El Kasalet (Kasal Okupat i Autogestionari) és un centre social emblemàtic a Terrassa. Resultat d’un cicle intens de lluites pel dret a l’habitatge i els espais socials, conscientment anticapitalistes i antisistema. Des de fa 10 anys desenvolupen una programació cultural i política alternativa, al temps que participen de totes les lluites i moviments socials locals i del país.
Sala d’actes del Kasalet Foto: Kasalet
Pep Valenzuela
En Franki és membre de l’assemblea del Kasalet, del casal ocupat i autogestionat del carrer Societat. De fet, tot i que no li agrada massa que li diguin, ell és en bona mida la cara del Kasalet. Avui, llicenciat en història, treballa d’arqueòleg des de fa uns quants anys, “en precari, clar”, matisa, “com quasi tot a la vida per a la majoria, de joves i no tant”, afirma sense fer referències a conceptes com el de “societat post-moderna” o “líquida” tan en voga.
“Vaig treballant, encara bé…”, continua aquest militant social que es va iniciar en l’activisme i els moviments a l’ateneu que funcionà durant anys a la carretera Montcada, en el local de la CNT. Ambient anarcosindicalista, plataforma antifeixista, biblioteca i xerrades, fins que a mitjans dels 1990 es constituí la primera Assemblea d’Okupes de Terrassa. En torn d’aquesta experiència i les seves connexions i derivacions ha girat la vida d’en Franki des de llavors. I tot plegat, el Kasalet actual és com un precipitat, el llegat d’una fase social i política important al país en la qual el moviment okupa jugà un protagonisme clau i deixà una petjada que encara indica vies de lluita.
Al 1996, la primera assemblea d’okupes “va començar amb molta força”, recorda en Franki, “això va ser com una escola de formació política i activista, que ens va conformar com a lluitadores, que molts encara ho fem, això no s’acaba”.
Dintre de l’assemblea sorgiren diversos grups, responent a sensibilitats i prioritats de treball. Destacaren el col·lectiu Acció Autònoma (AA) i Solidaritat Antirepressiva de Terrassa (SAT), molt actiu fins ara aquest darrer, per força de la necessitat.
Van néixer també en aquest context l’AJIT (Assemblea de Joves Independentistes de Terrassa), un grup que amb el temps, “de vegades és complicat seguir el fil”, assegura, al menys per algunes experiències, va conformar l’actual organització juvenil de l’Esquerra Independentista Arran. Hi va haver encara un parell de col·lectius llibertaris, Terrassa Combativa i Gata Àcrata (gent de la qual va formar recentment Batzac).
El Col·lectiu AA, que es va dissoldre l’any passat, va sorgir dintre de l’AO, al 97, “fruit més d’inquietuds que apostaven per una crítica al sistema capitalista molt contundent i per l’acció directa”, declara en Franki, un dels membres fundadors. Volien treballar sobre la teoria, conèixer el perquè de les coses, amb debats i estudi, però també passar a l’acció directa, “sortint al carrer per donar opinió i fer accions el més contundents possible”. Però el marc d’activitat i organització era sempre dintre del dit moviment okupa.
És clar que el tema central fou la problemàtica de i sobre l’habitatge, contra especulació i contra la propietat privada. Una problemàtica sempre present en la vida de les classes subalternes, de fet, però que en aquest cas esdevenia central en un moviment jove i nou. Eren, d’altra banda, aquells els anys, no per casualitat, de l’inici del gran procés especulatiu, polític i econòmic, que va portar a la bombolla actual i el seu esclat.
Des de l’AO es va fer propaganda i mobilització, als barris i el conjunt de la ciutat. Però també acció directa, “intentàvem donar un pas més i participar en ocupacions de centres socials i vivendes, com a resposta a la manca d’habitatge”.
Un dels motius importants de campanya i lluita, en aquells finals de segle i mil·lenni, novament com si fos només un avançament de programa, va ser el de les ETT i la precarietat laboral. A més d’informació i denuncia, es van fer plantades a les portes de les ETT, “volíem denunciar que era una estafa, que estaven mercadejant amb les nostres vides i drets laborals”. Una acció molt sonada va ser tapiar, durant una nit, la porta d’una ETT al centre de la ciutat, “una paret de totxos com si estigués tancada per a explotadors”.
