Joan Tamayo: “O ens humanitzem d’una vegada, o estem perduts”

No Comment

Destacat activista social de la ciutat, advocat pels Drets Humans, Tamayo diu que la seva vida «és com un llibre, de vegades m’ho diuen que ho hauria d’escriure». Nascut a Terrassa el 1956, fill del Julio i la Pepita, de pare andalús i mare catalana, «sóc xarnego amb molta honra». Afirma que les seves conviccions vénen del pare, un «soldat que va lluitar i que creia en els valors que representava la República». Fa deu anys va muntar el despatx d’advocats Espai Humana. Ara ens explica la darrera batalla guanyada després d’haver patit i haver sobreviscut al coronavirus.


Des de jovenet has estat treballant molt.

M’he dedicat a estudiar i treballar sempre. La meva etapa laboral més llarga va ser a la banca, durant dinou anys. Allà vaig ser delegat sindical de CCOO, durant les vagues més importants viscudes al país els anys 70 i 80. De forma progressiva vaig anar prenent consciència que vinc de classe treballadora. La banca però no m’omplia, no m’hi trobava bé.Vaig acabar estudiant Dret.

Vas passar per la política, com a regidor a l’Ajuntament.

Vaig entrar al PSUC el 1979, vaig participar en el procés de conversió a ICV, llavors hi vaig creure molt en una nova esquerra transformadora. Però de seguida vaig tenir problemes amb els sectors que volien pactar amb els socialistes. Aquell PSC volia eliminar els partits a la seva esquerra. Ja ho deia el Manel Royes, que l’esquerra “eren ells”. Vaig ser regidor de l’oposició des de l’any 91 durant tres anys. Érem dos regidors d’ICV (l’altre era Paco Morales), i cadascú representàvem un dels sectors. Cada dia amb baralles, amb una tensió terrible… Un dia vaig donar un cop de taula a la comissió política, i vaig denunciar que una part del partit havia fet pactes soterranis amb el PSC. Això em va costar la persecució, vaig patir una depressió i vaig plegar del partit i de les responsabilitats com a regidor, perquè creia que no era el camí. Recordo que el periodista Vicenç Batalla tenia molta informació de l’època Royes, volia fer un llibre d’aquesta etapa fosca, l’hagués ajudat, però li vaig perdre la pista. I aquí comença la meva etapa d’activisme social, la qual coneixia des de molts àmbits: sindical, veïnal, etc.

Des de fa uns anys, dedicat a la feina amb el gabinet d’Espai Humana.

Quan vaig acabar la carrera d’advocat tenia molt clar que volia fer un projecte que vetllés pels drets dels col·lectius més vulnerables. Penso que tots els advocats ho haurien de fer, tot i que no ho fan malauradament. Això és el que estem construïm amb Espai Humana des de fa deu anys (ubicat a una casa del carrer Prior Tapia, que va ser herència familiar). El meu projecte personal sempre ha anat en paral·lel amb la militància social, puc dir que sempre he prioritzat la lluita per sobre del projecte professional. Penso que cal aprofundir en els drets, que són els que donen dignitat. Sense dignitat no hi ha lluita ni transformació. Ara som 4 socis, més una advocada jove que acaba d’entrar, filla de l’historiador Josep Puy.

No fa gaire que has sortit del coronavirus, com vas viure aquesta experiència a l’Hospital de Terrassa?

De cop i volta em vaig sentir amb molt mal cos, amb febre, vaig donar saturació baixa d’oxigen. Això va ser al març. Em van enviar a urgències, allà m’hi vaig estar 36 hores en una cadira d’un passadís, estava tot a tope. Com que era la primera setmana del virus, el personal sanitari anava de bòlit, encara no tenien els equips, anaven amb plàstics… El metge ens va dir: «us posarem uns antivirals que són molt forts, no sabem si aniran bé». Vam estar provant medicaments com a conillets d’índies. Les dues primeres setmanes no marxava la febre, tot i que no tenia massa problemes per respirar. A la tercera setmana ja va baixar la febre i vaig començar a millorar. Ara fins i tot tinc anticossos. Crec que vaig ser infectat per la meva dona, ella és sanitària, ho va agafar i va estar confinada de seguida, llavors jo hi vaig caure també.

“Aquest sistema inhumà té altres prioritats, i a la vegada, ens hem topat amb la dimensió humana de moltes persones solidàries que s’entreguen”

Què et passava pel cap en aquestes tres setmanes tant crítiques?

