La història del moviment veïnal de Terrassa està plena de persones que van lliurar-se a la lluita i reivindicació contínua, durant el franquisme i la transició, de fer dels barris de Terrassa uns espais dignes i combatius. El passat dijous es va congregar una petita representació d’aquesta lluita, però molt significativa: Agustí Daura, Ferran Pont, Apolo Giménez i Pepe Ruíz, tots ells personatges que són història viva del moviment veïnal egarenc. Els quatre líders veïnals van compartir taula en la segona sessió del cicle de conferències El Moviment Veïnal a Terrassa Durant la Transició que el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa duu a terme per apropar-se al moviment veïnal local. I que ha de servir per encetar un estudi i anàlisi històric seriós sobre el mateix.
L’Agustí Daura, emblemàtic sacerdot, molt coneixedor del creixement i la realitat de Ca n’Anglada, amb les primeres cases que s’autoconstruïren els immigrants que venia de fora, ja en parlà del fet de ser de “Ca n’Anglada com una identitat pròpia i amb sentit ampli de dignitat”. El líder veïnal, que va ser cap de llista del PSUC en les primeres eleccions democràtiques a l’Ajuntament del 1979 (va quedar darrere del PSC per escassos dos-cents vots), es referí a la prohibició establerta de construir més de dues plantes en les cases del barri com un problema, ja que “els fills van haver de marxar del barri, i tot plegat va facilitar que el barri es fes un ghetto”. “Es va fragmentar el barri.” També va contribuir i molt, segons Daura, la divisió del PSUC dels anys 80, ja que l’organització es va tancar en sí mateixa i no es va adaptar als canvis que s’anaven produint.
Agustí Daura, Ferran Pont, Manel Màrquez (CEHT), Apolo Giménez i Pepe Ruíz
El Ferran Pont, militant d’UCD i diputat al Parlament durant diverses legislatures (del 1980 al 1999), va tenir prèviament un paper molt actiu en el moviment veïnal egarenc. Va ser president de l’AV de Ca n’Anglada de 1971 a 1973. Ell situa l’inici del moviment veïnal amb les riuades del 1962, amb la presa de consciència de que “els veïns s’han de bellugar per millorar les seves condicions de vida”. També destacà Pont la importància dels periodistes de la premsa de Barcelona que actuaven com a corresponsals, els quals informaven de fets i fites protagonitzades pel moviment veïnal egarenc, i això “incomodava als ajuntaments de l’època”. Destacà també la importància de la Junta de Veïns, on tot i les diferents posicionaments ideologies dels seus membres, “era fàcil arribar a acords comuns”. Reconegué que “érem massa optimistes amb l’arribada de la democràcia”, per les dificultats associades al joc electoral. Per això, insistí aquest ex-diputat de CiU, “hi ha molta feina encara a fer des del moviment veïnal.”
L’Apolo Giménez, un altre històric del “moviment popular”, com ell es refereix al moviment veïnal, està vinculat al desenvolupament del barri de La Maurina. Aquí va arribar l’any 1954, i des d’aviat s’incorporà a la militància activa del PSUC, autèntic bressol de les lluites i reivindicacions dels veïns de Terrassa; com així també del moviment obrer cristià, com el mateix líder comunista reconegué (per exemple des de la JOC, “jo també hi era tot i no ser creient”). En aquells temps, “era necessària l’autoorganització entre els veïns, ja que la situació dels barris de llavors era molt caòtica, sense aigua, ni llum, ni clavegueram, carrers sense asfaltar”. “Heu sentit parlar de la manifestació de les bicicletes? Gràcies a aquesta gran mobilització veïnal vam aturar allò”; l’Apolo feia esment a un impost de 83 pessetes que l’Ajuntament volia imposar a qui feia servir sovint la bici per anar a a treballar a les fabriques des dels barris. Corria llavors el gener del 1956. També es referí al desastre que suposà la ruptura del PSUC a Catalunya; “tot i així el moviment popular i veïnal continuà molt viu”. Malgrat això, reconeixia l’Apolo que “ara la gent passa de les associacions de veïns, i això és un problema, ja que els temps actuals són encara pitjors, i cal molta organització des dels barris per encarar això.”
“No podem perdre la memòria històrica, i hem de recuperar la il·lusió per fer un món millor, com ara estem fent amb la construcció d’un nou país”, sentencià el Pepe Ruiz, que també va ser lider de l’AVV de Ca n’Anglada. Quan ell va arribar a la ciutat el 1956 des de Granada, es va trobar un barri aïllat a la resta de la ciutat. De ben jove va estudiar al seminari, “era de les possibilitats que teníem els joves sense recursos”, i allà es va convèncer per anar a treballar als barris des de l’obrerisme catòlic. Des d’un punt de vista crític però, el Pepe Ruiz va referir-se a l’arribada de la democràcia, i com des de l’ajuntament “s’atreia als líders veïnals per incorporar-los a llocs públics, i tenir-los així controlats”. La lluita veïnal va ser decisiva, segons el Pepe, per reivindicar millores a un barri, com ara el centre cívic o el casal gran (es van obrir el 1994), o la primera escola d’adults per a persones sense alfabetitzar, ja que “els immigrants de llavors”, exactament igual que fan els que han vingut ara, “venien buscant una vida millor, i en la majoria dels casos es tracta de gent sense una alfabetització bàsica.”
Com no podia ser d’una altra manera, una trobada d’allò més interessant per entendre el nostre passat, el de les classes populars de la ciutat. Aquest cicle ha de servir per revisitar la història local d’aquest moviment, al temps que per presentar el projecte d’estudis sobre el mateix. La propera parada, la tercera i última sessió sobre el present i el futur del moviment veïnal, amb la participació de Salvador Pérez, de l’AV del Segle XX, i Ramon Clariana, president de la FAVT, entre d’altres. Serà el proper dijous 22 d’octubre a les 18.30h al Casal Cívic de Ca n’Aurell.
Miquel Gordillo
Deixa un comentari