Durant les últimes setmanes, ha aparegut una campanya “interessada” de criminalització genèrica de les “okupacions” d’habitatges, sense distingir de forma clara (potser no interessa) el que són “okupacions” per necessitat desesperada d’habitatge, d’un sostre que doni “dignitat” a una persona o a una família amb menors, del que són actuacions “delictives”, normalment realitzades per màfies organitzades, que tenen altres objectius, i que, per desgràcia, han crescut, ja que com ha passat sempre, i ara més que mai: quan tenim una societat deteriorada pel que fa a valors humans, la moral i el comportament ètic, hi ha persones que s’aprofiten de situacions en les quals la desigualtat més crua i la injustícia creixen arreu.
I l’ocupació “delinqüent” no és un problema aïllat, sinó un símptoma greu d’una vulneració general i impune d’un dret fonamental com és el DRET A L’HABITATGE. I pregunto: aquests “desvirtuadors” de la realitat tenen la culpa de tot?
Des del punt de vista dels poders polítics i governs estatal, català i local (incapaços i negats per resoldre el problema) és molt millor que surtin cortines de fum com aquesta, amb actuació de la Fiscal General de l’Estat inclosa, com a garant i “guardià” dels interessos dels poders econòmics, de la banca, i d’un “Dret a la Propietat” mal utilitzat i manipulat.
Llavors s’entén que no vegin així -amb por- els propietaris d’immobles (sobretot els que acumulen pisos buits per especular-hi) quan el problema social real és el de l’accés a l’habitatge. O que no els importi la plaga d’oficines d’agències immobiliàries que creixen com a bolets, “molts d’ells, verinosos”, o que els desnonaments creixin i creixin (49 cada dia a Catalunya) i que les protestes pacífiques que s’hi oposen acabin reprimides “violentament” pels mossos d’esquadra, com va passar l’altre dia a Barcelona. Com tampoc, que els “vividors” continuïn lucrant-se amb els pisos “rusc” o infrahabitatges il·legals que creixen de forma clandestina a l’Àrea Metropolitana.
No és la policia -ni empreses com Desokupa- qui ha de prendre la decisió sobre qui pot viure en un immoble determinat o no, sempre que no hi hagi hagut violència o no s’hagi entrat a la casa d’algú que hi viu de forma legítima.
La millor manera d’evitar ocupacions és omplir els pisos buits amb lloguers que no escanyin els ciutadans i actuar per combatre l’especulació. Facilitar els desallotjaments indiscriminats no és el camí.
Impulsar més mà dura contra els “okupes” i fomentar els desallotjaments sense ordre judicial, encara pot agreujar més la situació, davant de la passivitat “cínica” de les “administracions”.
Cal no oblidar que a l’Estat espanyol l’habitatge sempre ha estat un negoci. Parlem d’un mercat sense límits, on immobiliàries, constructores i bancs, inclús l’Estat i les autonomies, han aconseguit que en l’imaginari col·lectiu tot el món vulgui comprar-se una casa per tenir en propietat, i inclús intentar invertir en una altra per a poder especular o guanyar uns diners extres.
Així es va provocar una gran bombolla immobiliària que va esclatar amb la crisi del 2008. Aquesta crisi també ha generat que els bancs tinguin grans quantitats d’habitatges en propietat, parats, que o bé estan venent-se a fons d’inversió (fons voltors) o bé estan buits, o estan en grups gestors d’habitatge, amb la pretensió de seguir fent negoci a través del lloguer o la seva venda.
I és que el concepte de propietat privada és un dels problemes més greus que impedeix canviar la qüestió de l’habitatge. Així s’expliquen aquests milers i milers d’habitatges buits.
