Barri de frontera, ni centre ni perifèria, la Cogullada ha patit una manca d’equipaments històrica, a més de la divisió de l’espai per la riera, una divisió que durant dècades va suposar la pràctica segregació d’una part del mateix per les dificultats d’accés. L’actual AVV dedica la major part dels seus esforços a la gestió del casal sòcio-esportiu, un servei central a la zona.
Les associacions veïnals nasqueren per motius aparentment molt concrets i que marquen encara el seu temps quotidià: lluitar per fer de l’entorn físic i social immediat un espai agradable, on funcionin serveis i infraestructures per garantir un mínim suficient de qualitat de vida.
Però, mentre es debat sobre el què o fins a on arriba aquesta qualitat de vida, “què és allò substantiu”, afirma l’actual president de l’AVV de la Cogullada, en Gregorio Ramírez, “les necessitats immediates imposen agenda”.
L’associació, amb quasi 400 persones sòcies (la població total del barri és de 6.000 h), té la seu en un equipament municipal únic, una barreja entre casal de barri i poliesportiu, amb molt més pes d’això segon. Potser està en la història del barri aquesta vocació esportiva, car aquí hi va haver la primera piscina del Club Natació, l’any 1932, i també un famós i important equip de futbol, dit dels “Kubales”, en homenatge al propi Kubala, jugador estrella del Barça, qui visità en diverses ocasions l’equip durant els 1950.
Reunió de la Junta, Gregorio, Susanna, Sergi, Carlota i Ramon (foto: PV)
Però, el poliesportiu de debò, pel qual l’AVV i el barri van lluitar molts anys, es plany encara en Gregorio, no va arribar. Després de mobilitzacions, reunions i projectes, en els terrenys on el volien i l’havien projectat ara hi ha el parc de la Cogullada.
Barri obrer, nascut a l’entorn de la fàbrica tèxtil Niquet, que s’instal·là a finals del segle XIX, va tenir el seu major creixement a partir dels anys 1950. La riera dividia el barri en dos: la “banda esquerra”, a redós del convent de les Josefines, sempre vinculat estretament a Ca n’Aurell, i la “banda dreta”, on hi havia la font de la Cogullada que donà el nom del barri, per sota de Vista Alegre, construïda principalment per les persones nouvingudes.
A la de junta de l’AVV asseguren que el barri es projectava com a “zona residencial, en bona mida un perllongament de Ca n’Aurell, molt a prop del centre històric”. Després de la Riuada de 1962, però, el transvasament de la Riera del Palau va accentuant molt més la divisió, segregant de fet una zona, “perquè, a més, els ponts de pas van trigar molt a arribar”, recorda en Ramon Salvadó, tresorer i veí més veterà. Nascuda a mitjans dels 1970, l’AVV va tenir en “la lluita per la construcció dels ponts, de l’escola i contra la construcció d’una projectada gran caserna de la Policia Nacional els moments de més activitat de la seva història”, recorda en Gregorio. Això, òbviament, ja és aigua passada. Com ho és l’ocupació dels pisos de Can Niquet (en començar la dècada dels 80), que construïts com a promoció privada esdevingueren habitatge social, sota gestió de la Generalitat. Van ser els mateixos anys de lluita per la construcció de l’escola del Vallès, inaugurada el 1982.
Tot i la realització d’obres i construcció d’equipaments durant els 1980, que van fer de les AAVV en molts casos i bona mida grups i comissions d’urbanisme, quan en Gregorio va decidir incorporar-se a la del barri, aquesta associació estava en “situació de crisi”. Recorda que no s’organitzava ni festa major. I el barri encara estava molt mancat, “tenia el meu fill petit, i no podia jugar enlloc, com qui diu”.
Va ser en aquesta dècada de 1990 quan, bàsicament, es va resoldre allò més important en relació a l’urbanisme. El propi local de l’AVV, actual equipament sòcio-esportiu, començà a funcionar com a tal el 1991. Activitats, però, ja es feien abans. Per això va començar de seguida amb una oferta de cursets d’aeròbic. Com que no hi havia cap altre equipament a prop, relata en Ramon, i “es donava aquesta situació paradoxal: per estar a tocar del centre teníem manca de serveis; així que l’equipament va ser molt ben rebut, es fan moltes activitats: aeròbic, taekwondo, tir amb arc, gimnàstiques, boxa i altres”.
La característica diferencia d’aquest equipament és que la gestió tota la fa l’associació veïnal. “Ho fem tot nosaltres”, explica en Gregorio, “la gent venia a proposar o demanar alguna activitat o curset, nosaltres buscàvem monitor i endavant”.
