El primer dissabte del mes es va presentar el Congrés d’Educació Pública a Catalunya al Teatre Nacional de Catalunya, amb l’assistència d’uns 450 mestres dels 250 centres educatius que hi participen, representants d’entitats i persones a títol individual. Reproduïm l’article de Jaume Carbonell entorn a la qüestió, publicat el 7 d’octubre a el diari de l’educació.
Jaume Carbonell*
Sovintegen i cansen les trobades educatives on la nota dominant són les queixes i el reguitzell de lamentacions; la publicació de llibres i articles on no es fa altra cosa que mostrar la degradació de l’escola actual, tot enyorant la d’altres temps que es qualifica d’idíl·lics –una fake news, com es diu ara–; o els debats educatius on s’acusa el neoliberalisme de ser el causant de tots els mals de l’ensenyament –una altra mentida–. És evident que hi ha queixes i sobretot critiques molt ben fonamentades, i que cal estar molt atents a totes les incursions i efectes de les polítiques neoliberals, però el que és frustrant és que en aquests espais gairebé mai surten propostes alternatives en l’horitzó d’una transformació educativa i social que reculli el més valuós del nostre patrimoni pedagògic, millori el present i projecti el futur, amb un ull atent a la realitat i l’altre somiant amb la utopia.
Aquest congrés és de caire ben diferent, i se situa en aquesta darrera via constructiva i propositiva, doncs tracta de definir els principis i línies d’actuació de l’educació pública, així com de recollir les experiències i tot l’actiu pedagògic, per tal de renovar-la, enriquir-la i dignificar-la. Compta amb el suport de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FRMP), però s’organitza de manera descentralitzada a partir dels centres de cada territori. A diferència d’altres jornades i congressos, es parteix d’uns eixos temàtics de debat, però sense ponències prèvies ni conferències d’experts: el protagonisme recau en la veu del professorat. Una segona característica és la seva durada: s’inicia aquest mes d’octubre de manera descentralitzada i conclou el maig del 2020 amb una trobada final a Barcelona, de la qual sortiran les conclusions. I la tercera característica és que abraça tots els nivells educatius no universitaris. Ara bé, caldrà fer un gran esforç, perquè el debat arribi amb més força a la secundària o a la formació de persones adultes perquè, a hores d’ara, la participació se centra majoritàriament a Infantil i Primària.
A l’acte inaugural, amb un to festiu, rostres optimistes i unes gotes d’humor, van intervenir mestres de diferents territoris, es va llegir el manifest fundacional i tothom va poder respondre, amb unes etiquetes adhesives, la pregunta “Com t’imagines l’educació pública del futur?”, una manera de visualitzar l’inici del procés participatiu. Després d’una lectura ràpida d’aquestes opinions, podem extreure’n aquestes 50 paraules en forma de desitjos: acollidora, aliança de tots els agents educatius, administracions públiques compromeses, menys burocràcia, autocrítica, canvi, cohesió social, compartir, comunitat, conciliació laboral familiar, conversa, crítica, equip docent, diversitat, Drets Humans, educació emancipadora, equitat, escola oberta al món, escola verda i ecològica, escola lliure, escola viva, escoltar, experiència humana, felicitat, feminisme, finançament públic, formació de mestres de qualitat, igualtat d’oportunitats, il·lusió, innovadora, inclusiva, interessos dels alumnes, justícia, llibertat d’expressió, optimisme, oportunitats, participació, pensament crític, personalització de l’aprenentatge, plural, projecte educatiu de zona, reconeixement de la diferència, recursos, renovació pedagògica, sense repressió, respectuosa, tolerant, tranquil·la, treball en equip, treball en xarxa.
Conceptes que conviden a un debat exigent, ampli i compromès, on caldrà encendre les llums curtes per veure què passa a les aules i a les escoles i què es pot fer per millorar-les; i caldrà també encendre les llums llargues per anar més enllà i poder llegir, comprendre i intervenir en l’entorn. Ras i curt: no hi ha transformació educativa sense transformació social i a l’inrevés. Perquè és prou sabut que l’equitat i la inclusió educativa es resolen tant a l’escola com al territori. És l’hora, per tant, de teixir xarxes i aliances entre mestres, altres professionals de l’educació, famílies, ajuntaments i altres actors socials perquè, tal com s’expressava en un dels desitjos, l’educació pública es converteixi amb la millor escola del món.
*Jaume Carbonell
Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l’Educació a la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l’escola pública, el professorat, història de l’educació, escola i entorn, i l’educació del futur.
Deixa un comentari