En Joan Tardà, significat diputat d’ERC a Congrés espanyol, serà el proper ponent del cicle de conferències que anima Terrassa per la Independència, assemblea local de l’ANC, amb el títol “El Procés vist des d’Espanya”. La conferència tindrà lloc el proper divendres 24 de març, a les 19:30 h, al Centre Cultural Terrassa, Rambla d’Ègara 340.

ANC-Terrassa per la Independència organitza el cicle Mirades Parlamentàries, amb successives conferències per part de membres del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats a Madrid. L’ANC vol així conèixer com es fan “les polítiques que ens portaran a la República Catalana en als àmbits propis de les democràcies parlamentàries”.

Joan Tardà (centre) amb membres de la JERC Terrassa abans de la manifestació de l’aigua del 19 març. Foto Jerc

Podeu llegir, a continuació, un article d’opinió del convidat de divendres publicat a El Periódico recentment:

Junts guanyarem

‘Sit omnibus notum’ («que ho sàpiga tothom» que escrivien els notaris medievals en iniciar la redacció d’un testament): la majoria de Junts pel Sí i la CUP aprovaran els pressupostos de l’any vinent. Per dues raons. D’una banda, per la bona feina del Govern a l’hora de confegir-los i per la voluntat de diàleg propositiu de la CUP. Altament, pel convenciment que, si no hi hagués entesa, tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras haurien de fer les maletes i anar-se’n cap a casa. D’igual manera que els dirigents de la CUP no en podrien sortir.

El poble mai no perdonaria que en l’actual escenari, en què tot depèn de les forces independentistes (el Govern i la majoria parlamentària independentista) no es complissin les obligacions contretes de posar les eines a l’abast de la ciutadania per aspirar a fer néixer el nou Estat. No s’hi valdria cap mena d’excusa ni arguments justificatius que pretenguessin fer-nos creure que la culpa és d’Espanya. Ben cert que des de l’administració espanyola miraran de posar-nos-ho difícil (fins i tot amb tàctiques radicalment diferents a les emprades fins ara), però, repetim-ho, tot depèn només de nosaltres.

En definitiva, si Puigdemont i Junqueras, és a dir el Govern de la Generalitat, continuen actuant plegats, convençuts que, al cap i a la fi, o surten tots dos al balcó el dia de la victòria o no en sortirà cap, guanyarem. És a dir, s’obriran els col·legis electorals el mes de setembre per tal que els catalans i les catalanes, tothom,  amb independència del seu posicionament ideològic, pugui decidir.

Obrir els col·legis electorals, sí. Aquest és l’objectiu per al qual caldrà superar molts esculls i ha de ser el punt de trobada amb Xavier Domènech i amb l’amic Joan Coscubiela, que han de treure conclusions sobre què fer a partir d’una situació consolidada guanyada al carrer que no té retorn: els col·legis electorals s’obriran perquè Puigdemont i Junqueras seran fidels al mandat democràtic i a la paraula donada.

Per això, la por per als poders fàctics de tota mena i per a l’administració espanyola no radica en el resultat del referèndum, encara.  Ni de bon tros! El terror rau en la seva  celebració, raó per la qual el primer embat consistirà a impedir-ne la convocatòria amb tota mena de munició: des del setge al Govern fins a la voluntat de fer arrelar la idea en l’imaginari de la societat catalana que no hi ha prou base popular per guanyar-lo, bo i passant per intentar fracturar complicitats entre l’independentisme i el món polític d’Ada Colau o els cants de sirena de Mariano Rajoy vers un canvi d’actitud compatible amb  la violència judicial.

Decepció sí, fracàs no

Aquesta necessitat de posar la directa per impedir el referèndum del setembre del 2017 prové d’un fet del qual en són coneixedors: la societat catalana no sortiria fracassada d’un referèndum encara que el resultat no fos favorable a la independència. Hi hauria decepció entre els independentistes? Certament, molta. Però només decepció, no sentiment de fracàs. I transitori! Perquè un  poble que ha conquerit i ha exercit el Dret a Decidir mai no podrà  sentir-se frustrat i vençut en la mesura que el Dret a Decidir pertany tant als catalans independentistes com als que no en són.

I, en segon lloc, perquè exercir-lo  les vegades que calgui només dependrà de quatre factors: de la voluntat de la  ciutadania,  de  l’honestedat política a l’hora de complir els compromisos  amb què els dirigents (Puigdemont-Junqueras) hagin clos  l’etapa anterior, de l’autoestima com a comunitat nacional que s’hagi derivat del procés i, finalment, de les hegemonies polítiques futures.

I en el relat de la construcció de les hegemonies de l’endemà (potser que en parlem Xavier Domènech!) algú creu que si l’independentisme compleix l’obligació que ha contret amb la ciutadania i obre el col·legis electorals no s’haurà guanyat tenir l’hegemonia política en els anys posteriors al referèndum encara que no s’hagués guanyat?

El referèndum es pot guanyar o es pot perdre (crec, sincerament, que el guanyarem), però en tot cas, el nostre país i també l’independentisme, fins i tot perdent-lo, hi guanyem!

Joan Tardà, Diputat d’ERC al Congrés dels Diputats. 1 de desembre del 2016