Centre socials, els KORK (Kasal Okupat Revolucionari Kombatiu)
Assemblea general del Kasalet. Foto: Kasalet
Pep Valenzuela
Tot plegat, els darrers 90 van ser anys de molta agitació a Terrassa i el país. El Govern central va reformar el codi penal per penalitzar l’ocupació, que estava molt forta, com evidenciaven els casos del cinema Princesa, la Hamsa o Can Vies, per dir només els casos més amb més ressò.
A la ciutat es va viure un cicle d’ocupacions i activisme que acabà essent conegut com el del “korks”, amb l’AO com a centre o espai de trobada i convergència de grups, com les Dones del Sac, que ja existien abans, o les Dones Anti-Sistema (DAS), un col•lectiu de contra-informació com ANTA, i també altres més efímers, explica en Franki, com un d’escaladors, un altre de col•leccionistes, un d’skaters i un altre de difusió i organització d’activitats musicals.
Sense deixar de treballar amb l’AO, recorda en Franki, “vam decidir actuar més en l’acció directa que volíem, i tenir un espai propi”, que inicialment es va dir KORK (Kasal Okupat Revolucionari Kombatiu). De korks hi va haver varis. El primer, Kork 1, durà un mes com a molt, “ens va enredar el propietari i li vam tornar la casa, ens ho vam creure i ens va enredar, vam marxar i al cap d’un mes ja hi havia una immobiliària allà fotent uns pisos per vendre’ls”.
El Kork 2 va ser al carrer Sant Jaume, amb desallotjament en dos o tres mesos, “la casa, però, continua encara abandonada. Parlem de l’any 1997 aquestes dues okupacions”.
Amb el tercer kork les coses van ser diferents. “L’ocupació va ser servir molt més de revulsiu i va durar més”, al carrer Puig Novell, cantonada amb Racó. Ocupat al 1998, va viure uns mesos d’activitat important. Davant l’amenaça de desallotjament, ha entrat el 1999, “l’assemblea decidí plantar cara i fer servir el desallotjament com resposta a la repressió, contra la justícia que sempre es posava de banda dels propietaris i els especuladors”.
Abans del desallotjament es va fer una gran manifestació, entorn a un miler persones, amb la consigna Colors contra la Repressió, amb molta gent també d’altres ciutats, i una campanya espectacular recollida de firmes, amb pressió a institucions, com l’Ajuntament.
Col·lectius de la ciutat van decidir defensar-la, i 32 persones es van quedar i encarar la Policia Nacional, que va muntar un operatiu gegantí i espectacular. Pels carrers, relata en Franki, que hi era dintre, hi havia molta gent per intentar protestar. Efectivament, hi va haver moltes corregudes i càrregues al centre de la ciutat. A la casa “es va resistir vàries hores, fins que ens tragueren detingudes a les 32 persones”. Entre les 6 hores i les 10 hores del matí. “Va ser una resistència gran, des de dintre la casa responent amb globus de pintura, petards i, sobretot, tancats allà dintre es va aconseguir frenar 4 hores el desallotjament, trencant el bloqueig mediàtic a tot el país”.
A partir d’aquí, d’una experiència important de conflicte com aquesta, el moviment entrà en una fase de reflux. De fet, al 2000, l’AO decideix dissoldre’s. “Es va entrar en tota una sèrie de debats, sobre formació i sobre perspectives i horitzons”, relata el membre del Kasalet, “que no van avançar gaire”. A part, ja hi havia varis processos judicials, penes de presó elevades fruit dels desallotjaments, fins a 5 anys per a cadascuna de les 32 persones.
“A sobre”, emfasitza en Franki, “el gener 2001 van detenir el Zígor i l’agost la Laura acusades de col·laboració amb ETA i això va significar un cop molt fort pels moviments que ja estaven una mica inactius pels debats”. El moviment, aliè totalment al cas, es va veure obligat a posicionar-se sobre la lluita armada.
“Nosaltres vam voler denunciar que això no era només un cop contra aquestes dos persones pel tema del conflicte basc sinó que també s’utilitzava el conflicte basc per atacar els moviments reivindicatius de Terrassa”, argumenta, però inevitablement “va ser un cop molt fort. Ens va trencar tot el teixit i relacions socials que havíem fet a Terrassa, i després se’ns va marginar molt”.
