Militants d’Òmnium Cultural i ANC-Terrassa amb la pancarta feta per Bikman per a l’ocasió. Foto: ANC-Trs
Mil, 1.000 dies a la presó porten els líders socials Jordi Cuixart, president reelegit d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, president a l’època de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). Efectivament, manifestar-se pacíficament, llegir manifestos, parlar i donar la paraula a d’altres pot esdevenir perillós segons les circumstàncies, i després també delictiu i fins i tot anticonstitucional.
Si la democràcia és procés i anar més lluny en la participació i l’assoliment d’espais i drets, la democràcia de baixa intensitat que tenim (patim?) exerceix molt poc de tal, no arriba massa lluny. Que la gent surti al carrer i reclami, que escrigui i faci activitats, són coses acceptables mentre no tinguin o puguin tenir més transcendència. Si la mobilització popular vol i pot canviar la realitat, l’equilibri de forces, el dit statu quo o «la situació», o sigui fer avançar el procés de la democràcia, llavors és l’hora del jarabe de palo de l’Estat, del «to’l mundo al suelo», que res es mogui.
Les mancances d’aquesta democràcia no són d’ara ni de quatre anys enrere, són defecte de fabricació, en el taller «la Transición». Però, s’ha de reconèixer, per a molta gent, la majoria, ja n’hi havia prou o era allò possible. Fins que va deixar de ser-ho. I així estan les coses. La gent es troba per demanar la llibertat de les persones preses i exiliades quan els Jordis compleixen 1.000 dies de condemna injusta, per ser veu d’un poble que marxa i vol anar més lluny. I que no pararà…
Cants per la llibertat, el dilluns 13 de juliol, al Raval de Montserrat, homenatge, record i crits de llibertat de les preses i exiliades. Foto: PV
Text del comunicat d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana llegit a l’acte de commemoració, el dilluns 13 de juliol de 2020, al Raval de Montserrat:
Divendres va fer 10 anys de la gran manifestació contra la sentència de l’Estatut. Vam anar a protestar perquè no s’havia respectat la voluntat popular, refrendada a les urnes. Però vam cridar «INDEPENDÈNCIA». Per primera vegada des de la guerra civil centenars de milers de persones cridàvem «INDEPENDÈNCIA». Sense por, sense complexos. Aquell crit ens va sortir de l’ànima d’una manera espontània, sense cap directriu, sense cap consigna. I va omplir els carrers de la capital del nostre país.
España no va reaccionar. Vam repetir manifestacions massives, vam fer el 9N i España no reaccionava o, com a molt, ens deia que allò que anhelem era impossible. Fins al cap de 7 anys, fins al 20 de setembre de 2017, España va ignorar els nostres crits. I quan va reaccionar va ser per provocar-nos i parar-nos una trampa: van envair les conselleries d’Economia, de Governació, d’Exteriors i altres dependències de les nostres institucions. I van deixar un cotxe obert, carregat d’armes, al carrer. Volien una excusa per disparar-nos? Potser no ho sabrem mai, però aquella trampa, l’únic que España té per oferir a Catalunya, no els va sortir bé.
Per aquest motiu, el 16 d’octubre de 2017 Jordi Ciuxart i Jordi Sánchez van ingressar a la presó. Sense proves. O, més ben dit, amb proves que demostren la seva innocència, van ser acusats de sedició i la magistrada Carmen Lamela va ordenar presó preventiva argumentant risc de fuga o reiteració delictiva. La notícia ens va arribar aquell dilluns al vespre i, sense que calgués fer cap convocatòria, una bona colla ens vam aplegar aquí mateix per exigir la seva llibertat. Davant del nostre Ajuntament, la institució que hauria de recollir els nostres anhels i treballar per fer-los realitat. Després de la carnisseria del 1r d’octubre, España ens tornava a mostrar fins on era capaç d’arribar per aturar-nos: menystenir els drets fonamentals, pedra angular de la democràcia.
Han passat 1000 dies. I els Jordis continuen tancats a la presó. I la llista s’ha anat allargant: més persones empresonades o exiliades, altres amb llibertat amb càrrecs, persones confinades al seu municipi… i una llista inacabable de persones acusades, sense cap prova, només per fer-nos por, esperant que els cridin a declarar. España ha demostrat amb escreix que no sap garantir una vida digna a la ciutadania, però que excel·leix en repressió. Quan no es tenen arguments per frenar la voluntat d’un poble, s’intenta aturar amb violència.
Però nosaltres creiem que la independència és l’únic camí. I tenim pressa. Tenim pressa perquè cada dia que passa hi ha gent que pateix la manca de serveis que provoca l’espoli a què ens sotmet l’estat, que no ens deixa recursos suficients per afrontar aquestes necessitats. Tenim pressa perquè cada dia que passa la nostra llengua, el nostre signe d’identitat, recula perquè no té les eines d’un estat a favor, sinó en contra.
Tenim pressa perquè hi tenim dret i no entenem per quina raó no el podem exercir. I també tenim pressa perquè avui ja fa mil i un dies que els Jordis són a la presó i no podem normalitzar aquesta situació. Ni podem permetre que ningú la normalitzi. Prou de baralles estèrils que no ens porten enlloc. Pels Jordis hem de remar tots en la mateixa direcció. No podem tolerar que passin ni un dia més a la presó.
Deixa un comentari