Amb la boxa, va ser un cas de canvi de local promogut per l’Ajuntament. El club esportiu estava al local on ara hi ha el casal de barri de Ca n’Aurell, a tocar de la plaça Progrés. Des del govern municipal plantejaren el canvi a les parts. “Al principi teníem recels”, recorda en Gregorio, “crèiem que vindria gent conflictiva, però des del principi ha estat molt bona la relació i la seva participació”.
Altres activitats que es realitzen amb regularitat són: patinatge, futbol sala, defensa personal, ioga, costura i sevillanes. La gent del futbol-sala, informa en Sergi, “són els nets del senyor Serra, el promotor dels famosos “kubales” dels anys 50 i 60, i funciona molt bé com a escola d’aquest esport”.
El moviment veïnal s’ha de reconvertir
En aquests anys 90, l’AVV ha organitzat i mobilitzat en torn a les qüestions d’urbanisme, ponts i manteniment d’espais. Molta feina també com a mediació entre veïnes particulars o col·lectius del barri i l’administració.
Actualment, diu la Susanna Torrella, vicepresidenta des del 2011, “la part més important del nostre temps és per a la gestió del poliesportiu, manteniment físic, rebre noves ofertes d’activitats; en definitiva gestió com si fos un casal de barri, però sobretot d’activitats esportives, bastant més que d’altres tipus”.
Aquesta qüestió, consideren, tot i fer-ho amb il·lusió, crea tensions i problemes, “perquè ens prenen per una gestora i fins i tot com si fóssim una empresa, el propi Ajuntament”, que els demana “rigor en la gestió però no garanteix recursos”. La Carlota, secretària de la junta, es plany de que altres activitats no funcionen. “Segurament”, planteja tot qüestionant-se, “en haver treballat tant allò esportiu, activitats com conferències o xerrades no atreuen gent. No funciona”.
Les sales, de totes formes, són bastant sol·licitades i utilitzades per tota mena de grups. “A veure”, aclareix en Gregòrio, “quan una plataforma o entitat necessita un local, nosaltres sempre intentem ajudar, sense posar problemes ni per qüestió de temps ni econòmic, perquè pensem que és necessari i important”.
D’altra banda, afegeix la Carlota, “estem a totes quan ve algun veí o veïna sigui quina sigui la problemàtica, de tota mena, sempre informem, ajudant i intervenint, ajudem a fer les instàncies si cal, donem suport i fem seguiment, amb elles clar”.
Sembla ser la característica d’aquesta fase, proposa en Gregorio, “com que allò bàsic està molt resolt, passa a primer pla el manteniment, urbà i de les activitats que fem”. Entre les quals hi ha l’esplai, dit Créixer amb Alegria, nascut per iniciativa de la comunitat bahá’í, però que“esdevingué l’esplai de tothom al barri. El monitors, en tot cas, continuen sent de la comunitat”, diu la Susanna, que porta el tema directament.
La Carlota recorda que al casal mantenen acords varis per a l’utilització, com ara amb Geganters o el Minyons, que des de fa anys celebren a la sala gran el seu dinar de diada, amb més de 500 persones de vegades. També es fan cursos de primers auxilis
En Gregorio, com a president, participa a la junta de la Federació d’Associacions i manté contactes amb diverses plataformes, tot i que reconeix que com a AVV “no s’organitzen debats”. En aquest punt, reflexiona, “ha de passar quelcom per a que la gent es mogui i vingui”.
D’altra banda, els canvis urbanístics i socials, mobilitat, treball i altres, han fet que la relació de la gent amb el barri sigui molt diferent. La identificació amb el barri i la consideració del mateix com a espai d’intervenció social i resolució dels problemes són molt diferents.
Per exemple, apunta el president de l’AVV, “a la gent jove li costa implicar-se, perquè viuen en un món i perspectives molt precàries, els hi costa molt situar-se en el present i preveure el futur”. “La inestabilitat social es reflecteix en l’acció social”, afegeix la Susanna.
Potser, entre d’altres motius, per això han sorgit nombroses plataformes de lluita i mobilització que només s’identifiquen de forma marginal amb el barri, com són les de l’aigua, educació o sanitat. “Volem tocar tots els temes, i donar suport”, declara en Gregorio, que acompanya el treball de plataformes o directament o des de la junta de la Favt.
Per tot això, creu, i aquest és un acord unànime a l’AVV, que “el moviment veïnal s’ha de reconvertir, perquè continua sent necessari”. A Terrassa hi ha molts problemes pendents de solució, alguns d’urbanístics, com és el cas de la revisió del POUM del 2003, els objectius generals del qual, denuncien des de la Favt, no s’han complert. Però també problemes més “polítics” com és la participació ciutadana, amb un reglament ja fet però pendent d’aprovació des de fa molt temps i que sembla que volen oblidar.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari