Eva Pérez, treballadora del SAD Terrassa. Foto:PV
Pep Valenzuela
Advocada, l’Eva Pérez nasqué a El Maniel, un petit poble de muntanya de la República Dominicana. Allà treballà amb una ONG de suport a les persones migrants d’Haití. Resident a Catalunya des del 2004, ha treballat com a cangur, cambrera i dependenta de supermercat. Actualment és treballadora del Servei d’Assistència Domiciliària (SAD) municipal, un treball «poc reconegut», per això és delegada sindical de CCOO: «nosaltres treballem sempre cuidant els altres, però a nosaltres ningú ens està cuidant».
La seva República Dominicana natal (1977) ja queda una mica lluny, fa temps que viu aquesta síndrome de desarrelament molt comuna en les migrants. Una experiència que coneix, primer, com a activista d’una ONG dominicana de suport a haitianes, i després, personalment, migrant ella mateixa, com abans altres germanes, als EUA i a Barcelona.
Advocada i activista a Santo Domingo, com vas arribar a Terrassa?
Per mi, ni viatjar ni Espanya i Catalunya eren quelcom d’estrany, perquè tinc família als Estats Units i també a Barcelona. Però, la primera vegada que vaig viatjar, el 2004, va ser per participar en un congrés internacional d’advocacia, a la Universitat de Salamanca. Jo col·laborava llavors amb una ONG de suport a migrants haitianes (Movimiento de Mujeres Dominico-Haitianas). Com sabràs, som dues repúbliques a la mateixa illa.
Aprofitant el viatge a Salamanca, vaig venir a visitar ma germana a Barcelona, i llavors vaig conèixer qui avui és el meu marit. Després de pensar-ho algun temps, vaig decidir quedar-m’hi.
Difícil el canvi de país, cultura, gent…?
La veritat, no. Amb la meva germana estava bé. Vaig començar a estudiar català amb el Consorci de Normalització de la Llengua, fins i tot fent alguns anuncis amb aquesta entitat per a la gent nouvinguda. I de treball, vaig començar a fer alguns cangurs i, després, també vaig treballar de cambrera i a supermercats i netejant pisos. Podia anar combinant i m’estava bé.
La crisi del 2008 va canviar les coses.
Vaig aconseguir l’homologació del títol d’advocada, tot i que encara em manquen 4 assignatures. Vaig fer un curs d’auxiliar d’ajuda a domicili, i després vaig matricular-me en un curs tècnic de grau mig d’Atenció a la Persona en Situació de Dependència, a l’institut Montserrat Roig, així com una acreditació en competència professional.
La proposta del curs, però, està lluny de la realitat de la feina al SAD.
La veritat és sí. De fet, jo coopero amb el Montserrat Roig fent xerrades pels joves que no volen fer el batxillerat. Crec que surten amb bona formació. Però el SAD és lluny del que hauria de ser i està mal pagat. Això s’hauria de pensar molt millor, perquè cal incorporar gent jove i, al mateix temps, donar sortida al potencial que tenim, que no passi com amb els sanitaris que se’n van a treballar a altres països.
«Hi ha molta ignorància, de vegades interessada, de no voler veure l’explotació històrica de la majoria del món per part dels països europeus.»
Com està el servei d’atenció i ajuda a domicili a Terrassa?
La paraula que millor defineix la situació del treball és precarietat. Partim de la base que som treballadores de l’Ajuntament, però cedides a tres empreses privades (Sacyr, Accent Social, Ingesan-OHL). Som quasi totes dones. A Sacyr, de 110 treballadores, només hi ha 1 home. Les altres dues empreses tenen unes 80 treballadores cada una. La majoria de les dones, entorn del 70%, som migrants i amb familiars a càrrec. El salari és molt baix, no arriba als 1.000 euros, en cas de jornada completa. Però la majoria dels contractes són a temps parcial, però amb horari repartit durant el dia, o sigui algunes hores al matí i altres a la tarda, de manera que no es pot fer cap altra feina. Així, la majoria es queda en 500 o 600 euros per mes.
Difícil viure en aquestes condicions!
Com dir-ho! És un treball gens reconegut. El salari no arriba. Moltes companyes tenen problemes per pagar el pis, algunes viuen criatures en una habitació; han de demanar ajuda d’aliments als serveis socials, de menjador a l’escola… Això no pot ser. Imagina quina situació vivim: nosaltres que estem sempre treballant cuidant els altres i a nosaltres ningú ens està cuidant! És molt dur, sí, sí…
Per això estàs al sindicat?
