Parlem amb la Najoua Mesbahi, catalana de 36 anys nascuda a Tànger, que porta 13 anys al nostre país.
Actualment la Najoua treballa com a integradora social a l’institut Les Aimerigues i a l’escola Antoni Ubach i ens hem trobat amb ella a un lloc clàssic del centre de Terrassa per desmuntar prejudicis i conversar relaxadament al voltant de temes controvertits com ara el feminisme islàmic o la polèmica del burkini.
L’autora de «La cárcel del feminismo» Sirin Adlbi Sibai deia que «el feminisme islàmic és una redundància perquè l’islam ja és igualitari». L’argelina Wassyla Tamzali, que va dirigir durant 20 anys el programa d’igualtat de gènere de la Unesco, diu, en canvi, que el feminisme islàmic no existeix. Què en penses?
Personalment m’identifico més amb la Sirin Adlbi. Sóc musulmana, vinc d’una família molt religiosa on des de petita m’han ensenyat el Corà i sé que la dona està molt valorada a l’Islam. Un altra cosa és què s’agafa del Corà i com s’aplica. A la història, a totes les religions, hem vist que els homes són els que manen i per tant són els que fan una interpretació que els hi interessa però, insisteixo, als textos del Corà la dona és valorada. Molta gent no sap, per exemple, que a alguns països, va ser l’arribada de l’Islam la que va aturar els infanticidis de nenes. Mahoma va prohibir aquesta pràctica perquè creia que les dones i els homes havien de tenir els mateixos drets però això no s’explica. Tampoc que la companya del Mahoma era autònoma, era una dona de negocis que treballava i Mahoma es va casar amb ella… Aquest tipus de dades no interessen. La gent només sap i creu el que diuen els mitjans de comunicació massius, que normalment està esbiaixat i és incomplet.
Conec una noia siriana. La única que porta el vel a la seva família, on són tots molt moderns i no han entès que ella sí el vulgui portar. Què passa amb el vel que aixeca tanta polseguera?
És un tema complex i divers. Hi ha noies que escullen portar el vel per un tema religiós. Altres per un tema identitari. Vivim en una societat on hi ha molta islamofòbia i això provoca un efecte contrari en moltes noies joves que de sobte es veuen atacades i pensen «i jo perquè he d’integrar-me?» i aleshores es posen el vel, i és un acte de rebel·lia, natural en certes edats. A vegades és simplement per moda: es posen dos mocadors, un a sota, i a un a dalt, acolorit. N’hi ha diferents maneres de posar-se’l i és una moda divertida entre amigues. A Europa hi ha moltes noies que han estudiat i tenen les seves carreres universitàries i també porten mocador. Vaig veure un video a youtube, d’una feminista, que deia que les dones que fan això són submisses… Ostres!
És una idea molt estesa fins i tot a dins el moviment feminista. Moltes companyes no accepten que posar-se el vel sigui conseqüència d’una decisió lliure, hi ha la idea de que les dones musulmanes són submisses.
Jo vaig més enllà… perquè sempre es qüestiona a les dones musulmanes? Si es posen el vel o no, si són feministes o submises…sempre es posa a la dona musulmana al centre de tota la polèmica i al darrere s’amaga un atac a l’islam.
El problema és la islamofobia, doncs…
Si, aquí hi ha molta islamofòbia. Si un home musulmà es sospitós de cometre un crim, de seguida és terrorista, se’l condemna al moment i es condemna la seva religió. Si una persona occidental fa el mateix, la premsa ja es planteja que si té problemes psicològics, que si tenia un transtorn…intenten entendre’l.
Has patit casos d’islamofòbia a Terrassa?
Personalment no he patit agressions racistes però és que a mi tothom em diu, «Ah, Najoua, tu estàs molt integrada!» i jo penso, «què vol dir estar integrada? Que no em poso mocador?». Per a mi la integració és mantenir elements de la teva cultura, perquè són les teves arrels, i agafar a l’hora elements de la cultura d’aquí i intentar conviure amb les dues a la ciutat on estàs, més enllà de la teva religió o de si portes vel o no.
S’apropa l’estiu. L’any passat va haver-hi molta polèmica amb l’anomenat burkini, i va arribar un moment en què semblava que tot el feminisme occidental s’havia de posicionar. Com vas viure la polèmica?
Això és típic dels humans: opinar i parlar de tot encara que no ho coneguin de primera mà. No em va agradar, tothom va opinar i es van dir coses molt desagradables… Afortunadament la polèmica va fer que altres persones també comencessin a expressar-se i a defensar el dret de les dones a la seva pròpia imatge. I això em va fer sentir bé, vaig pensar «tenim persones que ens fan costat, no estem soles».
Fa unes setmanes, una ambigua i polèmica sentència del tribunal de Justicia de la UE estipulava que la prohibició de «l’ús visible de qualsevol signe polític, filosòfic o religiós» no constitueix una discriminació directa i que, per tant, està d’acord amb les lleis europees. Què n’opines?
Amb aquesta sentència es podria prohibir l’ús del vel a la feina i, en conseqüència, el mercat laboral de les dones musulmanes es reduiria molt. Com volem que aquestes dones siguin autònomes i treballin si els hi posem problemes per fer-ho? De quina manera un mocador t’impedeix fer la teva feina? No té sentit…Hi ha dones advocades, metgesses que porten mocador!
Això podria ser un detonant per a que les musulmanes de Terrassa que actualment no militen a cap col·lectiu de dones es mobilitzessin?
Si, és molt possible que sí, perquè és un atac molt greu. Tot i que a Terrassa ja hi ha noies que quan entren a la feina s’han de treure el mocador perquè treballen cara al públic i els seus caps els hi demanen. I elles ho viuen com a una situació normal.
Jo espero i desitjo que les dones musulmanes de Terrassa que porten mocador lluitin perquè per a elles significarà una pèrdua de drets important. Si fan triar entre mocador i treball el que passarà és que les dones de famílies benestants podran permetre’s no treballar. Al final acabaran patint les dones de famílies treballadores i, precisament, les famílies migrades a Terrassa són les que ho han fet mogudes per una necessitat econòmica i per tant són les que més necessiten treballar.
Què falla en els nostres col·lectius feministes, que parlem dia i nit de transversalitat però després hi ha poques dones migrants, musulmanes als nostres grups?
Hi ha una primera barrera que és l’idioma. I el xoc cultural. Moltes de les dones marroquines que viuen a Terrassa venen de pobles on la cultura és més conservadora, i són dones que tenen pocs estudis o són analfabetes i els hi fa vergonya relacionar-se amb gent de fora del seu entorn, són tímides i pensen que no sabran què dir, que no podran aportar res… Però ara hi ha les noves generacions, noies que ja han nascut aquí i són més guerreres.
Deixa un comentari