Organitzada pel Grup d’Opinió d’Amics de les Arts s’ha celebrat avui, dimarts 11 de febrer, una interessantíssima taula rodona sobre el futur de l’escola a Catalunya amb la participació de Miquel Mallafré, Antoni Poch i Joan Tamayo, moderats per Emili Díaz.
En la seva valoració inicial del present, Joan Tamayo ha expressat el seu desacord amb la gestió política per haver negligit de manera sistemàtica l’opinió del col·lectiu dels professionals de l’ensenyament, Toni Poch ha destacat l’esperança que té posada en que el professorat desobeeixi i es resisteixi a acceptar les directrius que consideri equivocades i Miquel Mallafré ha manifestat el seu desencís davant l’atac sistemàtic que pateix l’escola pública des de fa dues dècades.
La reacció de tots tres quan se’ls ha preguntat sobre la llei Wert ha estat unànime: un rebuig total. Tamayo ha recordat també que el dret a un ensenyament digne pertany tant als drets dels infants com als drets humans i socials i ha afirmat que aquesta llei és un atac directe contra les classes menys afavorides. Mallafré ha afirmat que Wert no es un inepte, al contrari, està fent molt bé tot lo necessari per fer el màxim de mal possible a un ensenyament realment alliberador i per destruir l’escola pública. Poch ha cridat novament a la resistència a l’afirmar que els mestres treballin contra tot allò negatiu que se’ls imposa des dels despatxos polítics, s’ha exclamat de que, mentre a Catalunya la societat assisteix a la destrossa de manera passiva, a França surti al carrers més d’un milió de persones quan es considera alguna decisió administrativa perjudica a l’escola pública i també ha assenyalat que caldria que les escoles coordinessin les seves bones pràctiques al marge d’aquells que “volen remenar les cireres” motivats per interessos que no són aconseguir que els alumnes gaudeixin i trobin sentit amb el seu aprenentatge. Tots tres han coincidit en condemnar la marginació de matèries com la filosofia o l’història de l’art que ve de lluny i que, a vegades, segons Mallafré, troba la complicitat de cert tipus de professors caracteritzats per la mediocritat.
A continuació, s’ha parlat dels professors “cremats”. Tamayo s’ha preguntat retòricament perquè existeix aquest problema i s’ha autocontestat que a causa del sistema educatiu, en la seva opinió, els gestors polítics de l’ensenyament des de la transició són el problema en no saber substituir l’autoritarisme de l’escola franquista per una escola on l’autoritat derivi de la raó i l’entusiasme per la professió. Mallafré ha coincidit de ple quan ha afirmat que més que parlar del fracàs de l’escola i dels mestres cal parlar dels fracàs dels que han dissenyat el nostre model educatiu i ha afirmat que la conjunció dels polítics i els psicopedagogs sense pràctica diària a l’escola ha estat com un còctel explosiu. Poch ha reconegut que la situació és greu si és cert que un 20% de professors estan “cremats” tal com indiquen les enquestes, com a possibles causes ha indicat tant que no tothom serveix per aquesta feina com la manca de formació del professorat per “estalviar” inversions. Ha acabat dient que “amagar” el problema no és cap solució i que caldria trobar per a aquests professors tasques adients i igualment necessàries dins l’escola, però sense l’exercici de la docència. Mallafré ha tancat el tema demanant que es seleccioni el professorat entre els alumnes més brillants de batxillerat com succeeix a força països europeus.
Sobre la coexistència de l’escola pública i la privada concertada, Tamayo ha sentenciat que no hi hauria d’haver-hi lloc per a l’escola privada, concertada o no, perquè l’educació és incompatible amb el negoci. Poch ha matisat que una societat democràtica no hauria de gastar ni un cèntim en l’escola privada mentre l’alta qualitat de l’escola pública no estigui plenament garantida. Mallafré ha acabat assenyalant la culpabilitat de Felipe González i Jordi Pujol en el declivi de l’escola pública a partir aproximadament de 1992.
Prop ja del final de l’acte, el moderador ha demanat que els ponents opinessin sobre un punt de vista, exemplificat en el de Victòria Camps, que afirma que a la nostra escola es va passar de l’autoritarisme a la manca d’autoritat del professorat amb conseqüències molt negatives. Tamayo ha culpabilitzat més aviat al consumisme i a un excés de proteccionisme familiar de la pèrdua d’autonomia i de valors de la joventut actual. Poch ha exculpat a les famílies, la majoria assenyades, i ha demanat que tota la societat s’impliqui en il·lusionar als nostres joves per a què puguin recobrar les qualitats que assenyalava Tamayo. Mallafré ha reconegut que és molt difícil lluitar i vèncer tot un context social que buida de valors les noves generacions. Aquest punt ha acabat amb una intervenció de Poch que reclamat que les lleis d’ensenyament, actualment innecessàriament extenses i intervencionistes, es redueixin a dues pàgines d’orientacions generals i que la concreció d’aquestes orientacions es deixi en mans dels professionals.
Per acabar, Toni Poch ha assenyalat la importància de saber escoltar als alumnes, de donar-los autoestima, d’educar-los en el respecte i la cooperació. Tamayo ha demanat un increment de la socialització a través de les noves tecnologies, mentre que Mallafré s’ha mostrat partidari d’una escola amb una proximitat entre professors i alumnes més física que virtual.
A partir d’aquesta última intervenció, els assistents han participat en un diàleg obert amb els tres ponents en el qual tothom ha coincidit pràcticament en les mateixes apreciacions. En resum, una taula rodona ben profitosa a la qual, però, els organitzadors haurien desitjat comptar amb una presència de públic més àmplia.
Deixa un comentari