Pep Valenzuela
Hi ha les grans manifestacions que omplen avingudes i portades de mitjans; però també, tan important o més, aquella mobilització que a les ciutats i pobles manté viva i fa créixer la xarxa ciutadana pel canvi, la xarxa solidària i de lluita. Clarament és el cas dels Cants per la Llibertat de Terrassa, que es venen celebrant des del 17 novembre de 2017, fa més de 400 dies, ininterrompudament, amb pluja, fred o vent, hivern i estiu, arreplegant, com a mínim, un centenar de persones. Cants en favor de la llibertat de les persones preses, de solidaritat amb les exiliades i encausades.
A les concentracions contra l’empresonament dels dirigents socials i polítics es va cantar arreu. A Catalunya això ja ve de tradició. També a Terrassa, clar. La novetat va ser que aquí va sorgir la proposta de plantar-se cada dia al Raval, davant l’Ajuntament. «Quan això va començar», recorda en Carles Llongueres, conegut músic de la ciutat i membre dels Ministrils, «hi havia la Montserrat Soler, una de les que va promoure l’activitat». De seguida va tenir suport de l’ANC-Terrassa per la Independència. Es va avisar altres músics i gent per cantar. Els primers cants, diu en Carles, els va fer ella, «jo venia aquí a fer número, ella dirigia i jo venia a cantar».
Hi ha un equip: l’Esperança, la Montserrat, la Teresa del Conservatori, que dirigeixen, i després hi ha tota la part de músics, «ens ho combinem molt bé, si algú falta un dia ens avisem, hi ha dies que es queda un de sol», afegeix en Carles, «però sempre cobreix algú».
Després i sobretot, hi ha la gent que canta. «Ara, només amb la gent que canta tal com canta, que ja fa temps, i els músics que es van tornant, sols ja hi hauria suficient». A més, en Jordi, que és director, i en Ciscu sempre hi són.
Des de l’inici va quedar clar que calia mantenir la concentració, per llegir el manifest consensuat per tots, en definitiva per la situació de les persones empresonades. Però, a més, és que cada vegada s’ha anat afegint gent a la llista de persones represaliades, darrerament un bon grup de joves detinguts en diverses accions de solidaritat pacífiques.
L’ANC i Òmnium van fer una mica com de paraigua, i es van posar al davant, «perquè a més s’havia de demanar permís per ocupar la via pública», apunta en Carles, «però em sembla que va sorgir una mica espontani i a títol individual.
Les trobades del Raval són molt transversals, «ve també gent que no és independentista, que no està d’acord amb que s’hagi fet això». Hi ha una presència important de gent gran, «clar, tenen més mobilitat i temps per venir», argumenta en Carles, «però el dia que es fa convocatòria especial venen joves, de mitjana edat, grans, gent que antigament no hauries dit mai que es mourien per un fet similar i que ara estan aquí cridant com el que més».
Aquesta cantada diària al Raval s’ha trobat ja amb algunes altres manifestacions per altres motius, en general amb respecte i fins i tot sumant-hi esforços. De vegades, però, l’Ajuntament els ha demanat d’anar a un lloc alternatiu, «i hem canviat sense problema, no volem trepitjar. Ara, pràcticament, hi som cada dia», informa.
Això, de fet, funciona sol, «té vida pròpia», emfasitza en Carles. A més dels músics, hi ha la gent de l’equip de so i el grup d’organització que garanteix pancartes, fulls volants i altres. I molta gent voluntària que no es perd ni un dia, com per exemple la Maria Teresa Salvó, que afirma: «ja faci fred, pluja o nevi, els presos i exiliats es mereixen això. Si ells estan en aquesta condició, jo ara em podia haver quedat al sofà calentó, però tant em fot, agafo la jaqueta i me’n vaig a cridar fora, potser a passar una mica de fred, elles segur en passen més, estan lluny de la família, què menys que això, és el que puc fer».
Els presos i exiliats ho saben, han enviat cartes, notes, tots els presos, assegura en Carles. A més, hi ha un pres de Terrassa, l’exregidor Josep Rull, i un exiliat, en Lluís Puig, també membre dels Ministrils. Les famílies han participat sovint i han parlat.
Passats aquests més de 15 mesos, allò clar és que no hi ha hagut defalliment. En Carles recorda l’agost, dies en què molta gent està fora per vacances, festes majors o de retrobament familiar, «doncs el dia que hi havia menys gent hi havia almenys 100 persones, els vaig comptar, perquè des de dalt de l’atri comptem bé», garanteix el músic i director. En dies normals, la concentració pot ser d’entre 200 i 300. Quan hi ha una convocatòria especial, amb partits i entitats socials, es multiplica la presència.
Ara, la gent espera el desenvolupament i sentència del judici a les persones preses. «A partir d’aquesta cal veure què passa», reflexiona en Carles. Perquè si les condemnes fossin d’anys, «crec que caldria canviar l’estratègia, perquè això ho estem fent amb convicció, però si es dictessin les fatals condemnes, crec que n’hauríem de parlar i fer, potser, un acte a la setmana, un acte al mes, bé, pensar en el llarg termini, que no es cremi la gent». En Carles pensa que, potser, es podrien marcar dates clau i fer actes més forts. «Perquè quan es fa una convocatòria la gent respon i ve».
La pancarta que el govern no vol posar, tot i ser una decisió de la majoria del Ple
El Ple municipal del 31 de gener aprovava un acord de la Junta de Portaveus per “penjar una pancarta al balcó de l’Ajuntament denunciant la injustícia amb les preses i els presos polítics”. L’alcalde Vega i el seu govern han decidit, però, escudant-se en arguments administratius que això no és possible o convenient. No ha faltat, tanmateix, imaginació per fer complir aquest acord, si més no durant les concentracions dels Cants per la Llibertat.
La Cançó dels indignats
Són 5 les cançons que sempre es canten els vespres de solidaritat amb les persones preses, exiliades i encausades, al Raval de Montserrat: Vull ser lliure, Abril 74, La cançó dels indignats, Torna Serrallonga i Bella ciao. La cançó, però, que ha tingut més difusió i, per dir-ho d’alguna manera, èxit, ha estat La cançó dels indignats, una versió adaptada de la cançó Do you hear the people sing, de l’espectacle Els Miserables. Aquesta versió ja l’han cantada també a diversos llocs, com Lladoners i Waterloo, i ha tingut una difusió important pel país.
La cançó dels indignats
Tot el poble cantarà la melodia dels indignats
És Catalunya que es rebel·la i lluita per la llibertat
Que els batecs dels nostres cors ressonin forts com mil tambors
I que un nou dia comenci ara quan surti el sol
Lluitaràs al meu costat, serem més forts si estem units
Més enllà de la mentida i la violència hi ha la pau
Somriu, aixeca’t i lluita per la llibertat!
Tot el poble cantarà…
Si unim les nostres forces l’enemic no passarà
El joc brut i els seus abusos no ens podran mai fer callar
Colze a colze trenquem les cadenes de la repressió
Tot el poble cantarà…
Deixa un comentari