Amb tot, Acció Autònoma mantingué el seu projecte i el kork número 4, tocant Vallparadís, després de quasi dos anys d’activitat, va ser desallotjat poc després de la detenció de la Laura. I encara un intent més, d’AA amb diversos col·lectius, va ser un centre social al carrer sant Francesc, conegut com a Centre Social Okupat Els Fanalets, que va durar tres mesos.
Canvi de cicle
Amb aquest desallotjament es posa fi a un cicle intens d’activisme social, molt juvenil en la majoria dels casos. Sense ocupacions públiques d’agitació, “es mantingueren però a mode de centres social, per reunions principalment, cases ocupades per a viure-hi, que sí que n’hi havia”.
Aquí apareix l’actual Kasalet, una casa ocupada per viure, que, en marxar la gent que hi vivia, com que AA ja s’hi reunia allà, ara “tornàvem a tenir un espai propi i vam intentar centrar-nos en fer un espai nou, trencant amb la dinàmica dels korks”.
Hom parla ja del 2005. Acció Autònoma volia un local per reunions, trobada i activitats, però propi. En certa forma, “vam rescatar la idea del casal espai de trobada que ens servís per continuar al carrer”. Així nasqué, aquest any, el Kasal Okupat “perquè no ho amaguen, ho defensem, defensem l’okupació coma una eina de lluita contra l’especulació, la falta d’habitatge i llocs on reunir-nos, kasal amb k trencadora de les normatives ortogràfiques. I vam afegir autogestionat, amb una mica més de contingut”.
Encara, van decidir un nom que fos un referent local i de lluita: el d’en Joan Berney. Sociòleg, “va treballar sempre amb col•lectius amb problemes, a Madrid, València i altres ciutats; amb col•lectius desfavorits, marginats, creant projectes que ajudessin a la gent a valer-se per ella mateixa”.
A Terrassa, col·laborà amb AA, amb el moviment independentista, el Can Pingàs (centre social), l’AO, col·laborava amb la gent que okupava; “aquí de reformes arreglant i ajudant a les obres, també a les assemblees, i fent exposicions i xerrades”. Al 2004, amb problemes de salut i depressió es va suïcidar. “Un cop molt fort per la família i els moviments socials que havíem estat amb ell i ens havia ajudat”.
L’assemblea del Kasalet, d’acord amb la família, aprovà homenatjar “aquest llibertari de soca-rel i continuar la seva lluita”, al març del 2005.
Fins l’actualitat
La història de l’AA, com a grup dintre de l’AO de Terrassa, del moviment dit okupa i anticapitalista en general, en aquestes dues dècades, ha estat molt agitada. En Franki mateix considera que efectivament vivim un altre moment, però afirmant que el seu protagonisme ha estat clau per contribuir a posar temes en l’agenda política i a fer avançar altres moviments i projectes, com ara el propi Kasalet, o part del moviment independentista. En aquell temps també es va formar l’ateneu Candela i altres col·lectius.
Recorda les campanyes contra les ETT, contra el patriarcat i la qüestió de gènere, contra el camp de golf de Torrebonica; i sempre present la lluita antirepressiva. Parlant estrictament del Kasalet, “allò destacable no és que hi hagi hagut algun pic important d’activitat, sinó que ha estat continuada, un espai obert i ple de continguts, on es reuneixen persones i col•lectius, autogestionat i a disposició. Des del qual s’ha col·laborat en infinitat de campanyes i lluites socials”.
L’okupació, ruptura i continuïtat de les lluites socials
Pep Valenzuela
S’ha escrit i parlat molt de les lluites de la gent nascuda amb la democràcia, generacions que ara fins i tot la dita “nova política” sembla deixar en bona mida enrere. En Franki defensa que no hi va haver trencament amb la lluita de les que ho havien fet contra la Dictadura i durant la transició. Sí amb el pacte constitucional, l’entregar-se en cos i ànima al “millor dels móns possibles”, dit llavors pacte de la Transició, OTAN, Mercat Comú i així endavant.