Aquesta situació no me l’hagués imaginat mai, és un aïllament total de la família i amistats. El personal sanitari és fantàstic, s’ho mereix tot. És una llastima que estigui putejat d’aquesta manera. He tastat en les meves carns el que s’ha estat fent amb la sanitat. Com que no hi havia prou personal, tots els metges s’hi van haver de dedicar, per tant es van desatendre totes les altres especialitats. Ara els comencen a atendre, però durant dos mesos tot va ser només Covid.

Quan estava a l’hospital em venien tota mena de pensaments, des dels més negatius, com ara no saber si sortiria viu d’allà. En l’àmbit personal se’t desconnecta tot, et preguntes, què ha passat? Fins ahir estaves treballant al màxim, i ara et veus aquí endollat a un respirador… T’adones que no ets res, ets molt vulnerable. Després comences a pensar, quina merda de sistema, aquesta crisi ha posat sobre la taula totes les contradiccions i mancances.

Segur que has tret les teves pròpies conclusions de tot plegat.

Vam treure les notícies de la tele i miràvem només la 2, perquè era denigrant. Crec que s’han pres decisions inconcebibles, intentaran justificar-ho perquè ens va agafar tothom per sorpresa, però el dels avis i les residències és molt greu, de manera directa o indirecta han condemnat gent a la mort. Des de les residències trucaven al departament, i els deien que no els portessin a l’hospital, que no podien acollir més gent. Després va haver-hi el canvi per permetre portar-hi la gent gran. A la Mútua caldria investigar, per exemple hi ha el cas del pare de la Valèria, em sembla paradigmàtic del que va passar. A partir d’una edat i situació, enviaven els pacients al Sociosantiari, i allà no tenien cap mena de preparació ni d’infraestructura, no han estat atesos de la millor manera, sobretot gent gran, tot això és molt greu.

Per mi ha estat un xoc important, encara el porto a dins. El que passa que sóc molt apassionat i m’he tornat a activar. Però penso que potser ens hem d’agafar la vida d’altra manera, som molt vulnerables, aquest sistema ens vol fer creure que som màquines, o superhomes. És una contradicció, haver descobert que el sistema inhumà, té altres prioritats, i a la vegada, ens hem topat amb la dimensió humana de moltes persones solidàries que s’entreguen, que és el que ens salva. El sistema no té res d’humà. Es retalla en tot, es polititza tot, i no passa res.

Hem d’aprendre moltes lliçons. Jo sóc de la corda de l’Eudald Carbonell, quan diu que anem cap al col·lapse. Quan despertem de tot això, veurem que venen altres coses que ens cauen a sobre, com el canvi climàtic, ara només es parla de Covid. La conclusió és que o ens humanitzem d’una vegada, amb l’exemple de xarxes de base que practiquen la solidaritat, o estem perduts. Ja hem vist que els governs no s’han posat d’acord per seguir cap estratègia comuna. Hi ha hagut batalles polítiques entre dreta i esquerra, aquí a l’estat Espanyol ha estat horrorós.

Ets optimista en què després de tot això, pot produir-se un canvi de valors?

Cal ser optimista i pensar que alguns valors arrelaran d’alguna manera i que això ajudarà a transformar la societat. Però tinc clar que ha de ser des de baix cap amunt. La pilota està a la nostra teulada, la societat ha de reaccionar. Hi ha qui defensa que els valors del 15-M encara són vius, que poden tornar a néixer, de fet hi ha motius de sobra per recuperar allò de «vosaltres no ens representeu», caldria sortir al carrer i dir-ho, no serviu per res i nosaltres prenem la iniciativa.

Però la gent està molt tocada, i la crisi econòmica que ve afectarà més encara. Les polítiques estatals aniran només per fer pegats, com ara la renda mínima vital i aquestes coses. Això va bé per rebaixar la consciència mobilitzadora. Cap a la tardor i hivern podrem treure totes més conclusions, encara és tot molt recent. Estic participant en el Pla de Xoc Social, tant a Catalunya com a Terrassa, hi ha moltes ganes de sortir al carrer.

Hi ha gent que surt al carrer, segur que defensant altres coses.

És que tenim un sistema franquista molt arrelat encara a la societat espanyola, amb un nucli central a Madrid, i que de tant en tant es rebel·la contra el govern de torn. Ara hi ha un govern d’esquerres i s’ha de treure com sigui, per això s’utilitzen els ressorts franquistes que durant la Transició no es va voler eliminar, i aquests ressorts estan per sobre de tot poder polític. Aquest és un fenomen propi d’Espanya, no compararia amb fenòmens ultradreta d’Europa.

Miquel Gordillo

In : Perfils

Related Articles

Deixa un comentari