M’ha arribat la trista noticia de la mort sobtada del company Cayetano Gimenez , un comunista, un líder veïnal i un lluitador dels que han fet història a la nostra ciutat. Me’n recordo que com a vell militant del PSUC em va ensenyar moltes coses, entre elles la fe i l’optimisme vital cap a la victòria final: una societat sense classes, justa i rica humanament. Per ell les derrotes eren la lliçó vital que un lluitador o lluitadora havia d’aprendre per no tornar a caure amb els errors, i així encoratjava a la gent amb la seva vitalitat a prova de tot. Quina llàstima que es continuïn cometent els mateixos errors i l’esquerra política i social, de veritat, no el social-liberalisme que ja no és esquerra, continuï sense aprendre les lliçons del gran “Cayetano”.
Els valors que va transmetre aquest home amb un vaixell blanc al cap, amb una mirada clara i transparent, i amb un somriure màgic i de revolta, haurien de ser escola pel futur, perquè els ciutadans i ciutadanes que volen canviar aquesta injusta societat, allà on fos, al barri, a la fàbrica, al lloc de treball, a casa… tornessin a tenir per bandera els valors humans més bàsics (solidaritat, bonhomia, responsabilitat, sensibilitat…) i amb l’eina dels DDHH poder trencar tots els murs de la indiferència, el materialisme i el cinisme que ens impedeixen tenir una Terrassa lliure, una Terrassa on existeixi el dret a la ciutat, on no es vulneri cap dret.
Cayetano, el dia 15 de març, durant la inauguració del Festival de Jazz, a la Jazz Cava, em vas regalar el teu últim somriure. El recordaré sempre, com un estel que em guia. Recordaré que ens has deixat a l’època dels ametllers florits, mentre continuàvem somiant amb primaveres lliures com les que tu explicaves als teus veïns i veïnes de La Maurina, als treballadors i treballadores de CCOO o al teu estimat PSUC-IC. Seràs llegenda pura i entranyable i intentarem que la maquinària hostil d’aquest sistema contra el qual lluitaves, no impedeixi, com ha fet amb tants altres companys i companyes, no tapi la teva memòria i et vulgui condemnar a l’oblit, ja que persones honestes i lluitadores com tu no interessen al poder polític i a l’econòmic, ja que sou àtoms que poden contaminar el seu entramat de poder i ambició.
Jo et pensaré amb silenci, i continuaré la lluita constant i diària que tu ens vas ensenyar amb aquell somriure d’esperança! Perquè algun dia es compleixin algunes de les boniques frases que sortien en aquells centenars i centenars de cartells electorals del PSUC que tu penjaves per les parets de Terrassa en aquelles nits de campanya, inolvidables: «Mis manos, mi capital; amb el poble amb la majoria; A Catalunya a l’esquerra; La nostra Catalunya és la Catalunya dels treballadors; Venim de lluny i aniem més lluny encara; Honestat, democràcia, comunista…»
Cayetano, no vull dir-te adéu. Perquè crec que el teu somriure era, és i serà esperança i això sempre ho portarà el vent. I com deia l’estimada companya i gran escriptora (oblidada també) la Montserrat Roig: “Crec amb l’esperança, perquè és només amb ella que es pot construir el futur”
Fins a sempre company Apolo!
Joan Tamayo Sala, Advocat, activista pels DDHH i Socials
Deixa un comentari