsedats que s’han aixecat sobre la guerra d’Espanya. El tema de la història ha estat sempre un terreny de combat polític, un instrument de la lluita pel poder. Ja sabem que qui controla el relat històric controla les bases sobre les quals s’aixeca el relat polític. I aquest intent de manipulació històrica es permanent, i cal combatre’l sobretot subministrant a la joventut uns elements de coneixement que evitin la manipulació de la història del nostre país. I pocs països han vist, com el nostre, la seva història tan manipulada.

Aquest tema de la història és una confrontació virulentament política. El cas que he mencionat de la restitució del nom de Millán-Astray a un carrer de Madrid és un exemple del nivell que ha agafat aquesta confrontació. No cal que expliqui la trajectòria del personatge i les seves barbaritats. Això anuncia que la Comunitat de Madrid, amb el govern del PP-VOX, presidit per Ayuso, està en peu de guerra. Una guerra que ja va començar quan l’Ajuntament de Madrid, a proposta de Vox i amb el recolzament del PP i de Cs va eliminar uns 3000 noms de víctimes de la repressió franquista i va esborrar els versos de Miguel Hernández del memorial de les víctimes de la guerra del cementiri de La Almudena.

No podem abaixar el cap ni aclucar els ulls, i la nostra associació no ho farà, davant els intents involucionistes, neofeixistes i xenòfobs, davant dels grups neonazis que propugnen l’enfrontament violent i denigren les conquestes democràtiques de la II República alhora que enalteixen les dècades de l’ominosa dictadura feixista.

Davant de tot plegat reclamem polítiques públiques de memòria més decidides i que mantinguin viu el llegat de totes les persones i entitats lluitadores per la llibertat.

Com diu el Catedràtic de Dret Constitucional Marc Carrillo, les polítiques de Memòria formen part de la qualitat democràtica d’un país.

Els editorials recollits en el llibre que us presentem reflecteixen que l’Associació sempre ha tingut cura de mantenir una activitat continuada a escoles, instituts, centres universitaris, en una tasca de difusió del que va ser realment la dictadura franquista, abandonant la història inventada per l’extrema dreta que no deixa de ser un pou de falsedats al servei del franquisme.

Per evitar aquesta ignorància, l’Associació reclama que la memòria històrica estigui present als centres educatius, i s’incorpori als currículums escolars.

Els joves han de sentir-se orgullosos de la lluita per la llibertat que es va desenvolupar al nostre país i defensar, avui i sempre, la llibertat i la democràcia aconseguides, i fins i tot anar més lluny, aspirant a canviar la societat i fer-la més justa.

En aquest sentit l’Associació ha constituït recentment la Comissió Pedagògica, encapçalada per la companya Isabel Alonso i encarregada de la relació envers els centres educatius. La Comissió ha començat a treballar, i s’han incorporat nous membres a l’entitat molt interessats en el tema i ja s’han realitzat, amb força èxit, diverses jornades que poden resumir-se en la frase: “La Memòria a l’escola…”

També estem implicats en l’aprovació d’una nova llei de memòria democràtica que superi algunes de les ambigüitats i limitacions de la llei de Memòria Històrica de l’any 2007, com assenyalava el company Carlos Jiménez Villarejo en la seva intervenció fa una estona. S’ha de preveure, però, que la presència en el Congrés de Diputats de Vox, radicalitzant el PP, es farà sentir i tot apunta a un gran combat amb la història com a tema central.

Aquestes dues qüestions: la Memòria a l’Escola i la nova llei de Memòria, en cas que siguin enllestides i aprovades, haurien de significar la consolidació d’una autèntica política de memòria.

Amigues i amics, camarades, venen temps de dissort, amb l’extrema-dreta ocupant espais d’influència pública, i amb avenços significatius del neofeixisme de Vox. Els més de cinquanta diputats d’aquest grup són una llum d’alerta que s’encén avisant de moments políticament difícils.

Les àligues negres tornen a volar per sobre els nostres caps, diu el títol d’un dels editorials que reproduïm en el llibre, i aquest vol indica que s’està covant de nou l’ou de la serp.

Això obliga a l’esquerra i les forces progressistes a estar vigilants, a no perdre el sentit de la unitat, a saber estudiar molt bé la correlació de forces i centrar-se en objectius principals deixant de banda qüestions secundàries. Si volem aturar el neofeixisme que ja està ensenyant l’orella i garantir la pau, a casa nostra i al món, hem de liquidar actituds sectàries, aixecant ben alta la bandera de l’antifeixisme i aplegant al seu voltant la majoria de forces democràtiques, institucions, societat civil, etc.

Finalment voldria expressar la preocupació de la Junta respecte al futur de les associacions memorialistes, que no disposen de cap suport institucional per fer front a les mínimes despeses de funcionament. Per això són molt importants els ajuts econòmics que evitin que l’entitat entri en una fase crítica que posi en perill la seva pervivència.

Com heu vist abans, l’Associació creix en afiliats i creix en camps de treball, a més es renova i es rejoveneix. Però aquestes bones perspectives podrien desaparèixer si no s’estabilitza la qüestió econòmica.

L’Associació ha mantingut durant tots aquests anys una activitat independent, unitària, allunyada del sectarisme i partidària de l’entesa de les forces democràtiques i progressistes com es pot llegir als editorials.

Els editorials són una bona manera de seguir tota aquesta activitat, de conèixer la vida de l’Associació i també de seguir el pols a una actualitat que va canviant al pas del temps. El que no canvia són les idees, la il·lusió i la fidelitat a una manera d’entendre la solidaritat, la justícia i la memòria d’una entitat que un grapat d’expresos i expreses van fundar a Catalunya amb il·lusió, un llunyà 1976. A ells i elles va dedicada aquesta publicació.

Moltes gràcies.

Enric Cama

Related Articles

Deixa un comentari