Deportades aragoneses als camps nazis. Juan M. Calvo presenta nou llibre a l’Arxiu Tobella

No Comment
L. Hernàndez, JM Calvo, Aleix Pons. Foto: PV

Pep Valenzuela

«L’Estat espanyol ha de demanar perdó institucional i fer un reconeixement oficial de les víctimes i la seva lluita per la llibertat», sentencià en Juan Manuel Calvo* preguntat pel públic assistent a la presentació del seu llibre Dentro de poco os podré abrazar. Supervivientes aragoneses de los campos nazis** (Celán, 2019), el passat 16 de juliol a l’Arxiu Tobella.

«L’Estat n’és responsable per partida doble», afegí durant la trobada. Primer, per la «complicitat de la Dictadura amb el règim nazi encapçalat per Hitler»; segon, perquè «la Transició política de la Dictadura a la democràcia es va fer sobre l’oblit del conjunt de les víctimes». «Dol que no hi hagi ni un simple registre civil de les defuncions», declarà. I afegí: «encara molts ajuntaments no volen fer homenatges», tot deplorant i demanant, «i amb les víctimes de les cunetes què?!!».

En tot cas, «el més urgent, ara mateix, és la creació d’un banc de proves d’ADN de familiars de les víctimes de la Guerra i la repressió de la Dictadura que permeti conservar les dades biològiques i permeti el reconeixement dels cossos que es vagin trobant, perquè el temps se’ns escapa», afirmà.

En Calvo recupera en el seu llibre les «identitats personals» d’onze de les més de 9.000 espanyoles que van patir la deportació a camps nazis (Mauthausen, Buchenwald, Ravensbrück i Aurigny) i que es compten entre les 2.500 que hi van sobreviure, en aquest cas totes nascudes a pobles d’Aragó, entre elles en José Saura Ribera que va viure a Terrassa, ciutat de residència també d’en Calvo, aragonès d’Ejulve (Teruel).

El títol de llibre, informà la Laura Hernàndez, periodista del Diari de Terrassa, que va conduir la presentació al costat d’Aleix Pons i Coll, president de l’Arxiu Tobella, va ser tret de la carta que escrigué en Dàmaso Ibarz a la seva família des del camp de Mauthausen uns dies després de l’alliberament: Aquest «Dentro de muy poco os podré abrazar» resumeix la situació contradictòria dels supervivents, explicà en Calvo, que, un cop alliberats, romangueren sense saber on anar, materialitzant-se així autènticament el significat de la seva condició d’«apàtrides», amb la qual havien estat deportats i marcats a Mauthausen.

Una trobada familiar, emfasitzà l’autor, que es veia molt propera i que era molt esperada després de les llargues temporades de silencis d’ençà de l’últim comiat, però que va haver d’esperar durant anys. En nombroses ocasions, el retorn a Espanya fou impossible i «la recuperació dels afectes familiars va haver d’ajornar-se per anys, fins i tot dècades, o no va poder tenir lloc».

Segueix la lluita per les llibertats i la dignitat

Tot i «l’alegria i orgull» d’acollir la presentació del llibre a la sala d’actes de l’Arxiu Tobella, declarà el president de l’entitat, l’Aleix Pons, cal avui estar alerta davant la situació que viu el país. «Estem anant molt enrere», afirmà en Pons, en referència a la repressió que el país ha viscut els darrers anys i, molt concretament i visible, l’increment del nombre de persones represaliades, preses i exiliades.

«Per això és important la memòria històrica», emfasitzà en Domènec Martínez en la salutació en nom de l’Espai Memòria i dels Valors Democràtics de Terrassa, entitat de la qual en forma part l’Amical de Mauthausen de la qual l’autor del llibre és membre de la junta.

L. Hernàndez, JM Calvo, Aleix Pons, Domènec Martínez. Foto: PV

Doncs sí, en defensa de la memòria al recull i recomposició de la qual en Calvo dedica esforços ingents, «possiblement la major part de les seves energies, temps i atenció, tot posant rostre i identitats a un munt de xifres que a la fi poden resultar fredes, tot i la gravetat dels fets que posen en evidència. Per això és tan important la feina d’en Calvo», subratllà la Lalura Hernàndez en la presentació de l’autor, professor de secundària i historiador.

«Darrere de cada xifra hi ha una persona, una família i amistats», digué en Juan Manuel tot estirant del fil que aixecà la Laura, «i vull recuperar les identitats de les persones», de les aragoneses, més de 1.000, que foren deportades a camps nazis, algunes de les quals vivien a Catalunya (Barcelona, Berguedà, Terrassa i altres ciutats).

La xifra de terrassenques deportades estaria entorn de les 60, afirmà en Calvo. Ell ha investigat el recorregut d’en Josep Saura. Deportat, va sobreviure i tornà a Terrassa, on treballà en el tèxtil i visqué de forma «anònima», explicà l’historiador, «en realitat, va viure una mena d’exili interior». En Calvo no ha pogut localitzar la família a Terrassa, «potser amb el llibre podem fer contacte». L’autor comentà també altres casos, fent esment especial al de dones com Elisa Ruiz, Alfonsina Bueno i Elisa Garrido.

Un tret molt comú entre les persones deportades, destacà l’autor del llibre, és el fet de «no haver abandonat mai els camps», viure en silenci i anonimat, tenir por a les nits, d’arrossegar sempre el trauma, «¿com recuperar la vida quotidiana després dels camps nazis i patint el franquisme?», etzibà, «algunes no van explicar mai l’experiència, o ho feren de molt grans, generalment als nets, no als fills».

Foto: PV

De les que han mort a Espanya, la majoria ho han fet «en l’anonimat total». «Caldria fer-los un reconeixement, almenys com el que se’ls dóna a França».

*Juan Manuel Calvo Gascón és mestre, historiador i membre de la junta de l’Amical de Mauthausen, on desenvolupa tasques d’investigació i divulgació. Nascut a Ejulve (Teruel), viu a Catalunya des de 1970 i a Terrassa des de 1984. Estudiós de la història, ha treballat en la recuperació de documents, correus i testimonis dels exiliats republicans i avui és un expert en la història dels deportats aragonesos als camps de concentració nazis.

**Dentro de poco os podré abrazar és la segona entrega d’Itinerarios e identidades. Republicanos aragoneses deportados a los campos nazis, publicat pel Govern d’Aragó el 2011.

Related Articles

Deixa un comentari