El Casal de la Dona ha elaborat un material audiovisual per difondre als instituts que mostra la repressió que patiren les dones a Terrassa durant el Franquisme i la Transició.
Dones lluitadores expliquen a estudiants de l’ESO les seves vivències durant el Franquisme i la Transició, al mNATEC, el passat 14 de març. MG
Com a tasca de recuperació de la memòria històrica de dones que van ser lluitadores i protagonistes durant l’etapa final del Franquisme i de l’anomenada Transició, el Casal de la Dona ha elaborat un documental i un material que difondrà entre els estudiants d’instituts de la ciutat. El passat 14 de març, l’entitat congregà prop de 200 estudiants d’ESO de cinc instituts de la ciutat al Museu de la Ciència i la Tècnica.
Apart de la projeccció del documental, es comptà amb el testimoni viu de cinc dones, protagonistes de l’època, que explicaren als joves les seves històries personals, la repressió que patiren i la societat masclista en què vivien.
“El meu avi va ser condemnat a mort, també el meu pare va patir un judici sumaríssim”, relatà l’Asun Hernández García, a la vegada que recordava que hi ha “més de 100.000 morts segueixen en les cunetes”. Aquesta militant de diverses organitzacions, com ara el PSUC-PCE, CCOO o l’Av Can Palet, explicà que en aquella època “convivíem amb detencions, tortures, empresonaments… Havíem de cantar el Cara al Sol a les escoles de Terrassa”. Poc després de començar la seva militància, i quan s’aguditzà la repressió, va estar en diferents presons. El 1974 fou jutjada pel TOP (després Audiència Nacional) per associació il·lícita i per col·laborar amb CCOO. Fou l’any de la mort de Franco: “aspiràvem a obtenir l’amnistia; per sort per mi, aquesta va arribar als 15 dies de morir el dictador, vaig ser de les primeres en sortir”. Però el 1976 governava Arias Navarro, “que havia estat col·locat pel rei Juan Carlos. De nou, el 1981, amb l’intent de cop d’estat del 23-F, va tornar la por de tornar a la presó”.
La Carmen Roca Salvador, arribà als 16 anys a Terrassa, i relatà als joves presents l’ambient social que es vivia a la ciutat. Va ajudar a a engegar la JOC, primer a Sagrada Família, després quan va venir a viure a Ca n’Anglada – aquí la Carme recorda “l’ajut del cura progressista Agustí Daura”-. D’aquí la JOC s’estengué a altres barris de Terrassa. Fou quan va prendre consciència de la manca de llibertats que es vivia a l’època. A causa del seu activisme i militància (JOC, Comitè de Huelga Obreros, LCR, etc.), la Carmen va passar també per la presó, com la resta de les companyes. A la sortida va tornar a Terrassa i treballà “com a infermera a l’Hospital del Tòrax, a la vendímia, a la Philips a Barcelona”, on fou acomiadada degut al seu passat militant. “Després de 36 anys cotitzats tinc un sou de misèria”, lamenta, i acusa de “pactisme a sindicats i patronal”. Degut a aquest desencís generalitzat, la Carmen manifesta que “torno a estar activa en la lluita”.
La Rosa Mª Fernández Samsa recordà la doble militància que havien de dur a terme: la vida estudiantil i laboral, i la clandestinitat. Explicà com amb 20 anys entra a la universitat, que era un espai amb molta activitat política i en constant rebelió, i destaca sobretot “les ganes de lluita que teníem”. També pertanyé a diversos col·lectius com la JOC, el Comitè de Huelga Obreros i el Front d’Alliberament de Catalunya. “Jo entro a militar en grups anarquistes, ja que no combrego amb els partits polítics”. A més té clara la seva convicció de que “la lluita nacional i de classe han d’anar unides”.
Per a la Rosa Mª, “la militància era masclista, hi havia poques dones, i no t’escoltaven”. També va ser detinguda i empresonada, a la Trinitat, on també se li aplicà un judici sumaríssim, “per terrorista”. Relatà que a la presó tenien dret a “una dutxa cada tres dies amb aigua freda, que era l’única sortida que feiem a l’aire lliure”. Amnistiada també poc després la mort de Franco, s’hi capficà de ple en la lluita feminista: “estic segura que les dones canviaran la societat, que sense les dones el món no existiria, i que el feminisme sempre serà d’esquerres!”.
“Amb 10 anys arribo a Terrassa i em trobo una ciutat gris plena de fum”, relata la Teresa Gutiérrez García. Als estudiants d’avui els recordà com els professors abans castigaven amb vara, i el maltractament psicològic per part de les monges, “et deien que eres una inútil”.
La vida de la Teresa fa un tomb amb l’entrada al col·legi Joan XXIII a Les Arenes: “literatura, cultura, joves que ja eren militants clandestins; a més entraven noves idees del maig de 1968, la llibertat sexual, el rock, les drogues…”. Militant primer en organitzacions d’extrema esquerra, i després en el món veïnal, on “a les dones els hi costava aixecar la veu, a més la major part dels homes eren de dretes”.
Sense llibertat de decidir sobre el seu propi cos
“Era una època en què la repressió i el patriarcat eren molt freqüents. La Teresa destaca la seva entrada a l’Equip de Planificació Familiar de Mútua: “abans només hi havia la marxa enrere com a mètode anticonceptiu, tot depenia de l’home. I les condicions per avortar aquí eren horribles”. Per això s’adreçà especialment a les noies de la sala: “el cos és nostre i tenim la llibertat de decidir”.
També descriu com el haxís entra en els locals socials on hi ha joves, igual que l’heroina més endavant, i la SIDA, que provoca morts i destrossa famílies senceres.
Rosa Mª Fernández: “estic segura de que les dones canviaran la societat, que sense les dones el món no existiria, i que el feminisme sempre serà d’esquerres!”
Magda Farrés Buisan, nascuda a Terrassa el 1950 i criada al barri de Ca n’Aurell, “va treballar de drapaire i de ma d’obra”, entre d’altres. L’any 1970 la Magda arribà a La Maurina, un barri “format per immigrants, amb cases d’autoconstrucció, sense clavegueram ni il·luminació als carrers”. Com era habitual per qui començava a militar en aquella època, va entrar al PSUC. Després passà a Bandera Roja.
La Magda explica que “érem víctimes del patriarcat, se’ns discriminava, les dones patíem violència física i psicològica, però en l’anonimat”. De nou, lamenta que hi hagués poques dones militants i que a més eren invisibilitzades. Per això, “no vaig votar la Constitució, ja que ignorava els drets de les dones”. Del seu activisme polític, la Magda en va treure dues conclusions que va voler traslladar als joves: que no és bo estar tancat en una ideologia, i que la societat no pot canviar sense que canvïin les persones.
Les explicacions despertaren la curiositat dels alumnes presents. Entre d’altres aspectes, preguntaren si creien que el patriarcat continua igual avui dia. “El masclisme continua existint, cal educació ja des de l’inici de l’escola”, afirmà la Magda. Igualment, els estudiants mostraren molta admiració en conèixer aquestes històries “que no s’han explicat mai”.
Per animar els joves, la Rosa M.ª els reblava, “érem conscients del que fèiem, de què ens hi jugàvem la vida, i no ens arrepentim de res”.
Miquel Gordillo
Deixa un comentari