A debat: La transició espanyola, fi de cicle

No Comment

franco i rei 1“La transició espanyola, fi de cicle”, era el títol de la xerrada i va ser la tesi defensada per Eloi Mallafré, llicenciat en Història per la UAB i Màster Interuniversitari en Història Contemporània, el passat dimarts 15 d’octubre a la sala d’actes dels Amics de les Arts.

Com sempre en aquest difícil ofici d’historiador, una munió de factors i circumstàncies que cal apuntar, estudiar i entendre per a poder arribar en alguna explicació entenedora, mai simple, però.

Entrant en matèria: allò que normalment s’entén per la transició espanyola, el procés que portà de la dictadura franquista a l’actual democràcia de monarquia parlamentària, pacífic i modèlic segons el discurs oficial imposat, la versió dels vencedors, seria “una història que té poca relació amb la realitat”.

Va fer córrer molta tinta des del primer moment i, per interès de molta gent amb mitjans, va esdevenir un model estudiat a universitats i que encara s’intenta vendre pel món. Ho van fer a Amèrica Llatina i més d’un pretenia que amb algunes costures pogués servir també per a les revoltes de la dita “primavera àrab”.

La cosa és que, potser com deia un amic present a la xerrada, “com a les pel·lícules, el cadàver sempre acaba apareixent d’alguna manera”. S’està veient des de fa anys a la Amèrica Llatina, amb la derogació de les lleis d’amnistia i el judici dels genocides a Argentina, per exemple, i ara, fins i tot, comença en aquestes contrades, tot i que potser no casualment via Buenos Aires.

Allò d’el “procés modèlic” s’assentava a sobre dels cadàvers, les tortures, maltractaments de tota mena i humiliació de milers i milers de persones, i sobre l’amnistia i silenci pactat sobre això pel conjunt de forces polítiques i sindicals. Les que ho defensaven a capa i espasa i les que ho justificaven, i encara…, amb allò de l’exercici de la responsabilitat social i històrica. Els botxins van esdevenir demòcrates i van continuar governant i essent “senyors” i “senyores”, i encara dura…

Una altra versió fa referència a la pressió internacional, les noves inèrcies a Europa i la difícil situació d’un règim incapaç d’assimilar tota una sèrie de canvis. A part el fet que els dictadors no fan massa fàstic a alguns cercles europeus ni ultra-atlàntics, si és que els hi fan la feina… qui defensa aquesta tesi menysprea, a més, els moviments i canvis socials, les lluites i conflictes interns i els nous protagonistes social i polítics.

En Mallafré defensa que el procés com un tot va ser resultat d’un complicat equilibri de forces, grups econòmics, socials, ideològics, jugant cadascú les seves cartes en un context de crisi econòmica mundial i de canvis també polítics molt importants a tot el món. Alguns “factors estructurals” són determinants, com ara: desajust del model polític en el context europeu, un cert aïllament internacional; desajust del modelo econòmic, com ara una industrialització bastant esgotada, i socio-econòmic, un relleu generacional i implantació creixen de models i cultures noves.

Junt amb això, una pèrdua creixen de suport ideològic del règim, sobretot, considerà Mallafré, com a conseqüència del canvis a l’Església catòlica, que havia estat un d’els pilar de la “caverna”, el nacionalcatolicisme.

També com a motor de tots aquest canvis, de fet raó i a la vegada causa dels mateixos, una creixent conflictivitat social a tots el àmbits. Al mateix temps, també l’aparició en el sí del règim de veus crítiques, bona part dels anomenats “tecnócrates”.

Amb la mort al llit del representant i líder, màxim responsable de la Dictadura, el “generalísimo de todos los ejércitos, por la gracia de Dios” Franco, s’obre un espai de temps i lluites entre els diversos actors i que va trobant encaix final amb la realització d’eleccions, l’aprovació de la Constitució de 1078 i la signatura del pactes econòmics, Pactos de la Moncloa.

Els acords, defensà Mallafré, tenen molts “elements de continuïtat”, com es veuria molt clarament amb la imposició de la monarquia, alguns símbols (especialment la bandera) i l’acord per l’amnistia dels crims de la Dictadura. Després hi ha la continuïtat sense cap mena de ruptura d’exèrcit i cossos de “seguretat de l’Estat” i també en la dita Justícia. Altres qüestions, com el sistema electoral i de circumscripcions o el propi sistema de partits, acabaran creant les condicions i afavorint la conformació de l’actual Estat de democràcia de baixa intensitat, en el millor dels casos.

Fins aquí podria semblar que, amb més o menys influències de fora, el partit el jugaven els de casa. Però, vet aquí que els acords econòmics, que han passat a la història com els de “la Moncloa”, tindrien de fet, argumentà l’Eloi Mallafré, tots els elements per a una incorporació subordinada del Reino de España al Mercat Comú de llavors, avui dit Unió Europea. Reagan i Thatcher ja alçaven les banderes triomfants del neoliberalisme sense regnes.

La crisi del petroli va ser el moment de tombant, per justificar i endegar la contrarreforma neoliberal al món. Clar que algunes cessions s’havien de fer, però a la pràctica les coses han anat funcionant d’acord el decidit i establert llavors, en aquell pacte social a la baixa, baixa de la part de treballadors i classes populars, clar: liberalització de la banca, consum a partir del crèdit, baixades salarials i foment de la bombolla hipotecària. I després, convertir el deute privat en deute públic. Espanya desmantellaria el teixit industrial que, tot i la poca gràcia, havia construït abans i ara s’hauria de dedicar-se al turisme i la construcció.

Arribats en aquest punt, sembla que ni tan sols el turisme aconseguirà garantir el manteniment de l’Estat espanyol com a entitat més o menys sobirana (serà que hi podria ser darrere d’això quelcom del debat actual sobre el dit dret a decidir?).

Quins escenaris i/o propostes? Eloi Mallafré apunta tres alternatives o tendencies em marxa i conflicte entre elles: d’uma banda, qui pretèn que hem de fer-ho tot per trobar els mecanismes per endegar um nou cicle de creixement. I com s’há dit, no Del creixement productiu, per dir-ho senzill, sino de repetir um cicle com el viscut. Uma segona alternativa, dês Del camp de La protesta: iniciar um procés de constitució nou AL país, em plan 15M. Finalment, com indicarien algunes dades: creixement Del feixisme.

Related Articles

Deixa un comentari