La decisió de prohibir l’exhibició de símbols no oficials a l’exterior dels edificis públics presa pel Tribunal Suprem espanyol hauria acabat essent una mena de decisió salomònica que, com diu el secretariat de l’ANC-Terrassa per la Independència, «sota l’aparença de neutralitat, el que s’hi amaga és una imposició dels símbols de l’estat, que no tenen res de neutres».
La decisió, a la mida per impedir el lluïment d’estelades, llaços grocs o pancartes en favor de les preses polítiques, per poder justificar-se mínimament, prohibeix també la col·locació d’altres símbols i banderes, molts dels quals formen part de la cultura, costums, les tradicions, comportaments i reivindicacions amplament compartides socialment i políticament, i que, al mateix temps, mostren un dels aspectes positius i avançats de la democràcia de baixa intensitat que tenim o patim.
L’ANC es demana: «Més enllà de totes aquestes consideracions, ens preguntem què farà el nostre ajuntament?». I qüestiona encara: «Es resignarà a no poder posar un crespó violeta el proper 8 de març? O a no posar la bandera amb els colors de l’arc de Sant Martí el proper 28 de juny? Ni posarà cap símbol contra el canvi climàtic?»; per concloure: «Fins ara s’havien menystingut drets que no els afectaven directament. Per això es van negar a penjar la pancarta que demana la Llibertat per als Presos Polítics i els Exiliats. Davant d’aquesta agressió als nostres drets van callar. Ara s’ha fet un pas més i aquesta retallada de drets ja no ens afecta només als independentistes».
Text íntegre del comunicat de l’ANC-Terrassa per la Independència:
Ni banderes nacionals ni LGTBI: cada dia més drets menystinguts
Ens hauria agradat començar aquest article dient que ens ha sorprès la sentència del Tribunal Suprem espanyol que prohibeix l’exhibició de símbols no oficials a l’exterior dels edificis públics. De fet, la sentència va més enllà i també prohibeix que banderes no oficials concorrin amb la bandera d’España i altres legals o estatutàriament instituïdes. I, per acabar-ho de reblar, diu que «encara que ho votin la majoria de grups polítics, no es pot incorporar en el marc competencial fixat per l’article 25 de la llei 7/1985, del 2 d’abril, que regula les Bases del Règim Local». Ras i curt, l’opinió de les majories que es puguin conformar en l’àmbit local no compta per a res. Aquí, qui mana és el Suprem i la resta a obeir.
El 20 de setembre de 2017, en lloc de fer política, l’estat va decidir utilitzar dues eines contra l’independentisme: la policia i el sistema judicial. Són dos instruments que haurien d’estar per damunt de qualsevol consideració política, perquè la seva influència en el dia a dia de la ciutadania és determinant. Tant la policia com el sistema judicial haurien de treballar per garantir l’exercici dels nostres drets i mirar de trobar aquest difícil equilibri entre els drets dels uns i els deures dels altres. Però l’estat español va decidir desvirtuar aquestes funcions i utilitzar aquests dos instruments per intentar resoldre per la força un problema polític de primer ordre: l’anhel d’una majoria del poble de Catalunya de constituir un nou estat, un estat independent. És evident que no van aconseguir acabar amb el nostre desig de llibertat. I les conseqüències de desvirtuar les funcions d’aquestes institucions tenen un abast que encara no coneixem.
Per fer-ho van haver de retorçar les seves pròpies lleis i van haver de trepitjar drets fonamentals reconeguts a la Declaració Universal dels Drets Humans que España, i tots els països democràtics, han signat i que està per damunt de les constitucions de tots aquests estats. No s’ha respectat el dret a la reunió i la manifestació. Ni el dret a la desobediència pacífica. S’ha empresonat a persones per la seva manera de pensar o se’ls ha enviat a l’exili. S’ha agredit a moltes persones pel fet d’anar a votar en un referèndum aprovat al Parlament de Catalunya. I s’ha condemnat a penes de més de 10 anys de presó als líders socials i polítics que el van organitzar. En un judici en què es van obviar proves i es van donar com a vàlids informes de la policia sense comprovar-ne la veracitat. Quan, en lloc de fer política s’utilitza la força, es trepitgen els drets més fonamentals.
El fet és que es va donar carta blanca a la policia i al sistema judicial. I es va fer sense assegurar-ne l’esperit democràtic. El resultat l’anem veient: la connivència de la policia amb grups d’extrema dreta o feixistes i decisions judicials que no s’entenen en el marc d’una democràcia consolidada. No comprenem aquesta suposada neutralitat dels edificis públics. Per quin motiu la façana d’un ajuntament no pot ser un reflex de la població i d’allò que aquella població ha votat? On queda la llibertat d’expressió? Per quin motiu un consistori no pot expressar-se lliurement? Per què no pot expressar el seu suport a causes llargament reivindicades des de la societat, com la lluita feminista, el reconeixement dels mateixos drets per a la comunitat LGTBI que per a la resta de la població, les aspiracions nacionals d’un poble o el clam de llibertat per als presos polítics o els exiliats? Si hi ha alguna llei que ho prohibeix, no seria molt més sensat canviar aquesta llei que permet trepitjar els drets més fonamentals?
Creiem que sota l’aparença de neutralitat, el que s’hi amaga és una imposició dels símbols de l’estat, que no tenen res de neutres. Per a molts de nosaltres, la bandera d’Espanya representa la repressió, la violència i el menysteniment dels nostres drets. Tampoc se’ns amaga que aquesta decisió és una porta oberta a la inhabilitació del President Torra. Una sentència que prohibeix l’exhibició de símbols no oficials és un precedent que afavorirà aquesta inhabilitació que des de l’estat es persegueix des del dia que va estar proclamat President.
Més enllà de totes aquestes consideracions, ens preguntem què farà el nostre ajuntament? Fins ara ha acceptat les normes i les decisions judicials, sense plantejar-se si són justes o no. A Terrassa mai hem tingut un ajuntament independentista i ens fa l’efecte que la falta de respecte als drets dels que sí que en som no els feia gaire nosa. Però estem segurs que el nostre ajuntament defensarà amb dents i ungles la lluita feminista o la lluita pel reconeixement dels drets de la comunitat LGTBI o, fins i tot, la lluita ecologista i contra el canvi climàtic. Es resignarà a no poder posar un crespó violeta el proper 8 de març? O a no posar la bandera amb els colors de l’arc de Sant Martí el proper 28 de juny? Ni posarà cap símbol contra el canvi climàtic?
. Afecta diversos col·lectius que tradicionalment han rebut el suport tant dels partits de govern del nostre consistori com d’alguns de l’oposició. Nosaltres, els independentistes, continuarem lluitant perquè es respectin tots els drets i voldríem saber quina serà la posició del nostre ajuntament.
Ens agradaria pensar que a partir d’ara el tindrem al costat i plantarà cara a aquestes sentències judicials que, n’estem segurs, saben que són injustes.
Secretariat d’Assemblea – Terrassa per la Independència
Terrassa, 5 de junt de 2020
Deixa un comentari