Detrunkis, escoltes solidaris, intercanvi amb comunitats camperoles de Guatemala

No Comment
Detrunkis, un grup de l’Agrupament Escolta i Guia Torrent de les Bruixes de Terrassa, va fer l’estiu passat una estada solidària a la comunitat Nuevo Horizonte, Guatemala. Durant un mes, 9 joves participaren en un projecte d’intercanvi cultural i cooperació coneixent aquest país que supera dècades de sagnants dictadures militars i conflicte armat.

Activitats d'esplai amb infants de la comunitat de Nuevo Horizonte. Foto: Detrunkis Activitats d’esplai amb infants de la comunitat de Nuevo Horizonte. Foto: Detrunkis

Entre el 16 agost i el 16 de setembre, un truc de joves escoltes format el setembre de 2013, Detrunkis, ha fet una estada a les comunitats de Nuevo Horizonte (NH) i El Pato, al departament d’El Petén, fronterer amb Mèxic.

«A grans trets vam fer el que havíem previst», afirma en Martí Sebastian, «ara, concretament, molt diferent d’allò que podíem imaginar». Es tractava d’un intercanvi i cooperació mútua: el grup d’escoltes egarenques ha conviscut amb les comunitats coneixent història de Guatemala i de la vida quotidiana de la cooperativa NH (comunitat i cooperativa), així com els projectes que té aquest grup i també la comunitat d’El Pato. Detrunkis, per la seva part, va fer un casal d’estiu amb les criatures, muntar un cau durant el mes, «i portar la filosofia de l’escoltisme», explica en Bru Vilanova, «un intercanvi cultural, inclús fer castells; tot coneixent la seva cultural també».

La part d’El Pato va ser una proposta de la gent de NH, que manté relacions de cooperació amb comunitats veïnes, «per ajudar-los a preparar un projecte, a nivell teòric, i presentar-lo a una subvenció internacional pels indígenes maies», diu en Martí. «Era un projecte de treball per a les dones de la comunitat, cria de gallines i producció d’hortalises, com a part d’un procés d’empoderament, per fer aportació econòmica a les cases i qüestionant el seu paper, allò que sembla que toca fer: tenir fills molt joves i passar el dia a casa». En Jaume Martínez afegeix que la gent de NH sabia que treballaven per projectes al cau, «per això ens van proposar que els ajudéssim o mostréssim aquestes eines.»

Més de 24 hores d’avió, amb escales a París, Atlanta i Ciutat Guatemala, més 9 hores en bus fins NH, una comunitat amb la qual té relacions l’entitat catalana de solidaritat Frijol Rebelde amb la qual Detrunkis organitzà el projecte i l’estada.

Primera sorpresa, tot i haver mirat on anaven, el verd immens. La segona, confessa en Jaume, «que tot estava molt ben organitzat, la urbanització i els camps de conreu i arbres fruiters». No s’esperaven aquest nivell en una comunitat de quasi 500 habitants, constituïda per ex-guerrillers i població desmobilitzada en finalitzar la guerra, els anys 90.

Els acords de pau posaven fi a tres dècades de conflicte, però les raons estructurals continuen quasi intactes. La política, assegura en Jaume, «és encara molt violenta», marcada per l’amenaça i la resistència en relació a l’ús i propietat de la terra.

Amb la distància, afegeix, «vaig veure el paral·lelisme amb el problema dels deutes i hipoteques aquí a Catalunya; allà es van plantar i van dir de no pagar deutes si els nens s’estaven morint, no pagar fins que no tinguin unes condicions mínimes suficients».

NH ha fet ara 17 anys, i van pagant l’hipoteca de les terres en la mida que la construcció dels serveis comunitaris ho permetia.

Amb totes les dificultats, la situació és d’estabilitat i tenen les necessitats bàsiques cobertes en aquesta comunitat que és, al temps, una cooperativa integral agrícola. «Viuen una situació relativament bona», consideren els escoltes, «la gent de NH, de fet, es considera societat mitja».

Produeixen cítrics, principalment, i peixos en una piscifactoria, a més de la ramaderia, vaques i cavalls. I el sempre present blat de moro, com a tota Amèrica Central. Una part es ven a la pròpia cooperativa, amb preu menor, i la resta es ven a fora, per finançar-se.