Per explicar QUE L’EXCLUSIÓ RESIDENCIAL AFECTA A 3 DE CADA 10 PERSONES, cal entendre la situació de gran precarietat en què ens trobem actualment. A Catalunya les despeses d’habitatge i subministraments condemnen 944.000 persones a viure en pobresa severa. Un 4% de la població catalana (al voltant de 300.000 persones) viu amb la inseguretat de no saber si la faran fora de casa (viure de lloguer, en procés de desnonament, en situació de violència familiar, etc.). Prop del 4% de les persones viuen en llars sense accés a una alimentació bàsica, i 780.000 persones (un 10% de la població) han deixat de comprar medicines i seguir tractaments per problemes econòmics.
Una bombolla del preu del lloguer impulsada per les grans immobiliàries i altres agents, com els fons “voltors”, que veuen en l’habitatge un gran mercat on poder seguir invertint, esclavitza a molta gent.
El preu del lloguer puja a Catalunya des de fa cinc anys de manera ininterrompuda, i el 2019 es va disparar un 6% de mitjana. Cada hora una família perd la casa a Catalunya, ja sigui perquè no pot pagar la hipoteca o perquè no pot assumir el lloguer. I també és on més desnonaments es fan de tot l’Estat, tant de lloguers com d’hipoteques.
El Parlament de Catalunya acaba d’aprovar, amb 71 vots a favor i 63 en contra, una nova llei de lloguers (la Proposició de Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge) per limitar i abaixar els preus dels lloguers a Catalunya, a partir del Codi Civil. Es tracta d’una victòria històrica del moviment per l’habitatge: (una gran feina dels moviments socials i concretament del Sindicat de Llogateres). Espero que aquesta llei es consolidi i no la impugnin els que ja sabem. Però de totes formes, només és un pas endavant, falta molt per fer encara.
En lloc de reprimir, estigmatitzar i criminalitzar, és fonamental crear una estructura que garanteixi EL DRET A L’HABITATGE, que ha de deixar de ser una mercaderia per convertir-se en un dret consolidat, com ara l’educació o la sanitat.
Però també, un canvi en el model d’habitar. No podem permetre’ns els desajustos que provoca el sistema neoliberal: habitatges buits, infrautilitzats, en mal estat, i que l’única resposta de l’Administració, sigui l’expansió urbana per construir nou habitatge, que ja hem vist que no és cap solució, sinó que empitjora la situació, i de pas augmenta el profit empresarial d’alguns.
Cooperatives d’habitatge, habitatge municipal assequible i social, plans de mobilització del parc d’habitatge buit, vincular les decisions comunitàries de convivència a l’ús i no a la propietat, i per què no, parlar d’expropiació de grans tenidors i especuladors i qüestionar la propietat, són algunes de mesures i accions que entenem que millorarien la situació de crisi permanent que viu l’habitatge a la ciutat.
Cal defensar un model centrat en les necessitats de les PERSONES i que es tracti veritablement L’HABITATGE com el que és: un dret bàsic per a totes les persones, no una mercaderia.
El problema d’habitatge s’ha anat tornant tan estructural que ara és impossible evitar el moviment okupa, ja que, durant anys, els polítics no han donat respostes, i tot això ha anat derivant al que tenim ara.
Mentre les administracions, com els ajuntaments (el de Terrassa inclòs) no siguin més valents, perdin la por i es decideixin a mossegar la mà dels qui els dóna a menjar (els mateixos bancs i entitats financeres), no avançarem. Per molts Consells Municipals d’Habitatge que es creïn.
Si demà us quedeu al carrer, no podeu cobrar res i heu de pagar un lloguer de 600 o 700 euros, com a mínim, per a poder tenir un sostre per a la vostra família, dubtaríeu d’okupar un pis abandonat i tancat, a punt per a l’especulació?
Sí, evidentment, evitem l’okupació, TOTA!!!, però treballant, primer, per tornar la dignitat a la gent, garantint els seus drets bàsics. La resta és mentida o demagògia!
Joan Tamayo Sala, advocat especialitzat en DDHH, membre de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i d’Espai Drets de Terrassa
Deixa un comentari