Als anys 90, revitalitzant i creant noves de formes lluita, els moviments crearen “projectes que avui estan consolidats i en són propostes serioses i alternatives”. Assegura en Franki que “tot el que hem lluitat mai ha estat en va, serveix per continuar vivint i lluitant, tenir referents i espais on poder seguir avançant”.
Fruit de les trajectòries de lluita hi ha continuïtat, i afegeix: “fent una mica de reduccionisme, sense el moviment independentista rupturista, que era poca gent llavors, no hi hauria ara on apuntar-se al carro, parlo de l’AJIC i Can Pingàs, per exemple”. Sense els antecedents de lluita, amb “molta repressió i judicis, sentències i presó de llavors, no hi hauria l’humus i l’espai per fer la lectura de desobediència, autoorganització, assemblearisme de que tant i tantes en parlen ara”.
Pel Franki està molt clar que el moviment okupa ha estat aliment de la PAH, “a les okupacions dels anys 90, nosaltres ja ho dèiem: els desallotjaments d’avui seran els desnonaments de demà, era una època agressiva, el moment de la bombolla immobiliària, ja ho dèiem que això petaria”.
Ho diu, però, sense perdre la perspectiva històrica, “l’okupació tampoc era nova ni som els millors, bevíem de les trajectòries de lluita de la transició, del moviment llibertari, autogestionari; vam agafar i ampliar i difondre aquesta experiència, fins i tot, molt clar, en tàctiques i estratègies que ara són la cosa més bàsica de qualsevol PAH”.
No hi ha en aquesta opinió una idealització del moviment actual que es reconeix com a PAH. En Franki, de fet, es diu “crític amb la PAH de Terrassa, tot valorant molt el treball, que ha donat solució a un munt de gent, ha fet molta feina amb el tema de la pobresa energètica, d’aconseguir mesures pel tema de l’aigua i la llum”.
Defensa, però, que “hi ha vàries PAH; per exemple, a Sabadell o Manresa, que porten el discurs molt més enllà i sí que fan una crítica del sistema capitalista molt més contundent. Ho diuen molt clar, en el nom fins i tot: Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme; i estan en consonància amb el conjunt de moviments socials”, subratlla, “mentre que aquí hem vist un aïllament, els hem trobat a faltar en altres lluites socials de la ciutat”.
En general, potser, admet, no són “moments de confrontació molt forta ara, però s’han consolidat coses”. Lamenta, al temps, que del moviment indignat “va quedar poca cosa més activa, trobo a faltar continuïtat. Per més que es cert que va servir de revulsiu en temes com sanitat i educació, amb plataformes combatives i actives”.
Potser, arrisca en Franki, “hi va haver una mica un comportament com de consum de producte de moda. Així, de cop molta gent a les places que després desapareix. Però, en tot cas, sí que es va fer un exercici de desobediència i de presa de consciència que ha fet avançar”.
Programació permanent 
El Kasalet obre de dimecres a dissabte, com espai de trobada, socialització i per fer activitats. Les més conegudes i concorregudes són les dels divendres: xerrades, documentals, exposicions, tallers i sopars populars solidaris amb lluites, grups i causes.
Un altre clàssic, els vermuts populars de cada primer dissabte de mes, destinats a sufragar despeses del propi Kasalet o causes concretes dels propis grups que s’hi troben o d’altres.
Es reuneixen diversos grups, amb regularitat la pròpia Assemblea Kasalet, SAT i, aquest curs, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme. Tot i això, consideren que “ara no hi ha gaire moviment”, s’havien fet tallers de costura, tai-txí i altres. El moviment, com la resta del món, ja ha viscut alts i baixos, més i menys gent, continguts i activitats.
Hi ha també la secció de muntanya, “per sortir i fer salut”. Nasqué d’un col·lectiu llibertari, l’any 2005, dit La Sembra, cada últim diumenge de mes fan una excursió, sempre per la serra de l’Obac.
I mai falla la publicació del díptic o fulletó amb les activitats, dies i horaris, de cada mes, “o sigui que hi ha regularitat”, emfasitza, “assemblea mensual de col·lectius i persones que aporten propostes, confecció de calendari i difussió, també via tuiter, facebook i, depenent del caràcter de l’activitat, fins i tot cartells”.
Deixa un comentari