Tota la plantilla del SAD sentíem la situació d’injustícia i maltractament laboral, i va arribar un moment que amb algunes companyes van començar a dir-nos que calia fer quelcom, i vam decidir entrar llavors a CCOO.
Han canviat les coses?
Sí. Crec que ara les empreses s’ho pensen més. Com a mínim hi ha el conveni i nosaltres exigim el compliment, que així i tot intenten saltar-ho. Ara, però, ja saben que les treballadores estan més informades dels drets i del funcionament de la feina. Abans ni atenien les treballadores. Això ha canviat, poden accedir, explicar la problemàtica… de vegades no té solució, però estem treballant molt.
A República Dominicana vas estar amb una ONG que ajudava haitians, ara aquí ho vius, com qui diu, de l’altre cantó.
Quan ets migrant et toca el pitjor, això ja ho saps, però no és fàcil… El meu cas segurament és diferent, el marit és català i té un petit negoci propi. De totes maneres, jo vull treballar, no vull dependre.
Els migrants treuen el treball als autòctons?
No ho he vist enlloc, això. El que sí que veig és que la població aquí envelleix, que hi ha pocs naixements. Recordo bé, en temps del govern Zapatero, que es va cridar molta gent a la meva terra per venir a treballar aquí. I no hi ha dubte que les estrangeres, en condicions generalment dolentes, estem aportant molt a la Seguretat Social i a la societat en general. Com et deia, al SAD la gran majoria de treballadores som d’origen estranger, i això passa també a moltes altres feines.
Has patit agressions o situacions de racisme?
Alguna vegada m’han dit allò de «torna al teu país!» Crec que hi ha molta ignorància, de vegades interessada, clar. Per exemple, no voler veure l’explotació històrica de la majoria del món per part dels països europeus.
Creus que el colonialisme i l’espoli dels països dits Tercer Món o Sud continua?
Crec que sí. Sempre hi ha la mà d’obra barata i el capitalisme, molts empresaris a República Dominicana són d’origen català i espanyol, algunes grans empreses. En general, l’explotació de la gent i dels recursos encara continua.
Això té a veure amb les migracions?
El cas d’Àfrica és molt clar. Els països europeus han explotat molt l’Àfrica. Si fessin inversió allà la gent no hauria d’immigrar cap aquí. Si veritablement es volgués ajudar, s’hauria d’ajudar el país d’origen.
Parlant de l’explotació i la mà d’obra, tornem al treball de cures, menystingut i ignorat però tan important!
Som essencials. Dels treballs de cures que hem fet sempre les dones, no se’n pot prescindir. Pel que fa al SAD, torno a dir que no treballem en condicions i què no guanyem com tocaria. Les empreses que porten el SAD no són empreses de l’àrea social, només volen fer negoci, que en aquest cas és no pagant bé la mà d’obra.
És greu que l’Ajuntament sigui responsable d’això, no?
Si l’Ajuntament vol donar bon servei, primer ha d’invertir en les treballadores. Aquesta setmana m’han trucat unes companyes i tinc el cor… que no arriben a pagar l’habitació, que no tenen per donar menjar a la filla. I jo els dic que poden anar a l’assistenta social. Però, a veure! Aquesta no és la solució! Això no pot ser!
Com afecta això el servei?
Hem de tenir cura i donar suport a gent en tota mena de situacions, a cada domicili una història: persones amb patologies psíquiques, físiques, cognitives… de vegades totes juntes. Ara estic una hora amb una usuària amb trastorn bipolar, surto i me’n vaig corrents a un altre domicili, amb una persona que té una demència, i després altra…
Si el treball no es fa en condicions, si les treballadores viuen preocupades pel salari que no arriba, la meva salut es veu afectada, les emocions estan afectades, i així no es pot donar un servei de qualitat. Quan tu no pots cobrir les teves necessitats bàsiques, pots caure en una depressió, ansietat… I això a més de les lesions físiques, perquè hem de carregar molt de pes en domicilis que no estan adaptats, on no tenen recursos, de vegades ni la cadira de rodes que necessiten, moltes històries…
Deixa un comentari