A tres hores de camí en vehicle tot terreny, El Pato és una realitat totalment diferent, «un canvi molt gran», comenta encara impressionat en Jaume. Aquesta comunitat és quasi tota d’indígenes, parlants de la llengua quetxí, una de les més de 20 al país, i poques persones de les a prop de 130 parlen o entenen el castellà.

Reunió de la comunitat El Pato. Foto: Detrunkis

D’altra banda, relata en Bru, aquesta gent és desplaçada de guerra, els havien dit que hi havia terres. Es van trobar, però, poc terreny i poc apte pel cultiu. Tot i així, es van anar instal·lant.

El dia que van arribar, recorda en Jaume, feia molta calor, un camp sense vegetació, i a la comunitat només 5 dones. La resta havia anat al míting d’un partit. Explica en Martí que «la comunitat ha d’anar a tots els mítings per quedar bé amb tothom, i poder tenir accés a ajut amb el partit que guanyi». De fet, afegeix en Jaume, «els partits envien busos a buscar-los. Ho fan a totes les comunitats».

A El Pato, els homes treballen per a terratinents a finques properes i les dones es queden soles amb les criatures. És econòmicament molt depenent.

Durant la setmana que hi van ser-hi a El Pato, van ajudar a plantejar el projecte de les gallines amb les dones, superant els problemes de la llengua, i que quedés enllestida la proposta. Van realitzar «activitats d’empoderament, per treballar l’autoestima i el seu paper dins la comunitat».

Encara la guerra

La relació amb la comunitat d’El Pato no va ser fàcil. El grup d’escoltes ha estat el primer, de cooperació, que hi anava. Per Detrunkis també ha estat la primera experiència. De seguida van veure que els hi donaven de menjar allò que les famílies no podien normalment. «Clar que estàvem molt agraïts», diu en Jaume, «però et senties malament, i no sabies ben bé què fer».

Després, hi ha les històries de les famílies. Mentre a NH molts havien estat guerrillers i lluitaren armats, a El Pato quasi totes eren víctimes sense cap possibilitat de defensa, «la gent explicava brutalitats molt i molt grans», emfasitza en Bru, «haver de fugir i deixar tot al poble, massacres, tot cremant-se, quasi totes les històries eren coses que no te les creus quasi, i penses com poden conservar la salut mental després d’haver passat tot això».

En aquest context, la gent de NH va contactar amb ells; «intenten ajudar altres comunitats», diu en Jaume, «aportant la seva experiència, incentivar el desenvolupament, el coneixement que tenen, com a experiència organitzativa a la guerrilla i la que han fet després com a cooperativistes».

Els EUA finançant les dictadures militars

Entre els anys de 1944 i 1954, Guatemala visqué una dècada coneguda com els “Deu Anys de Primavera”. Un règim democràtic, amb llibertats polítiques i civils inèdites al país, va iniciar transformacions profundes, una reforma agrària que transformà l’estructura de propietat de la terra. Els canvis afectaren l’oligarquia al poder i també els interessos del capital dels Estats Units i les seves corporacions transnacionals. Mitjançant la CIA, els EUA promogueren un cop d’estat que forçà la sortida del president legítim, Jacobo Arbenz, instaurant un règim de dictadures militars que es perllongà fins als anys 90.

A la dècada 1960, com a resposta a la dictadura militar, sorgiren grups guerrillers que acabaren confluint l’any 1982 en la Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca (URNG). A finals  dels 80, a partir de les cimeres de presidents centroamericans dites ‘Esquipulas’, s’iniciaren les negociacions per la pau a Guatemala entre el govern i la URNG, que aconseguiren signar el 1996 els acords de pau.

Segons l’informe “Guatemala, Memòria del Silenci”, de la Comisión de Esclarecimiento Histórico (CEH), fet públic el 1999, el saldo de la guerra, producte de la política contrainsurgent: operacions militars, massacres, política terra arrasada, desaparicions forçades, tortura, violència sexual i altres, és a l’entorn de 200 mil morts, 45 mil desapareguts i entre 500 mil i 1 milió 500 mil desplaçats dintre i fora del país. El 83% de les víctimes eren d’origen indígena i camperol.

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari